«Relat únic»: com ens afecta la narració des del camp normatiu

Tots tenim una història per explicar. Les nostres experiències personals, culturals i socials ens han modelat de diferents maneres, i cadascun de nosaltres té una perspectiva única sobre el món que ens envolta. No obstant, massa sovint, les nostres històries són reduïdes a un «relat únic», una narrativa estereotipada i simplista que no captura la complexitat de les nostres vides i les nostres identitats.

¿Què és el «relat únic»?

El concepte del «relat únic» va ser popularitzat per l’autora nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie en el seu famós discurs TED del 2009, «El peligro de una sola historia». Adichie va parlar de la seva pròpia experiència de créixer a Nigèria i com, quan va arribar als Estats Units per estudiar, va descobrir que moltes persones tenien una idea molt limitada i distorsionada del que era l’Àfrica. Adichie es va adonar que havia sigut víctima d’un «relat únic» sobre el seu continent, i de com això l’havia afectat en la seva pròpia identitat i autoestima.

Adichie va explicar que el «relat únic» es refereix a la idea que una sola història es converteix en l’única història. És a dir, que una narrativa dominant, basada en estereotips i prejudicis, es converteix en l’única forma en què s’entén un grup de persones, una cultura o una nació. Això pot ser perillós perquè limita la nostra comprensió del món i ens impedeix veure la complexitat i diversitat de la humanitat.

¿Quines conseqüències té el «relat únic»?

Una de les conseqüències més òbvies del «relat únic» és la simplificació excessiva i la falta de precisió en la nostra comprensió del món. Quan ens limitem a una única narrativa, ens perdem la riquesa i la complexitat de les cultures i les persones que estem mirant d’entendre. Això pot portar a estereotips i prejudicis que perpetuen la discriminació i l’exclusió.

Per exemple, Adichie parla de la seva pròpia experiència de créixer a Nigèria i llegir llibres sobre nens blancs amb gossos i neu, sense cap representació de la seva pròpia cultura. Això va fer que cregués que les seves experiències no eren importants i que l’única manera de ser reconeguda com una veritable escriptora era imitar els autors occidentals. Aquesta pressió per encaixar en un motllo preconcebut pot limitar la creativitat i la diversitat en la literatura i en altres camps.

Una altra conseqüència del «relat únic» és la simplificació de les relacions interculturals. Quan ens aferrem a una sola narrativa, podem caure en la trampa de pensar que totes les persones d’una cultura són iguals i que totes les cultures són diferents entre si. Això pot portar a la falta de comprensió i respecte per les diferències individuals i les similituds compartides. En el pitjor dels casos, pot conduir a la intolerància i la violència.

¿Quines conseqüències té el «relat únic» en les minories?

El «relat únic» pot tenir diverses conseqüències negatives per a les minories, tant a nivell individual com col·lectiu. En primer lloc, pot portar a una falta de representació i reconeixement de les experiències i perspectives de les minories. Si una sola narrativa es presenta com l’única veritat en una societat, llavors aquells que no s’ajusten a aquesta narrativa poden sentir-se marginats, invisibilitzats i no reconeguts.

Per exemple, en moltes societats occidentals, la narrativa predominant ha sigut la de la supremacia blanca i la superioritat occidental, especialment des de l’heteronormatiu. Això ha portat a la marginació i l’exclusió de moltes minories ètniques, racials i LGTBIQ+, que sovint s’han vist obligades a adaptar-se a una narrativa que no reflecteix les seves experiències i perspectives.

A més, el «relat únic» pot portar a una falta de comprensió i empatia cap a les experiències de les minories. Si una sola narrativa es presenta com l’única veritat en una societat, llavors aquells que no s’ajusten a aquesta narrativa poden ser estigmatitzats i mal entesos. Això pot portar a una falta d’empatia i comprensió cap a les seves lluites i desafiaments.

Per exemple, si la narrativa predominant en una societat és la de la supremacia blanca heterosexual, llavors aquells que no s’ajusten a aquesta narrativa, com les persones de color o tot el col·lectiu LGTBIQ+, poden ser estigmatitzats i mal entesos. Això pot portar a una falta d’empatia i comprensió cap a ells, cosa que al seu torn pot portar a una falta de suport i solidaritat per part de la majoria.

La psicologia i el «relat únic»: la necessitat de connexió humana

La psicologia ens diu que la connexió humana és essencial per a la nostra salut mental i emocional. Quan ens sentim connectats amb els altres, experimentem un sentit de pertinença i suport, cosa que ens ajuda a manejar millor l’estrès i l’adversitat. No obstant, la connexió real i significativa només es pot produir si estem disposats a escoltar i comprendre les històries dels altres. Això es deu al fet que la nostra pròpia perspectiva és només una part de la imatge completa. Si volem comprendre veritablement l’experiència d’una altra persona, necessitem escoltar el seu propi relat.

A més, quan les persones comparteixen les seves històries, poden sentir-se vistes i escoltades d’una manera que no havien experimentat abans. La narració d’històries pot ser una manera terapèutica de processar el trauma i trobar significat en les experiències difícils. A l’escoltar i validar les històries dels altres, podem ajudar a construir connexions significatives i promoure la curació.

Notícies relacionades

Astènia tardoral: Cinc passos per suportar-la

Meditació i psicologia: com unir-ho per ser més feliç

Com veiem, el «relat únic» és una narrativa que ha sigut explicada i repetida moltes vegades, fins a convertir-se en un discurs hegemònic. Aquesta narrativa es basa en la idea que hi ha una única manera d’entendre i explicar el món, i que aquesta forma és l’única vàlida. A la pràctica, el «relat únic» exclou altres perspectives, veus i experiències, i pot tenir conseqüències negatives en les minories.

* Ángel Rull, psicòleg.