D’Albiol a Badalona a Parlón a Santa Coloma: anatomia de les grans majories absolutes catalanes

El PSC és el partit, entre els municipis catalans de més de 20.000 habitants, que més majories absolutes suma. Totes es concentren en la conurbació de Barcelona, on els socialistes estenen el seu domini en la majoria d’urbs. Així, destaca l’obtinguda per Núria Parlon, alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet, que ha aconseguit mantenir els 17 –de 27– regidors que ja tenia –la majoria absoluta està en 14–.

Aquesta és la tercera majoria absoluta consecutiva de Parlon des de la del 2015, aconseguint la millor quota de vot socialista (51,34%) –tot i que uns quatre punts per sota de l’històric resultat d’Albiol a Badalona– a tot l’àrea metropolitana.

La periodista hospitalenca Montse Santolino parlava fa uns dies en una tertúlia d’‘elCrític’ sobre aquesta «força incontestable» que el PSC manté en bona part de la regió metropolitana i comentava com haver manat des del final del franquisme suposa que «la democràcia local l’has construït tu». La mateixa Santolino assenyalava que els perquès són més i molt més complexos, però deia també que aquesta situació comporta que la ‘marca PSC’ doni «seguretat a la gent».

I és que en algunes ciutats metropolitanes com Sant Boi o Esplugues –totes dues amb majoria absoluta socialista– el PSC ha guanyat en tots i cada un dels comicis electorals que s’han celebrat des de 1979. Un cas similar passa a Cornellà, on els socialistes han guanyat totes les eleccions des de 1983 i on Antonio Balmón, l’alcalde més longeu de l’àrea metropolitana (des del 2004), ha aconseguit renovar la majoria absoluta que ja va disposar en el mandat 2019-2023.

A més, també destaquen casos com el d’Alba Barnusell, Filo Cañete o Belén García, les respectives alcaldesses de Granollers, Sant Adrià i Sant Joan Despí. Les tres, totes del PSC, van accedir a l’alcaldia a mig mandat en substitució d’històrics alcaldes socialistes i han aconseguit mantenir les seves majories absolutes.

En el cas de les municipals, la importància del candidat s’accentua respecte a altres tipus de comicis. Molts votants no solen conèixer cap altre candidat més enllà de l’alcalde o alcaldessa de torn.

«Els governs locals són més particulars que altres poders: el poder el tenen els alcaldes. Això ha derivat en forts personalismes, una cosa a què contribueixen els mitjans de comunicació: si posem sempre al centre el candidat, això reforça el personalisme», destaca Roger Barres, investigador de l’Institut Metròpoli.

I és que entre els candidats que han aconseguit majoria absoluta a grans ciutats de Catalunya, els 18 ja havien sigut alcaldes i només dos no ho eren abans de les eleccions del 28M: Xavier García Albiol (PP; Badalona) i Jordi Masquef (Junts; Figueres), que només havia arribat a ser alcalde per un breu període de temps –entre el 2018 i 2019–.

En aquest cas, destaca García Albiol, regidor des de 1991 i que aquest 2023 va arrasar a Badalona després de guanyar a 251 de les 256 meses electorals. Albiol ha cultivat la seva imatge pública a la ciutat al llarg dels últims anys –gairebé veí a veí– anant a esdeveniments esportius locals, festes de barri o fins i tot personant-se en edificis on els veïns li deien que convivien amb una ocupació conflictiva. Tot això, és clar, sense descuidar mai les xarxes socials.

Així, Albiol ha guanyat totes les eleccions municipals des del 2011, però, durant els últims 12 anys, només ha aconseguit governar Badalona cinc anys i mig. Conscient que a la ciutat els veïns el voten a ell i no al partit –en les últimes eleccions catalanes, celebrades el 2021, el PP va quedar com a setena força a Badalona, per darrere fins i tot de Vox i Ciutadans–, García Albiol ha amagat les sigles del PP en cada convocatòria.

