«La indústria farmacèutica exagera el sofriment i fa sentir malaltes persones sanes»

Joan Ramon Laporte té 76 anys i una llarga trajectòria professional a l’esquena com a catedràtic de Farmacologia, excap de servei de l’Hospital Vall d’Hebron, i exdirector de l’Institut Català de Farmacologia, col·laborador de l’OMS, entre altres càrrecs. Amb aquests elements, i després d’haver publicat ‘Crónica de una societat intoxicada’, rep SanaMente amb una extraordinària i vehement capacitat per descriure veritats incòmodes. Molt incòmodes.

-¿Per què estem al capdavant en consum de psicofàrmacs?

-Si mirem les benzodiazepines, sí, si mirem medicaments per a la depressió –que no són específicament antidepressius, per cert– no som dels primers, en consumeix més Islàndia, Suècia... i després Portugal, que consumeix més que Espanya. Comparat amb Itàlia, consumeix menys de la meitat, o Alemanya consumeix una desena part del que consumeix Espanya.

-En una entrevista a SanaMente, la Presidenta de la Societat Espanyola de Psiquiatria, Marina Díaz Marsá, va al·legar que no tenen temps i per això prescriuen fàrmacs...

-(riu) Doncs que reivindiquin aquest temps, ¿no? És curiós fins a quin punt el mercat té poder sobre la pràctica de la medicina perquè un metge et diguin ‘faig servir fàrmacs perquè no tinc temps per a altres coses’. Si un metge no té temps per atendre les necessitats de la població que li assignen, el que ha de fer és reivindicar més metges, més hores, més facilitats. El que no pot fer és substituir l’atenció per la química. No pot ser.

-¿Els antidepressius tenen efectes secundaris dels quals es parla menys del que tocaria?

-Cada vegada se’n parla més, fins ara s’havia parlat molt poc, d’això. Amb els medicaments per a la depressió ha passat el que passa amb molts medicaments com la Fluoxetina, que van sorgir als anys 90 per tractar la depressió, dient que eren més segurs que el Tofranil i l’Anafranil perquè, deien, aquests últims podien produir aturada cardíaca. Quinze anys després, quan caducava la patent del fàrmac i, per tant, es podien facilitar medicaments genèrics i abaixar els preus, van començar a sortir articles sobre els efectes adversos de la Fluoxetina. Ens el venen com a medicaments per a l’estómac o per al cervell i actuen a tot el cos i tenen moltes accions. L’única que ens expliquen és l’única que interessa per vendre.

-¿Tant poder té la indústria?

-La indústria farmacèutica té un poder enorme, perquè influeix sobre totes les baules de la cadena. Influeix i pressiona i fa lobby sobre els legisladors per tenir legislacions favorables, sobre les agències reguladores per establir les normes i criteris pels quals s’aprova un nou medicament, influeix sobre els gestors del sistema sanitari, amb mètodes que no coneixem, que no han de ser molt nets, per modificar les prioritats del sistema sanitari. A Catalunya en tenim exemples...

-¿Quins?

-Cada cinc anys s’aprova el pla de Salut de la Generalitat. Des dels anys 90 fins al 2010 el colesterol va ser la prioritat, al país on mor menys gent per infart de miocardi. És absolutament ridícul. En psiquiatria, durant molts anys una guia sobre el trastorn bipolar recomanava com a primera elecció un fàrmac especialment perillós per a dones embarassades i que ha causat milers de retards mentals i malalties congènites. L’autor de la guia cobrava dels laboratoris dels medicaments que recomanava.

-En els congressos, els psiquiatres mostren els seus conflictes d’interessos però la diapositiva dura menys d’un segon...

-Molts diuen que no tenen conflictes d’interès perquè creuen que no els influeix els diners que guanyen, però s’han publicat estudis en moltes àrees mèdiques que demostren que a Espanya els laboratoris gasten un mínim de 400 milions només a modificar el punt de vista dels experts en cada disciplina mèdica i de les societats mèdiques, que no existirien si no les pagués la indústria farmacèutica.

-Aquestes societats s’ofenen quan se’ls recorda els congressos en llocs paradisíacs amb totes les despeses pagades...

-Tots els congressos tenen finançament de la indústria farmacèutica, més del 86% dels metges han acceptat suport de laboratoris per viatjar o inscriure’s en un congrés i viatjar. I diuen ‘no ens influeix’. ¿Què passa, és que els laboratoris són germanetes de la Caritat? Si continuen convidant és perquè els resulta un gran negoci.

-¿La indústria crea símptomes?

-Una de les pràctiques de la indústria és exagerar el patiment i fer sentir les persones sanes que estem malaltes. Per exemple, dient que algú té un colesterol alt com si això fos una malaltia o tractar una dona que té la menopausa com si tingués una malaltia...

-¿En salut mental també es fa?

-En salut mental s’exagera, efectivament.

-¿Com?

-Els criteris per definir què és una depressió han anat ampliant-se a cada edició del DSM, el manual diagnòstic que va per la cinquena edició. Fa uns 10 anys la quarta edició considerava que si una persona està trista, plora, més de tres mesos després de la mort d’un ésser estimat, això és un duel patològic i pot ser tractat amb antidepressius. Ara la nova edició diu que si el dol dura més de 15 dies es pot tractar amb fàrmacs. És un disbarat. El que seria una malaltia és no estar trist per la mort d’un ésser estimat més de quinze dies.

-¿Estem patologitzant el sofriment?

-Exactament. En salut mental converteixen el malestar en una malaltia, i el malestar és una cosa pròpia de la vida, que tots hem de passar. Si dos adolescents trenquen i deixen de ser parella, poden tenir un disgust enorme, però això no és una malaltia.

Notícies relacionades

Xavier Solà: "Cada vegada hi ha més buidor a les persones, estem perdent humanitat"

Sis eines per tornar a la normalitat després de les festes de Nadal

-La indústria afirma que la farmacologia ha alleujat molt patiment i ha evitat molts suïcidis

-És el que ens diu el mercat. A Catalunya i Espanya, les dones consumeixen dues i tres vegades més psicofàrmacs, els més grans de 65 anys en consumeixen 8 vegades més que els menors d’aquesta edat, la gent més pobra vuit vegades més que la més rica, la gent a l’atur 4 vegades més que qui treballa regularment. ¿A què anomenem depressió? Això és malestar social. La gent més pobra, sense feina fixa, les dones, els qui no tenen habitatge fix, totes aquestes persones tenen un consum més elevat de medicaments per a la depressió major. I el mercat ens diu: ‘El problema és al teu cap’. ¡No, perdona, el problema és social!