Estigmatizar és pensar que trastorn mental és sinònim de violència

Darrerament han aparegut als mitjans de comunicació una sèrie de casos delictius en els que s’hi associava violència amalut mental. La violència, sobretot la que sembla no tenir un sentit o explicació evident, sempre ens fa por. I buscar-ne l’origen per tal de protegir-nos-en és molt humà. Ens genera molta inseguretat creure que pot esclatar en qualsevol moment i de qualsevol manera. I necessitem una raó, malgrat sigui multi causal.

 Ara bé, analitzar-ne les causes sovint és molt complex i el problema és que sovint ens acabem conformant amb explicacions reduccionistes o imprecises. I aquí és on entra el risc d’estigmatització: simplificar el que és complex, atribuir una causa sense tenir en compte el context, fer generalitzacions, afirmacions poc acurades o esbiaixades té el perill de la discriminació. En el discurs generalitzat hi falten matisos.

 Assenyalant a la plaça pública a les persones amb trastorn mental com a causants dels problemes de convivència ens convertim en una ciutadania de l’època medieval. I avui dia tenim els coneixements i les eines per fer-ne una anàlisi una mica més profunda. No ens podem permetre el luxe de reduir el que és complex a una resposta en blanc o negre.

 La majoria no mostren comportaments violents

 Els psicòlegs forenses neguen que el principal factor per cometre un delicte greu sigui tenir un trastorn. Segons les estadístiques, les persones amb trastorns mentals son més víctimes de violència que agressores. I el més habitual és que les persones que cometen delictes no tinguin un trastorn mental.

 Tot i les evidències, socialment ens entestem en atribuir la violència a persones que ‘no estan bé del cap’. Hi ha qui creu que atribuir-ne les causes a la salut mental és una resposta vàlida o com a mínim tranquil·litzadora. Quan en molts casos en què la salut mental es relaciona amb un fet violent estaríem parlant del que s’anomena atribució errònia de causalitat o fal·làcia causal.

 Tal i com explica Fran Eiroa, investigador principal del Grup de Recerca en Intervenció en Psicologia Clínica i de la Salut i Promoció del Benestar de la Universitat de Barcelona, l’atribució errònia de causalitat es produeix quan es confon una correlació amb una relació causal. I ens en dona un exemple: “Un clàssic d’atribució errònia seria establir causalitat entre el consum de gelats i els atacs de tauró. S’ha observat que ambdós fets succeeixen en un moment determinat de l’any, la qual cosa podria portar a algú a concloure que menjar gelats provoca atacs de tauró. Tanmateix la verdadera causa subjacent és la temperatura, a l’estiu hi ha més gent que menja gelat i també n’hi ha més que es banyen al mar, la qual cosa fa augmentar la probabilitat de l’atac de tauró”.

 Aquest exemple que sembla absurd demostra la importància de no saltar a conclusions sobre la causalitat només perquè dues variables estiguin correlacionades. La correlació no implica causalitat i la confusió sorgeix per no considerar els altres factors en joc.

 D’igual manera, pensar que les persones amb trastorns mentals són més propenses a ser violentes és una fal·làcia, ja que la presència de trastorns mentals no implica necessàriament que una persona es converteixi en violenta. I, fins i tot, quan una persona amb un trastorn mental està implicada amb un fet violent, el diagnòstic no té perquè ser-ne la causa si no hi ha proves que així ho demostrin.

La violència sol estar influïda per altres factors

Tots els experts conclouen que estigmatitzar és pensar que trastorn mental és sinònim de violència, quan hi ha molts altres elements de risc que tenen molt més pes en aquesta variable. Néixer home implica més risc de tenir conductes violentes que néixer dona. També hi ha factors associats a la conducta violenta com podria ser la desigualtat social, la manca d'accés a recursos de salut mental adequats, el consum de drogues, d’alcohol, haver patit violència o certs trets de personalitat com la tendència a la ira i la impulsivitat..

El retrat deu mil vegades repetit en la narrativa dels mitjans, tant en notícies, true-crime, com en continguts de ficció, de la persona que en ple episodi maníac, per posar un exemple típic, comença a disparar a tort i a dret, no respon a un patró de comportament real de les persones que experimenten aquesta mena de símptomes en el nostre context.

 Potser el que cal que facin els mitjans de comunicació per compensar aquests biaixos és donar molta més veu a les persones reals que conviuen amb aquestes etiquetes diagnòstiques. Cal entendre que les persones amb problemes de salut mental som nosaltres. Som la nostra família, el nostre equip de treball, els nostres amics. En tots els àmbits convivim amb i entre persones que poden haver tingut algun episodi, alguna crisi, o que estan seguint un tractament mèdic per compensar-ne els símptomes. No és just que ens referim a ‘ells’ com si les persones amb trastorn mental o les que causen conflicte no fóssim també tots nosaltres.

Viure sota sospita

Quan els mitjans s’omplen d’aquesta mena de titulars: “La Generalitat descarta peligrosidad social en Cataluña tras los cinco crímenes y atribuye dos a problemas de salud mental”, l’efecte directe d’aquesta criminalització és que les persones que havien començat a parlar-ne obertament es plantegin si potser s’han equivocat. Perquè quan aquesta idea s’escampa, la persona amb un diagnòstic de salut mental es converteix automàticament en sospitosa.

Una sospita que l’acompanya en el seu dia a dia i influeix directament en la seva qualitat de vida. Influeix també en el cap de RRHH que decideix no contractar-la per evitar possibles problemes, en el propietari que decideix no llogar-li un habitatge, en la parella que li diu ‘que no t’has pres la pastilla’ quan tenen una discussió i vol invalidar-la.

Notícies relacionades

«La indústria farmacèutica exagera el sofriment i fa sentir malaltes persones sanes»

Xavier Solà: "Cada vegada hi ha més buidor a les persones, estem perdent humanitat"

 De manera que les persones amb algun trastorn de salut mental, havent de lidiar amb tot aquest estigma al seu voltant, es troben havent de demostrar contínuament, amb l’esforç afegit que això implica, que son igual de capaces, de responsables, de treballadores i de racionals, com qualsevol altra.

Ariadna Rogero, responsable de Prensa i Activisme d'Obertament