El gènere, factor clau en la salut mental

Fotograma de Black Box Diaries

Cada #8M es presenta una nova ocasió per revisar com tenim el panorama del feminisme. L’últim any hem conegut històries de dones comuns que han tingut el valor de trencar el silenci i canviar la vergonya de bàndol. En molts d’aquests relats hi veiem la relació tan estreta entre les violències que rebem les dones i els problemes de salut mental.

Segons el CIS, a Espanya, la incidència de la depressió després de la pandèmia era el doble en dones que en homes. I, en aquest sentit, és alarmant comprovar, a poc que parlis amb algunes d’elles, la quantitat de dones que han patit pel fet de ser dones. I que, un cop el patiment ha estat insuportable, han rebut una etiqueta psiquiàtrica i s’han sentit doblement discriminades: per ser dona i estar boja. Afortunadament, cada cop més, surten a la llum nous testimonis de dones que, no tan sols estan trobant la manera d’expressar-se aturant l’espiral destructiva de la por i el silenci sinó que, a més, estan exigint ser reparades.

El valor de trencar el silenci

Black Box Diaries, un dels documentals nominats als Oscar 2025, és testimoni del procés de desgast mental i emocional pel que pot passar una dona que pateix una violació. El que és interessant d’aquest document, dirigit per la pròpia protagonista, és que trenca amb la imatge estereotipada de la víctima. La Shiori plora en alguns moments, però també riu de valent amb les amigues. Té reaccions contraposades: És racional i analítica en la preparació del judici, però també té llacunes mentals, viu moments delirants o extremadament dolorosos com a conseqüència del trauma.

La protagonista no tan sols lluita als jutjats, també contra un relat públic que li va a la contra, el de l’estigma: “Si ho fas públic et marcaran per sempre” , “Encara que continuïs treballant com a periodista la gent només et veurà com la víctima” “És la seva paraula (d’home poderós) contra la teva (que no ets ningú i vols aprofitar-te). “Millor que no diguis res o serà pitjor”.

Segons el documental, al Japó només el 4% de dones agredides ho denuncien. S’espera d’una víctima que s’oculti, o que es mostri feble i afligida. Que tingui vergonya. I, en aquest sentit, donar la cara trenca amb l’estereotip, tot i córrer el risc de ser desacreditada, precisament perquè alçar la veu no és el comportament esperable d’una dona maltractada.

Nena rebel, dona descarriada

Un altre exemple recent de com la salut mental de les dones es ressent de la violència que rebem pel fet de ser-ho, queda reflectit en la cinta catalana ‘Els Buits’, un exercici de memòria històrica que dona lloc a un documental nominat tant als Goya com als Gaudí i guanyador del Festival de Cinema d’Autor de Barcelona. Amb 17 anys, la Mariona, que es movia per ambients de protesta estudiantil, va ser detinguda per la policia i, amb el consentiment patern, internada en un correccional del Patronat de Protecció a la Dona, institució dedicada a “regenerar a dones caigudes” durant el franquisme. En aquella presó per a noies va passar-hi uns anys aïllada, fent treballs forçosos i sense opció a relacionar-se. Els últims, va desenvolupar una anorèxia i fou traslladada a una unitat psiquiàtrica. Més testimonis de dones internades al Patronato de Protección de la Mujer poden escoltar-se al Pòdcast ‘De eso no se habla’ .

Marcades per sempre

Segons la tesi doctoral de Carmen Guillen, una investigació exhaustiva sobre el mateix tema, les milers d’adolescents internades en almenys 142 institucions d’aquest tipus arreu d’Espanya, no havien comès cap delicte però sí un pecat a ulls de l’Església i del règim franquista: transgredir les normes morals que la dictadura havia imposat a les dones. Noies lesbianes, activistes o menors embarassades eren explorades pel ‘Rellotge de la moral’, informes emesos per professionals psiquiàtrics on s’hi avaluava l’estat de la reclusa, que podia concloure en diagnòstics com ‘Dèbil mental profunda’ o ‘Mentalment retardada’ per no haver mostrat simpatia o obediència.

Una història molt similar s’explica a la pel·lícula danesa ‘Les rebels’ (2023). La casa de noies de l’illa de Sprogø representa un ‘capítol particularment horrorós de la història’, segons ho descriu la pròpia web del poble, on hi anaven a parar les noies ‘moralment defectuoses’. Entre 1923 i 1961 centenars de noies hi van ser enviades en contra de la seva voluntat pel fet d’haver viscut la seva sexualitat amb llibertat. La mala educació, la indisciplina o la promiscuïtat eren indicadors d’una dona de salut mental desequilibrada que havia de ser controlada, medicada, corregida i, fins i tot, esterilitzada.

La dona que parla de la seva salut mental desafia a tota la societat

El conflicte d’interessos que es genera en fer públic segons què pot posar en situació incòmoda a persones de l’entorn. És per això que de vegades alçar la veu és quedar-se sola, que els teus no puguin sostenir les implicacions de donar la cara i enfrontar l’estigma.

Trencar el silenci pot tenir conseqüències que has de poder assumir. Per això, callar no implica falta de valentia. Protegir-se és molt legítim. Cadascú ha de valorar si pot assumir els costos segons les seves circumstàncies.

Sororitat i recuperació del trauma

N’hi ha també que tenen clar que no volen ser víctimes per sempre i que sortir d’aquesta identitat passa per plantar cara, deixar un llegat a la següent generació de dones al cost que faci falta. Contribuir al canvi encara que sigui posant el propi trauma a la palestra. “Cada vegada que parlo sento que estic despullada, però avui sento que estic coberta de mantes.” - diu la Shiori a les dones periodistes que l’envolten.

Molt recentment, també aquí Catalunya, s’han fet públics diversos casos de dones periodistes que, més enllà de generar l’odi esperable a les xarxes, també han rebut molt de suport pel fet d’haver fet el pas d’exposar-se. En saber que no estàs sola el dolor no deixa de fer mal, però el fet de compartir el malestar i sentir-te recolzada, li resta poder a la individualitat que t’aïlla, et margina i t’omple de desesperança. Compartir una experiència dolorosa, sentir el suport i la validació d’altri és la meitat del camí per sanar la ferida. Malgrat que el món segueix sent el que és, una cosa ha canviat, cada cop tenim menys por de parlar-ne.

Notícies relacionades