Una estratègia repetida, per exemple, per Pere Segura (Junts; Vila-seca), Xavier Fonollosa (Junts; Martorell) o el també popular Manu Reyes a Castelldefels, que a punt va estar d’aconseguir una altra majoria absoluta per al PP a Catalunya aquest 28M. Albiol i Reyes, dos líders del PP que també coincideixen a haver aconseguit una proximitat amb les seves respectives comunitats als mercats ambulants de la seva ciutat.

Més enllà del seu personalisme, García Albiol també ha modificat el seu discurs al llarg de l’última dècada. Lluny queden ja els missatges de caire xenòfob pels que va despuntar el 2011 i va arribar a ser jutjat per incitació a l’odi i la discriminació –i pel qual va ser absolt–. A més, al llarg dels últims mesos, també va deixar la bel·ligerància contra la delinqüència i les okupacions en un segon pla.

En aquest cas, García Albiol va optar més per vendre’s com el ‘vot útil’ de la transversalitat per captar tant vot independentista com d’esquerres, així com entre els joves badalonins. Una cosa que va explicitar a la perfecció amb el seu lema de campanya: ‘Badalonisme’, un eslògan lluny de les consignes de partit, que apostava pel municipalisme, i que va pintar amb els colors de les altres forces polítiques que es presentaven a les municipals i que avui encara governen a la quarta ciutat de Catalunya.

També Parlon es va centrar en el municipalisme amb el seu lema ‘¡Orgull colomenc!’ i va apel·lar a votants més enllà de les esquerres amb, per exemple, els seus discursos i polítiques sobre seguretat i en contra de les okupacions il·legals.

Així, un altre gran cas destacat és el de Xavier Fonollosa a Martorell, que és el candidat d’entre les grans ciutats catalanes que ha aconseguit emportar-se un percentatge més important del ple després de sumar 16 de 21 regidors. Fonollosa, de perfil convergent i sense afiliació a Junts, tornarà a governar amb majoria absoluta, i en una comarca (Baix Llobregat) on les esquerres dominen, amb un estil molt personalista basat en la gestió municipal i allunyat d’esclats sobiranistes o polèmiques identitàries.

Carol Galais, doctora en Ciències Polítiques i investigadora Ramón y Cajal a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), assenyala l’alta abstenció com un altre dels factors que poden facilitar la consecució de majories absolutes. Precisament, aquestes eleccions han anat acompanyades d’una caiguda de participació respecte al 2019 al llarg de Catalunya. Una situació que també s’ha reproduït a les grans urbs on s’han aconseguit majories.

«¿Per què? la literatura ens diu que baixa participació s’associa a continuïtat i alta participació s’associa a canvi. Quan les eleccions estan molt participades significa que estan molt competides, que la gent considera que el seu vot pot ser decisiu perquè no està clar qui podria guanyar», diu Galais. «En canvi, si les eleccions no semblen gaire competides perquè hi haurà un clar guanyador –perquè es percep que la distància amb el segon candidat o partit és gran–, ¿qui va a votar? Els que tenen una identificació partidista forta, que treuen altres rèdits d’anar a votar, com celebrar la seva identitat de grup».

Roger Barres, investigador de l’Institut Metròpoli, afegeix que «les coalicions encara es castiguen». «No sé si porta a lectures d’‘ordre’, però probablement sí que incideix en la concentració del vot com a ‘vot útil’. La teoria diu que els indecisos tendeixen a votar partits que poden guanyar, amb una lògica incremental», comenta.

Per la seva banda, Barres també destaca el cas de Badalona: «Tenim identificat un element que no es comenta gaire. Hem detectat que és un ajuntament amb dèficits importants de capacitat institucional i administrativa; Badalona sol estar en les últimes posicions, hi ha factors d’organització interna de l’ajuntament, amb molta, molta fragmentació, dificultat de donar serveis... I això afecta».