Salut Mental i Drets Humans: La necessitat d'un canvi urgent

Sovint parlar d’estigma i discriminació en salut mental, sona a parlar de quelcom molt teòric que i difícil d’aterrar. De fet, quan les professionals que treballem en aquest àmbit intentem explicar la nostra feina, la gent acaba assumint que atenem a persones amb una problemàtica de salut mental. Ara quan parles de drets humans, la cosa canvia. Tots tenim molt clar el pes i la importància de la defensa i la promoció dels drets humans, i si aclarim que la discriminació es tradueix en vulneracions de drets humans, així sí que ens entenem. Ara, parlar de vulneracions de drets humans no és fàcil, especialment quan, com en el nostre cas, ho fem en l’àmbit sanitari i concretament en l’atenció en salut mental.

La fotografia d’inici és complicada, amb una corda tensada per diversos actors amb històrics, necessitats i preocupacions pròpies. Per un costat estan les persones que tenen o han tingut una problemàtica de salut mental que reclamen i exigeixen a viva veu la seva agència pròpia, el seu dret a prendre decisions i l'eliminació de certes pràctiques, com les contencions mecàniques o la medicació forçada. És ni més ni menys l'Organització Mundial de la Salut, la que a través de la iniciativa QualityRights que ens està avisant que aquestes pràctiques vulneren drets humans. No podem oblidar el perquè d’aquesta exigència tan ferma, no podem oblidar un passat, no tan llunyà, en què les persones amb una problemàtica de salut mental eren ciutadanes de tercera, i se'ls recloïa lluny ben lluny on ningú les pogués veure.

Tres potes de suport

Al costat trobem a les famílies o la xarxa de suport, que les acompanyen en el moment de malestar, que sovint es troben perdudes i desemparades i que el que desitgen és que la recuperació arribi i que el dolor desaparegui. El darrer element d’aquesta triada son els i les professional dels serveis de salut mental, que tot i ser hereus d’un sistema mèdic paternalista i sobreprotector, intenten adaptar-se a aquest reclam de canvi urgent.

Canvi de paradigma sobre els profesionals

Aquí hem de desenfocar una mica la imatge i veurem que en el sistema sanitari encara opera en un marc en què el professional sanitari és l’expert, ell indica i la resta fem. Existeix i ha existit una relació de poder, que s’estableix entre el professional i al pacient, herència d'un passat en què el metge, l’alcalde i el sacerdot eren els homes importants del poble. I no ens equivoquem ningú està parlant de discutir amb el teu metge si cal una cullerada o dos de xarop o si és necessari treure o no un apèndix. Aquí estem parlant que el professional expliqui la situació, ofereixi possibilitats, parli de riscos i beneficis i després pregunti: i tu que vols fer?

Si aquesta interacció no es dona en moltes especialitats, imagineu-vos quan parlem de col·lectius vulnerabilitzats, dones, persones migrades, persones amb discapacitat. Però ja hem dit que la fotografia és complexa, aquestes mateixes professionals treballen desbordades per una demanda d’atenció que sempre creix, amb uns recursos sovint insuficients i amb un sentir profund de responsabilitat sobre les persones que atenen.

Aquest sentir de responsabilitat es barreja amb una exigència ben particular, que com societat fem als professionals sanitaris. Els exigim que ens protegeixin de les persones que estan en crisi, recordem que en el nostre imaginari, aquestes persones en crisis son perilloses per nosaltres i per elles mateixes.

Aquesta exigència, aquesta responsabilitat, ha de passar per sobre de tot, i sí, si cal, ha de passar per sobre dels drets humans. Tant és així, que continuem mantenint un sistema de legislatiu que sosté i fomentat la vulneració de drets humans i que incrementa la tensió d’aquesta corda imaginària, permetent que a les persones se les continuï lligant i ingressant contra la seva voluntat. Però no està tot perdut, està canviant. Les professionals tenen la voluntat d'avançar, d’oferir la millor atenció possible i no cal dir, que de respectar els drets humans.

 Un ventall de dubtes

En aquest ecosistema en què primeres persones, familiars o xarxa de suport i professionals proven d’avançar cap a una realitat diferent, s’obre un ventall de dubtes. Com avancem per oferir una atenció en salut que no vulneri els drets humans? Fa uns dies ens vam trobar en el context de les directrius de l'OMS i els QualityRights, professionals sanitaris i socials i primeres persones, en la III jornada Cap Símptoma de discriminació d’Obertament, per debatre sobre aquests dubtes. Després de quatre hores de debat ens queden moltes preguntes sense resposta.

Però el que si ens queda clar que les persones que han passat per un problema de salut mental no poden esperar més, el canvi ha d’arribar com més aviat millor i que els professionals no poden canviar la realitat de l’atenció sanitària en salut mental sols, necessiten un canvi cultural.

Cal un canvi total

L'OMS, que indica clarament quines pràctiques son vulneracions de drets humans, també ens indica quins és el camí a seguir i ens dona eines i elements perquè no ho hàgim de fer sols. Els QualityRights, el ventall de recursos que han dissenyat per transitar aquest camí, apunten a erradicar els estereotips en salut mental, a trencar amb les dinàmiques de poder i a retornar la veu a les persones que passen per un problema de salut mental, com a estratègies de canvi.

Notícies relacionades

L’entorn rural: un repte afegit a l’atenció en salut mental

Trenquem el tabú: Nadal i la salut mental

I és que el que necessitem és un canvi total, un canvi social, en el que la sobreprotecció i el paternalisme siguin substituïts per la corresponsabilitat.

 Maria ,