Najwa Nimri: «Sierra sap que a casa seva, sola, esperant a parir el nen, no es pot quedar»

Najwa Nimri (Pamplona, 1972) porta amb orgull haver donat vida a dues de les dolentes oficials de la ficció espanyola: la inquietant Zulema, de ‘Vis a vis’ i ara Alicia Sierra, de ‘La casa de papel’. Des que es va incorporar en la tercera temporada a la ficció de Netflix, l’embarassadíssima inspectora ha resultat ser el pitjor enemic de la banda d’atracadors (Río no ha superat la tortura a què el va sotmetre). Però ara ha fet un pas més i en aquesta última temporada protagonitza un tensionant cara a cara amb El Professor en què sembla que ella té totes les de guanyar. L’actriu no dubta a mostrar-la com un cap pensant, un ésser violent que no pensa ni un minut en el fill que porta dins.

¿Què veurem aquesta temporada?

Hi ha moltes coses rellevants quant a la narrativa, perquè s’acaba el periple de la banda, bàsicament, que és el primordial, i en la contra estic jo intentant fer que el cap caigui, que és El Professor. Crec que part de l’èxit d’aquesta sèrie és que, en el transcurs d’intentar desmuntar l’oponent, en la jugada et descobreixes a tu mateixa, bàsicament.

El Professor ha trobat un enemic a la seva altura. I a poc a poc anem coneixent les seves raons. ¿És una lloba ferida que ataca pel seu propi dolor?

No. De llops ferits ho som tots, però no la vull posar en aquests termes perquè és una estratega, una dona amb un cap prodigiós i un soldat. Un soldat que fins ara ha estat seguint directrius caòtiques i que ha sigut capaç per una creença il·lusa i extrema del sistema ha sigut capaç de fer coses que moralment no són acceptables, i en aquesta bogeria després de perdre el seu marit només espera aconseguir un bon contrincant per poder seguir la partida. Perquè, si para, està perduda. Sap que a casa seva, sola, esperant a parir el nen, no es pot quedar. Llavors hi ha una fugida emocional que tapa amb estratègia militar i ja veureu el que acaba passant. Però més que una lloba ferida és un cap pensant, una inspectora que ha rebut un entrenament militar i a qui l’han tret del càrrec, perquè descobreixo jo tota la policia i tot al CNI, i quan intenten tallar-me el cap, descobreixo la brutícia de les clavegueres i decideixo anar per lliure. I ho tindré molt complicat.

Sierra està sola. No es deu a ningú. ¿Potser només es deu al fill que porta dins? 

No, no. Ningú que es deu al fill que porta dins fa el que fa Sierra. Sierra no ha pensat ni un segon en el fill que porta dins. Està embarassada i, hi ha dones que els passa, que passen per sobre del seu cos. Quan el cap està tan i tan accelerat i el nivell de deliri és tan gran, la mecànica que segueix l’estructura del teu cap té a veure amb una cosa molt mental, en què fabriques un futurible i t’oblides del teu cos. Podria posar-se a parir en qualsevol moment o morir-se d’un atac al cor i no se n’assabentaria. En cap moment he mostrat que em degui al meu fill. Si no, no em menjaria 200 dònuts, no fumaria i no aniria a l’‘speed’ que vaig. És més, estic passant per sobre de la salut del nadó. Tot el contrari. Ja es veurà què és el que passa després, però ara com ara el meu marit és mort i jo estic fent veure que no estic embarassada, que puc fer perfectament tot el que fa qualsevol persona estant a punt de parir.

¿Com la descriuria llavors?

És com una neòfita, és una Peter Pan... violenta.

Tot i que deu tenir el cor partit entre dues grans dolentes oficials: Zulema i Alicia Sierra, ¿què s’emporta de la inspectora?

Aquest viatge ha sigut moltíssim més lleuger, perquè a ‘Vis a vis’, amb el paper de Zulema, el pes requeia tot sobre les meves espatlles en gran part. Aquí estem jugant a una altra cosa. Com que no et puc revelar res, no et puc parlar amb claredat, és una pena. Però hi ha al final de Zulema que... Hi ha alguna cosa d’haver rodat ‘La casa de papel’ que m’ha resultat molt més alliberador que aclaparador. I més sent aquest equip capaç de treure aquest rodatge en pandèmia. Perquè ha sigut un èxit haver pogut acabar-lo.

¿Ha sigut molt dur?

Han sigut 10 mesos i sabíem que havíem d’aguantar. No podíem caure en un moment en què estava caient tothom. Ha sigut molt dur d’aguantar, sí. Així que el que m’emporto és: ‘We’ve made it!’. Ho hem fet, ho hem aconseguit. És com un miracle. Això és el que m’emporto.

¿I com porta l’allau de fama que comporta participar a ‘La casa de papel’? Tot i que ja l’havia experimentat amb ‘Vis a vis’.

Jo com puc. Depèn si t’agrada, està tot bé, i si no t’agrada, com és el meu cas, no tan bé. Jo a la gent li tinc carinyo general i no crec que l’audiència sigui gilipolles. I com que no crec que la gent que és al darrere és gent com nosaltres, doncs benvingut. I després els  més ‘teenagers’, més adolescents, doncs com érem nosaltres de petits, que t’emociones quan veus un personatge que t’agrada. Llavors m’ho prenc amb certa distància. Mai he sigut gaire social quant a les coses quotidianes i no ho noto tant. Crec que per a la gent que és més social suposa un problema molt gros.

Notícies relacionades

La mare de Mario Biondo: «La productora del documental de Netflix em va enganyar»

Suspès el rodatge a Barcelona de la sèrie ‘The Crown’

Però ¿li ha arribat a resultar molt molesta?

Hi ha faltes d’intimitat, les d’aquesta gent que se salta tota mena de barreres quant a la distància: parlo que et roden pel carrer sense demanar permís i de sobte el pilles. Aquestes són les faltes més greus. Les altres coses són portables. Si ho veus amb distància, són pics. El xampany puja i baixa. I llavors esperes que baixi i et relaxes una mica més. Com que no m’ho crec gaire, tampoc ho pateixo gaire. No m’hi identifico. Aquesta no soc jo. I després canvio molt de ‘look’. Passo moltes etapes fins que em tornen a ubicar. I això t’ajuda molt. Canviar de ‘look’ és ‘magia potagia’.