Radiografia del 'masking': quan el patiment emocional es fa invisible

“Vaig estar anys pensant jo era allò que estava fingint, i va resultar que només era una màscara que jo em posava per funcionar i no ser el raret”, explica l'Eiden, activista d'Obertament i educador social. Ell ha conviscut amb problemes de salut mental des dels 13 anys i no va identificar fins als 20 que bona part de la seva manera de relacionar-se amb els altres estava basada en un mecanisme d'ocultació. “Pensava que tothom feia el mateix: fingir estar content quan estàs malament. No sabia que hi havia gent que simplement es permet estar trista”, confessa. El seu és un cas clar del que es coneix amb el nom de masking, que permet sobreviure socialment, però també suposa una llosa psicològica que desgasta a qui el practica.

 Quan la màscara es converteix en una segona pell

“Vaig estar anys pensant jo era allò que estava fingint, i va resultar que només era una màscara que jo em posava per funcionar i no ser el raret”, explica l'Eiden, activista d'Obertament i educador social. Ell ha conviscut amb problemes de salut mental des dels 13 anys i no va identificar fins als 20 que bona part de la seva manera de relacionar-se amb els altres estava basada en un mecanisme d'ocultació. “Pensava que tothom feia el mateix: fingir estar content quan estàs malament. No sabia que hi havia gent que simplement es permet estar trista”, confessa.

Segons la psicòloga Silvia Dal Ben, de la plataforma Unobravo, aquest fenomen és habitual en persones amb trastorns com els TEA, el TDAH, l'ansietat o la depressió d'alta funcionalitat. “El masking és un mecanisme de supervivència. Les persones l'utilitzen per adaptar-se i evitar el rebuig social, però a llarg termini pot provocar un desgast emocional profund”, explica. Entre les conseqüències, Dal Ben apunta a la fatiga mental, la dissociació de la identitat i fins i tot el burnout o síndrome del treballador cremat.

Invisibilitzats pel seu propi èxit

Una de les grans trampes de l'alta funcionalitat és que, a ulls externs, la persona sembla estar bé. Això fa que rebi menys suport i que el seu patiment sigui menys validat. “La societat valora la productivitat i la independència, i qui sembla complir aquestes expectatives té més dificultats per ser cregut quan expressa malestar”, diu Dal Ben.

Aquesta experiència és compartida per l'Eiden: “Amb la meva família propera potser ho tenia més fàcil, però amb amics, companys de feina o parents llunyans, si jo deia que estava malament i em veien funcional, no em creien. Hi ha gent que no m'ha arribat a creure fins que no m'ha vist en crisi. Però, realment, cal arribar a aquest extrem perquè et prenguin seriosament?”.

Unobravo ha detectat que moltes persones amb alta funcionalitat demanen ajuda tard i que sovint ni tan sols reben un diagnòstic correcte. “La seva capacitat per complir amb les demandes del dia a dia genera la falsa impressió de benestar. Això és especialment comú en dones, en persones amb èxits acadèmics o en col·lectius neurodivergents”, explica Dal Ben.

La pressió de les xarxes socials

Un factor que accentua el masking és la influència de les xarxes socials. Dal Ben apunta que aquestes plataformes fomenten la necessitat de projectar una imatge d'èxit i felicitat constant, la qual cosa agreuja la dissonància entre la realitat emocional i la percepció externa. “Moltes persones senten la pressió de mostrar-se funcionals i exitoses a les xarxes, encara que en realitat estiguin patint en silenci”, explica. Eiden també reconeix haver sentit aquesta pressió: “A les xarxes és molt fàcil caure en la trampa de fer veure que estàs bé perquè tothom ho fa. Però quan comences a mostrar la realitat, t’adones que molta gent està igual i no ho diu”.

 Un camí cap a la visibilitat i el suport

Desprendre's de la mascareta no és fàcil, però és necessari. Per l'Eiden, l'activisme ha estat clau: “Parlar-ne m'ha permès entendre que no estava sol i que moltes altres persones havien passat pel mateix”. Avui, intenta ser transparent sobre com se sent i encoratja altres persones a fer-ho: “Ja no m'ho callo. Abans s'acumulava a dins i era molt pitjor. Ara, si estic malament, ho dic. I si la gent no ho vol escoltar, doncs problema seu”.

Notícies relacionades

Estigmatizar és pensar que trastorn mental és sinònim de violència

«La indústria farmacèutica exagera el sofriment i fa sentir malaltes persones sanes»

Per Dal Ben, el canvi ha de ser social: “Necessitem educació emocional des de petits, espais laborals que normalitzin la vulnerabilitat i un sistema de salut que detecti aquestes situacions a temps”. Fomentar la reflexió i la comprensió sobre l'alta funcionalitat pot ser el primer pas per deixar de premiar l'ocultació i començar a validar el patiment real de les persones.