Xantal Genovart: "Molta gent no entenia que portés el vel"

Xantal Genovart Millet (Barcelona, 1974), vicepresidenta de Dones Musulmanes a Catalunya, ha viscut tota la vida a la Bordeta. D'ençà que fa 18 anys es va convertir a l'islam, lluita per viure en harmonia amb la seva gent.

-Aquí hi ha moltes musulmanes.

-Sí, i som molt actives. Estimo el meu barri i crec que la convivència es crea participant. Per això, amb l'Associació Dones Musulmanes organizem xerrades obertes i tot classe d'activitats. Volem conviure, no ser exclosos. Volem ser acceptats.

-¿Sentia que el seu barri l'excloïa?

-Bé, aquí em coneixen tots. Jo era la Xantal que va estudiar turisme, una noia com totes. I de cop i volta em passejava amb el vel. Molts no ho entenien. Ara ho han acceptat. Nosaltres participem en les festes del barri, intentem construir alguna cosa junts i viure en harmonia.

-¿Com?

-Sempre estem oberts a tothom. L'any passat vam fer una festa amb cuscús per a tot el barri. Intentem estar presents en tots els aspectes de la societat, sobretot a les ampes dels col·legis. A Sants som una comunitat molt gran i els veïns s'hi han anat acostumant. Encara que els primers temps van ser complicats.

-¿Quan i com es va convertir?

-Jo sóc i em sento catalana. La meva família és totalment atea. Vaig anar a un col·legi laic i fins als 21 anys la religió no representava res en la meva vida. Fins que no vaig conèixer el meu actual marit, en Khalil, d'origen marroquí.

-I per això es va fer musulmana.

-No, perquè ell tampoc era creient. Jo vivia una inquietud profunda perquè la meva societat no era capaç de proporcionar-me respostes, que vaig acabar trobant en l'islam.

-Deu haver sigut un procés difícil.

-I tant que sí. Al principi sentia l'obligació d'explicar als altres que m'havia fet musulmana i que no era perquè el meu marit fos marroquí. El barri on m'havia criat havia d'entendre les meves raons. Fins que em vaig adonar que realment no havia de justificar-me amb ningú.

-¿I els seus pares la van acceptar?

-Van ser anys difícils. Ells continuen sent absolutament laics. No ho entenien. I potser jo també reaccionava de manera equivocada. Ara em sento molt respectada, encara que els meus pares i jo seguim pensant de manera diferent, i això es nota cada vegada que mirem junts un telenotícies.

-¿Per què?

-Cada un veu les coses des del seu punt de vista. A mi em sembla que de vegades s'exagera. Els integristes només són una part dels musulmans, i la gent en canvi ens posa a tots al mateix bàndol. La meva mare veu aquesta discriminació, però d'una manera menor. Hi ha molta desinformació.

-¿A què es refereix?

-Per exemple al terme gihad. Afirmar que una persona està complint el gihad quan entra en una redacció i mata dibuixants és elevar-la a un nivell moral que mai tindrà. I per cert, a mi m'ofèn més qui mata en nom de la meva religió que el dibuix en si. El gihad no és això.

-¿I què és?

-És la recerca d'una millora personal per completar-se un mateix i ser cada dia millor, una sèrie de valors que serveixen per viure en pau, respectant els altres. Quan vaig tenir clar això, vaig trobar una tranquil·litat profunda.

Notícies relacionades

Uns 500 veïns de la Zona Franca de BCN protesten per un altre centre de 'menes'

«A partir de la mitja tarda el Poble-sec és de tothom»

-Quan va arribar la fe.

-Sí. Vaig viure els valors islàmics a la meva casa d'atea. La fe va ser una cosa nova. Sóc la mateixa d'abans, però amb la fe he arribat a una versió millorada.