Crítica de 'Vida perfecta': la crisi de l'edat adulta segons Leticia Dolera

‘Vida perfecta’ podria ser un reflex en l’àmbit espanyol de la producció de Movistar+ del que va suposar la sèrie de Lena Dunham ‘Girls’ per a la nova serialitat (feminista o no) nord-americana. Creada per Leticia Dolera, que interpreta una de les tres protagonistes principals i dirigeix els vuit episodis en solitari o en col·laboració amb Elena Martín i Ginesta Guindal, també mostra els problemes d’identitat, maternitat, relacions de parella i extraviaments i derives diverses d’unes dones en conflicte amb el món on viuen. Ho fa amb un accent més còmic que acre, de què participen tant els moments festius com aquells que, sent divertits, deixen entreveure una mirada més escèptica sobre les relacions quotidianes al món actual.

Notícies relacionades

Més pressió als fogons de ‘The Bear 3’

La cuina de les gastrosèries de l’estiu

Dolera encarna María. Dentista de professió, viu en el seu confort petitburgès fins que tot canvia, i ho fa a malament: les previsions d’una vida futura en què creu ferventment s’enfonsen com un castell de cartes. Està a punt de complir els 40 anys. La seva germana María (Aixa Villagrán) és pintora i una espècie d’eterna adolescent que defuig les responsabilitats amb sorprenent facilitat. I l’amiga de totes dues, Cristina (Celia Freijeiro), està instal·lada en un altre confort, el que li dona la seva carrera d’èxit com a advocada i la vida familiar amb marit i dues filles, però tampoc res és el que sembla.

Dolera recorre als cops d’efecte (la festa infantil en què s’esdevé un dels moments reveladors de la trama sota els efectes de certa substància) perquè la vida de les tres deixi de ser perfecta, tot i que d’acord amb el que tenien al començar la història, acaba sent bastant més estimulant tot i que complicada. La sèrie, alçada a dalt de tot a l’últim festival televisiu de Canes, té una irreprotxable solidesa formal, algun atreviment conceptual i es mou bé en la fina línia que separa l’humor corrosiu del que és políticament correcte (o incorrecte, ja resulta difícil saber que ho és o no avui dia).