El suïcidi a les presons: la tragèdia silenciada

 El suïcidi a les presons catalanes és una problemàtica tan preocupant com invisibilitzada, segons denuncien experts i entitats. El passat 19 de setembre un altre pres va morir per suïcidi al centre penitenciari de Lledoners, elevant a deu les morts per suïcidi d’enguany. A mesura que aquestes morts es van acumulant, les famílies afectades, els experts en salut mental i les associacions clamen per una revisió profunda dels protocols penitenciaris i una major transparència per part de les institucions.

Una crisi creixent i invisibilitzada

L'any 2022 es van registrar catorze suïcidis a les presons catalanes, una taxa que supera la mitjana europea, amb 14,3 casos per cada 10.000 interns, segons l’informe SPACE I 2022 del Consell d’Europa. El 2023, la xifra va disminuir a sis, però el 2024 torna a alçar-se. Tot i aquesta realitat, la resposta institucional sovint és lenta i insuficient per a l’entorn de les persones que es treuen la vida.

Les famílies, com denuncia Gracia Amo, presidenta de l’associació Famílies de Presxs a Catalunya, viuen un calvari d’incertesa i dolor. Quan perden un ésser estimat a la presó, sovint ni tan sols reben la informació per part de les autoritats penitenciàries, sinó a través d’altres interns o familiars d’aquests. Aquest hermetisme institucional no només intensifica el dolor, sinó que incorre en l’incompliment de protocols.

El protocol de Minnesota estableix que l’autòpsia d’una persona que ha mort a un centre penitenciari s’ha de fer amb un forense enviat per la família de la persona finada, però Amo explica que “en la mort del meu fill em van avisar quan el seu cos ja era a la ciutat de la justícia i l’autòpsia ja estava feta sense que jo autoritzés res”. Tot plegat crea una barrera entre les famílies i la veritat. “Sempre penses que si hagués estat amb tu, podries haver fet alguna cosa”, lamenta Amo, qui denuncia la manca d'informació i l'absència de suport emocional per part de les institucions.

Factors de risc: un entorn advers

Les presons catalanes, que acullen unes 8.500 persones, són espais de risc elevat pel que fa a la salut mental. L’estudi La salut mental en el sistema penitenciari català, publicat per Justícia i Pau el 2022 estableix que un 64% dels interns pateixen problemes de salut mental, més del doble que la població general. Aquestes xifres reflecteixen un sistema que, en lloc de proporcionar suport i assistència a les persones més vulnerables, les exposa a condicions que poden empitjorar el seu estat. “La soledat és tremenda i l'aïllament no ajuda”, explica Charo Díez, presidenta de l'AFATRAC (Associació de Famílies d’Afectats per Trastorns de Conducta). A les presons, la manca de suport psicològic i la falta de personal format per tractar problemes mentals agreugen la situació.

I a qui acudir en situacions així? Díez explica que la rotació freqüent dels responsables polítics i la precarietat dels recursos destinats a la salut mental a les presons deixen poc espai per a la rehabilitació o la reinserció. Els interns sovint viuen sota vigilància estricta i fins i tot en aïllament, dins els Departaments Especials de Règim Tancat (DERT), un entorn que no promou la recuperació. “No hi ha motius per viure per la gent que està privada de llibertat”, afegeix Amo, qui denuncia que la presó “no està dissenyada per acollir l’amor i l’ajuda”.

Aquesta realitat es veu reflectida en la manca d’iniciatives que fomentin el benestar emocional dels presos, com la manca d'abraçades o expressions d'afecte que molts no han sentit en anys. “Cal que les presons obrin les portes, però no perquè els presos surtin, sinó perquè hi entri l’amor”, diu Amo; ja que, segons Díez “sembla que l’objectiu del sistema penitenciari actual sigui apartar de la societat persones que poden ser perilloses, però sense saber per què ho són i sense cap intenció que deixin de ser-ho”.

Escepticisme davant els nous plans de xoc

En resposta a la crisi, la Generalitat s'ha compromès a revisar els protocols de prevenció del suïcidi en les pròximes dues setmanes, prometent un pla de xoc que faci èmfasi en la prevenció. Els objectius inclouen millorar la connectivitat de la informació entre els professionals de salut i els funcionaris de les presons, així com un seguiment acurat dels interns amb risc. No obstant això, tant les associacions com els experts es mostren escèptics davant aquesta promesa.

“La realitat no es correspon amb el que s'escriu al paper”, afirma Díez, qui critica que les polítiques es prenen en moments de crisi sense una planificació a llarg termini. La seva preocupació se centra en la manca de participació de tots els actors implicats, inclosos els presos, en l'elaboració de polítiques preventives. L'AFATRAC, com altres entitats, considera que la manca de recursos, la formació insuficient del personal i les condicions precàries dins les unitats d’hospitalització o UHPP fan que sigui impossible fer un seguiment adequat dels interns amb problemes de salut mental i aplicar mesures de prevenció real.

Una mort solitària i evitable

Notícies relacionades

Els professionals també tenen prejudicis sobre salut mental

Les vulneracions de drets a persones amb trastorns mentals creixen un 50% en un any

Els suïcidis a les presons tenen un impacte emocional devastador no només per als interns, sinó també per a les seves famílies i el personal penitenciari. La majoria de les morts es podrien evitar si hi hagués un suport emocional i psicològic adequat. Mariona Montserrat, una periodista que va fer el seu treball de fi de grau creant un vídeo per prevenir el del suïcidi a les presons, destaca la importància de crear espais on els interns puguin expressar les seves emocions i trobar suport. El seu vídeo, exhibit al centre penitenciari Quatre Camins, inclou testimonis d'interns i persones supervivents de suïcidi, i ja s'utilitza com a eina preventiva.

El suïcidi a les presons és una tragèdia silenciosa que deixa enrere famílies devastades, segons elles mateixes descriuen. El sistema penitenciari s’enfronta al repte de respondre a una situació que s'admet que és crítica. Les famílies, les entitats i els experts només esperen que els interns no es trobin abandonats emocionalment, atrapats en una solitud que, en molts casos, arriba a esdevenir mortal.