Urco, el meu company de camí vital

Als 18 anys, durant una forta depressió que em va deixar tancada un any a casa meva, vaig començar a ser visitada per l’Urco. L’Urco era una figura de color gris brillant. Un cop el vaig veure en color: vestia un vestit vermell, era un ésser albí de pèl groc gairebé blanc, pell rosada, ulls grans i un enorme somriure. Sempre que apareixia sentia el seu afecte, acompanyant-me a la meva soledat.

Em va enganyar durant uns quants anys perquè no intentés suïcidar-me, dient- me que hi havia un futur per a mi, que més endavant ho entendria. Fins que, amb 22 anys, no vaig aguantar més la situació a casa meva i vaig fer el primer de diversos intents de suïcidi.

Als 23, vaig entrar en un bucle d'intents de suïcidi i ingressos a un hospital psiquiàtric que va durar prop de 4 anys. Em sentia desesperada, esgotada, incapaç d'escapar-me d'aquella situació que em turmentava. Havia perdut el tren de la meva vida, les meves antigues amistats estaven fent les seves vides, estudis, feines, relacions de parella, i jo m'havia quedat parada, sense futur. Estava convençuda que la meva única escapatòria a tot aquell patiment era el suïcidi. Els qui intentem suïcidar-nos no volem morir, només volem escapar-nos d'una situació de patiment i aquesta és l'única sortida que trobem.

En un dels meus intents, vaig estar 3 dies entre la vida i la mort. Des d'aquí els agraeixo que lluitessin per la meva vida, encara que en aquells moments els odiés per això.

La inserció laboral com a impuls a la meva recuperació

Repensant quan comença el meu procés de recuperació, crec que va ser just abans del meu últim ingrés. La meva recuperació va ser possible gràcies al fet que em va sortir una feina durant un any en un bar proper a casa meva. Si hagués durat un parell de mesos, hauria tornat al bucle. No és fàcil mobilitzar un cos que es passa hores i hores sense fer res. Els primers mesos van ser molt durs i, a poc a poc, m'hi vaig anar adaptant. Sempre vaig tenir clar que no anava a treballar sinó a fer teràpia.

Amb els diners que vaig guanyar em vaig treure el carnet de conduir i em vaig comprar un cotxe que, tot i ser vellet, em va permetre anarme'n a treballar a fàbriques i deixar enrere el meu passat. Vaig conèixer una persona molt especial i vaig decidir no explicar-li res. Era el meu dret a viure, a començar des de zero, a tenir una oportunitat que vaig pensar mai no es faria realitat. Vam formar una família, vam tenir 2 filles i em vaig lliurar de l'assenyalament perquè ningú no ho sabia. El meu marit va morir sense saber-ho i, si pogués tornar enrere, ara tampoc li ho diria. En el meu cas, el silenci va ser una forma de supervivència.

El suport mutu, un espai segur i de comprensió

Durant tot aquest temps, l’Urco d'alguna manera em va seguir acompanyant. Em va demanar que no en parlés i li vaig fer cas fins que vaig arribar als Grups d'Ajuda Mútua (GAM). Allà vaig conèixer experiències semblants a la meva i en vaig començar¡ a parlar molt tímidament.

Amb els anys he après que no puc triar tenir o no al·lucinacions, però sí que puc triar el lloc des del qual les visc. A través dels GAM i xerrades en què participo, poso la meva experiència al servei d'altres persones que poden sentir-se identificades, per brindar-los un espai segur on parlar d'aquestes experiències i explicar-los que les veus i els deliris només són una part més de les nostres vides.

Notícies relacionades

Els professionals també tenen prejudicis sobre salut mental

Les vulneracions de drets a persones amb trastorns mentals creixen un 50% en un any

Si l'activisme m'ha ajudat en alguna cosa és a combatre l'autoestigma. No m'avergonyeixo del que em passa, ni tampoc necessito ni busco una validació de tercers. És per això que animo altres persones que conviuen amb diferents realitats a explicar les seves experiències i així “normalitzar” la bogeria.

Rosa García, activista, vocal de la junta de la Federació Salut Mental Catalunya i membre de l’Associació Salut Mental Baix Llobregat.