Síndrome del niu buit: quatre trucs per evitar la tristesa quan els fills se'n van de casa

Després de la selectivitat arriba un dels moments més temuts per als pares: enfrontar-se que els fills se’n vagin a la universitat. Moltes vegades es viu com a una cosa traumàtica, amb sentiments de buit, tristesa, solitud i incertesa. Tot i això, pot ser el millor moment per tenir temps per a un mateix i per a la parella.

Consulteu aquí les claus superar la síndrome del niu buit:

1. No magnifiqueu la situació

Que els fills s’independitzin és un procés natural. Implica tornar a adaptar-se, organitzar les rutines noves i reestructurar el nucli familiar. Per això, moltes vegades, la nova situació fa que, emocionalment, els pares es desestabilitzin. A l’arribar aquest moment, es pot caure de forma directa o indirecta a culpabilitzar els fills.

S’entra en un estat gairebé de boicot en què es recriminen les decisions, la carrera triada o la casa on es viurà. Es fa de manera inconscient però no són més que emocions negatives mal canalitzades. El nostre cervell necessita una causa, una raó per sentir-nos malament, però és massa poc ètic responsabilitzar els fills per “abandonar-nos”; per això, busquem petites excuses per descarregar la nostra frustració.

2. Aprendre a viure sense els fills 

Quan els fills han marxat, el primer que senten els pares és el sentiment de solitud i buit. El buit que senten és totalment físic, aguditzat pel silenci i la sensació que la casa és massa gran. Comencen a trobar a faltar els fills, les rutines i els costums.

El canvi es viu com un autèntic dol, una pèrdua, ja que la situació realment no tornarà a ser com abans. Això és el que dona lloc a la síndrome del niu buit, amb unes sensacions i etapes molt semblants a les que apareixen amb la mort d’un ésser estimat: negació, tristesa, falta de gana, ansietat, desinterès pel lleure... El procés no es viu com una cosa normal i per això brollen en excés les emocions negatives.

3. Aprofita el temps per a tu

Com en tot reajustament i canvi, és important preveure que es necessita temps per acceptar la nova situació. El període d’adaptació és fonamental, ja que la rutina s’ha alterat per complet. 

És una oportunitat perfecta per buscar allò que ens agradaria fer i posar-nos-hi a treballar. És tan simple com apuntar-se a clubs de lectura, moviments feministes, un màster o una carrera, fins i tot aprendre un nou idioma. És en aquestes activitats, en aquesta reestructuració del dia a dia, on trobem temps per ampliar la nostra vida i guanyar en autoconeixement.

4. Aboca’t a la relació

La parella, si se’n té, és fonamental també en el procés. Hem de reprendre la intimitat que amb els fills a casa havíem perdut, dedicar temps a estar sols, al coneixement mutu, a redescobrir la relació. El canvi, per estressant que sembli en un primer moment, és l’oportunitat perfecta de creixement a casa.

Moltes vegades, les parelles, a l’anar-se’n els fills, tenen por de trobar-se amb l’altre, de sentir que ja han perdut la màgia dels primers anys. És un sentiment normal que es viu fins i tot en relacions sense fills. És tan fàcil com assumir que la fase de l’enamorament és només inicial, que amb el temps les relacions evolucionen i es basen en un altre tipus d’experiències, ni millors ni pitjors, però sí molt plenes.

Notícies relacionades

Educació rebaixa a cinc la nota mitjana per obtenir una beca

Universitat, fàbrica de talent

Com a pares, tenim el deure de permetre el ple desenvolupament dels fills, de fomentar-ne l’autonomia i la independència, de dotar-los de noves eines, i també de recolzar-los en cada nova etapa.  

* Ángel Rull, psicòleg clínic.