‘La casa de papel’: comença la fi

La cinquena temporada de ‘La casa de papel’ tindrà aire de comiat. Per començar, des del punt de vista de l’acció, ja que a les 100 hores de tancada dels atracadors al Banc d’Espanya només s’hi pot donar fi com si es tractés d’una ocupació territorial, és a dir, enviant-hi l’exèrcit. Així doncs, l’atracament ha pujat un esglaó més per convertir-se en una autèntica guerra. Però també des del pla emocional, ja que la sèrie emprendrà el més gran i intens viatge gairebé d’introspecció pels sentiments dels seus personatges. Que és, precisament, una de les claus de l’èxit de la ficció.

I és que, malgrat ser un fenomen global, un èxit mundial (tot i que al principi no arribés a un èxit rotund a Espanya), algun dia calia aturar-lo. Són més de 2.000 minuts de ficció, que han ocupat dos atracaments, la Casa de la Moneda i el Banc d’Espanya, i, com sosté Álex Pina, el seu creador (el mateix d’aquest altre possible nou fenomen: ‘Sky Rojo’) , «cal anar-se’n abans que més tard». Ara és el moment, quan encara ocupa el tron de la sèrie de parla no anglesa més vista de Netflix, plataforma que la ve produint i emetent des de la tercera temporada (abans ho feia Atresmedia). I disfruta d’un èxit d’audiència que ve amanit, i això ja ningú l’hi treu, amb un Emmy Internacional en la categoria de drama, una cosa inèdita en la història de la televisió espanyola.

Aquesta cinquena temporada, una vegada més, es divideix, afortunadament, en dues entregues (volums en diuen): la que s’estrena aquest divendres, dia 3, i la que ho farà just dos mesos després, el 3 de desembre. Afortunadament, diem, perquè així l’espectador, que experimentarà un nivell de patiment que s’anuncia alt ja en els cinc primers capítols –tant per les grans dosis visuals de violència com per veure com de malament ho passen els seus ‘estimats’ atracadors–, tingui una treva fins a devorar els cinc últims sense haver de treure la bandera blanca.  

Dones al ‘comandament’

Recordem que deixem la quarta temporada amb l’entranyable Nairobi (Alba Flores) brutalment assassinada en mans del sàdic Gandía (José Manuel Poga), que encara treu el seu ensangonat nas per aquesta temporada; Lisboa (Itziar Ituño) dins del Banc d’Espanya, una cosa inèdita fins ara, ja que semblava ser una ‘atracadora consort’ (va deixar la policia per amor al ‘Profesor’, el cervell de la banda), i a ‘el Profesor’, caçat per la despietada i embarassadíssima inspectora Sierra, que havia decidit deixar-se de tonteries i prendre’s la justícia per la seva mà... i a la seva manera.

El primer capítol ja situa els atracadors enmig d’aquesta contesa: d’una banda la bèl·lica, la que posa davant les cordes més que mai els atracadors amb nom de ciutat i, de l'altra, la que mantenen dues destrals de l’estratègia com són ‘el Profesor’ i la inspectora Sierra. Així mateix, comença la temporada donant a les dones un paper més protagonista que mai, cosa que es fa evident quan són elles les que han de negociar amb les forces policials, i sense tenir cap as a la màniga. I amb un exèrcit poc professional, una mica estil Torrente, format per militars corruptes desitjosos de menjar-se’ls crus que estan capitanejats per un comandant, Sagasta (José Manuel Seda), per a qui uns ostatges morts no són més que danys col·laterals.  

Els nous personatges

Els nous personatgesEn aquest capítol ja es presentarà la nova incorporació a la sèrie, Rafael, el fill de Berlín, a qui dona vida un sempre encertat Patrick Criado, que, com es mostra en un ‘flashback’, no té res a veure amb el seu progenitor: s’ha llicenciat en enginyeria, és tímid, introspectiu, intel·ligent, amb pinta de savi despistat i no vol sentir a parlar de cometre un atracament. El seu pare, tan pertorbat com seductor, farà servir el seu poder gairebé hipnòtic per aconseguir convèncer-lo.

Notícies relacionades

La mare de Mario Biondo: «La productora del documental de Netflix em va enganyar»

Suspès el rodatge a Barcelona de la sèrie ‘The Crown’

Un altre dels personatges és René, interpretat per Miguel Ángel Silvestre, que apareixerà en els records de Tokiocom aquest primer gran amor que tant la va fer vibrar: el que li feia l’amor apassionadament, ressacosos encara del xut d’adrenalina que els havia donat cometre un atracament junts. La resta –Tokio (Úrsula Corberó), Denver (Jaime Lorente), Bogotá (Hovik Keuchkerian), Estocolm (Esther Acebo)....–, encara tocats emocionalment per la mort de Nairobi, l’ésser més noble de tots, comença a acusar l’esgotament i a prendre decisions desesperades, sense anar tots a l’una. Un descontrol motivat, en part, per l’absència del ‘Profesor’, que tan bé sempre ha sabut dirigir-los i apaivagar els seus caràcters impulsius i violents.

Tornarà a tenir el protagonisme que sempre ha reclamat Arturo Román, un ostatge ja vocacional, perquè després de ser-ho involuntàriament en el primer atracament, es va introduir en el segon portat per la seva personalitat narcisista i la seva obsessió per convertir-se en l’heroi. I es presentarà de nou una policia a la desesperada, encapçalada per l’enrabiat comandant Tamayo, que intenta frenar el subinspector Ángel. Un cos policial matusser com el Coiot que sempre acaba guanyant un Correcamins vestit de vermell i amb careta de Dalí. Aquests atracadors espavilats i tremendament carismàtics, dels que l’espectador sempre hi empatitza. Ja veurem com acaben...