PSICOLOGIA

Com treballar la resiliència en nens: 5 passos

La resiliència és present en la majoria dels nens, però també, en molts adults. A més, és possible augmentar-la i enfortir-la.

zentauroepp38569394 barcelona  23 05 2017  espacio para padres en la escuela esc170905142256

zentauroepp38569394 barcelona 23 05 2017 espacio para padres en la escuela esc170905142256 / JOAN CORTADELLAS

2
Es llegeix en minuts
Ángel Rull

Després d’esdeveniments traumàtics, l’ésser humà es refà i en surt enfortit. Aquesta capacitat és present en la majoria dels nens, independentment de la importància de la tragèdia. Es diu resiliència i és possible entrenar els teus fills per a això.

5 passos per fomentar-la en els teus fills

Els nens són els éssers més vulnerables perquè no compten amb les eines necessàries per poder enfrontar-se als problemes de la vida. Fomentar aquesta capacitat en els teus fills és indispensable per al seu desenvolupament òptim. Hi ha cinc punts que els ajuden a millorar-la:

1. Ensenya’ls que el canvi és part indiscutible de la vida. Res no roman eternament i no ha de ser res directament negatiu. Cada canvi és una oportunitat per obrir portes noves i enriquir-nos. Un moment per poder repassar tot l’après, per adquirir eines noves i aconseguir assolir un benestar més gran que teníem fins aquell mateix moment.

2. Fomenta el seu optimisme. Una bona actitud és la clau per enfrontar-se a qualsevol situació i sortir-ne victoriós. I és que no es tracta de veure únicament el costat bo de les coses, sinó que malgrat tot el dolent que hi hagi, sempre podem trobar algun motiu pel qual val la pena lluitar.

3. Ensenya’ls a ampliar el seu cercle d’amics. Una bona base de suport social és crucial a l’hora de desenvolupar la resiliència. A més, augmenten les seves relacions positives i fomenta el seu benestar.

4. Educa’ls en autonomia. Amb la teva ajuda i el teu suport han d’anar resolent per ells mateixos totes les tasques diàries i els problemes que vagin sorgint, des de rentar-se les dents fins a enfrontar-se a la frustració d’un suspens.

5. La importància de veure els problemes com a reptes. Això augmenta la nostra sensació d’autoeficàcia i podrem tenir millors resultats.

Sortir enfortit de l’adversitat

La paraula resiliència deriva del llatí, a l’ajuntar re, “cap enrere”, amb salire, “saltar”. En paraules de Christopher Layne, de la Universitat de Califòrnia, “la resiliència implica que, després d’un breu lapse de temps, rebotem una altra vegada cap a un estat operatiu”. Bàsicament vol dir que al nostre estat mental li succeeix el mateix que a una molla: al veure’ns pressionats per un esdeveniment estressant, serem capaços de tornar a l’estat inicial. Però la resiliència va més enllà, i és que, mai no torna a l’estat d’inici completament, perquè tot queda al nostre cervell emmagatzemat, per la qual cosa implicaria reprendre la calma inicial amb una nova fortalesa, la que dona tot l’après i el saber que podem reposar-nos davant de l’adversitat.

Luthar, Cicchetti i Becker defineixen la resiliència com “un procés dinàmic que inclou l’adaptació positiva dins del context d’una adversitat significativa”. Per la qual cosa s’ajuntarien, d’una banda, l’exposició a l’adversitat, amb la seva superació i ambl’adaptació positiva, és a dir, acaba obtenint un benefici secundari de l’esdeveniment.

Però ¿d’on ve aquesta capacitat? Kumpfer va estudiar el fenomen de la resiliència en nens i va trobar que diverses variables es relacionaven en l’afrontament de l’estrès: factors genètics, com la intel·ligència, al costat del ‘locus’ de control intern (percepció que un mateix controla la seva vida), el cercle familiar, l’ambient social, les relacions de criança, la intensitat i durada de l’esdeveniment traumàtic o l’edat del nen.

Notícies relacionades

Les experiències doloroses i traumàtiques poden modificar per complet la vida d’una persona. I també, és en aquestes situacions quan una persona pot aprendre i sortir-ne enfortida. Per a això, és important comptar imprescindiblement amb resiliència. Ensenyar-los la resiliència és clau en la teva tasca com a pare.

Ángel Rull, psicòleg clínic