«Vaig conèixer la rumba a Hostafrancs, un dels seus bressols»

Pisos petits i una muntanya coronada per un castell van fer del carrer l'espai de joc per a nens i nenes de la Font de la Guatlla, el barri on va néixer Xavi Calero.«Ens ho passàvem pipa. Érem verdaders nens del carrer, perquè ens hi passàvem tot el nostre temps lliure»,recorda el compositor, cantant i guitarra de Los Manolos.

A la falda de la muntanya de Montjuïc, i des del carrer de Morabos on vivia, emprenia diàriament una nova aventura. Els genolls pelats de Calero eren el resultat de la imaginació que posava en els jocs.«Ens inventàvem històries de pirates, al voltant d'aquell castell que per a nosaltres tenia un aire de misteri que ens fascinava. Érem vuit o deu amics. Ens ficàvem per tot arreu»,explica el veí. «Fins i tot, ens havíem colat, de nit, al circuit de carreres de motos de les 24 hores de Montjuïc. Sortíem a tirar les escombraries i saltàvem la tanca, en pijama», rememora.

Passat i present

«Acostumàvem a jugar sempre al voltant del castell, ignorant tot el que havia passat allà 20 anys enrere»,puntualitza.«A casa no parlaven mai de la guerra. Ningú al barri n'explicava res», diu Calero.«Amb el temps, vam anar sabent de veïns que havien estat presoners al castell de Montjuïc i d'altres que hi havien mort. Aleshores, pots entendre que la generació dels nostres pares no en volgués parlar, per por o per les seves ganes d'oblidar»,reflexiona.

Els pares de Xavi Calero havien arribat a Barcelona als anys 40, des d'un poble de la Manxa.«Al meu avi matern, que era de la UGT al seu poble de Manzanares, el van afusellar, però la meva àvia mai ens ho va dir. Jo he conegut la història del consell de guerra que li van fer, recentment, perquè vam rebre una carta dels socialistes que ens preguntaven si volíem que es posés el nom del nostre avi al lloc de la fossa comuna on va ser enterrat»,explica.

«¿De què serveix ara conèixer tot allò? De justícia ja no se'n pot fer, però com a mínim ens serveix per entendre alguna cosa més del nostre passat».Són reflexions de Xavi Calero, al costat mateix del castell en què, entre altres entreteniments, es divertia amb els altres nois de la colla buscant bales als murs de la fortificació.

«Independentment de la seva història, actualment, gràcies a la recuperació de tot aquest espai i el seu entorn per a la ciutat, ha deixat de ser un lloc sinistre»,declara el músic, que fa tres anys hi va actuar durant la celebració de lesNits blanques de Montjuïc, uns concerts a l'aire lliure que es feien a l'esplanada en què Calero havia jugat durant la seva infància.

Actualment, la fortificació i altres llocs de la muntanya de Montjuïc continuen formant part de la vida diària de Calero, però ara en disfruta en família.«Està molt bé recuperar la cultura del parc. Moltes vegades, amb altres famílies, venim al parc de Joan Brossa a celebrar-hi festes d'aniversari»,explica el músic que, abans de donar-se a conèixer amb Los Manolos i la cançó de l'estiu del 1991,All my loving,havia estudiat Periodisme.

La rumba i l'èxit

Aquella cultura de carrer que va acompanyar la infància i la joventut de Xavi Calero va acabar per compactar 10 amics d'Hostafrancs que, a les places i carrers del barri sempre havien sentit sonar la rumba.«Jo vaig conèixer aquest estil musical, un dels nascuts a Europa, aquí a Hostafrancs, que és un dels bressols de la rumba juntament amb el Raval i Gràcia», declara el component de Los Manolos.

En el grup actual, que acaba de gravar un disc recopilatori dels seus èxits, amb la col·laboració de Peret, el Sevilla (Mojinos Escozíos), Victoria Abril i Marina, d'Ojos de Brujo, hi ha tres membres del grup original que vam conèixer a la dècada dels 90.«Després d'haver-se dissolt Los Manolos, el 2004, vam refundar la banda tres dels antics components i quatre músics més»,puntualitza Xavi Calero.

Abans, el 2002, el desè aniversari dels Jocs Olímpics de Barcelona havia tornat a reunir Los Manolos, que van actuar a l'estadi olímpic per rememorar aquell històric moment.«Després de l'èxit de l'estiu anterior amb el nostre primer disc, estàvem en un núvol, i l'any següent, vam poder actuar en la clausura dels Jocs. Ens va tocar a nosaltres»,diu.«Era l'època daurada de les discogràfiques. Van confluir l'eufòria pels Jocs i les ganes de festa. Ens pensàvem que com a ciutat havíem arribat a algun lloc. Llàstima que no hàgim sabut donar-li continuïtat a aquella força», expressa.

Vegeu el vídeo d'aquesta

Notícies relacionades

Uns 500 veïns de la Zona Franca de BCN protesten per un altre centre de 'menes'

«A partir de la mitja tarda el Poble-sec és de tothom»

notícia amb el mòbil o

a e-periodico.cat