'Star Trek: Picard', una galàxia gens utòpica

«El que el món necessita ara és amor, dolç amor», deia una cançó composta per Bacharach & David el 1965, però eternament pertinent. És el que el món necessita ara mateix. I també líders capaços de representar-lo: gent com Jean-Luc Picard, el capità i després almirall de la saga ‘Star Trek’, tret del retir per la CBS per a una nova sèrie que Prime Video estrena divendres, dia 24, fora dels Estats Units i el Canadà.

‘Star Trek: Picard’ es podrà descobrir a raó d’un episodi per setmana i no tot de cop el cap de setmana. Aquesta estrena dosificada permetrà que es generi una conversa llarga i sostinguda al voltant d’una producció d’evidentment alt pressupost, luxosa a tots els nivells, amb efectes de nivell cinematogràfic i un guanyador del Pulitzer de ficció (el gran Michael Chabon) com a showrunner.

Però el principal ganxo, o el més publicitat, d’aquesta seqüela tardana de Star Trek: La nueva generación’ és la tornada de Sir Patrick Stewart com l’hàbil diplomàtic del títol, gairebé dues dècades després d’encarnar-lo per última vegada a ‘Star Trek: Némesis’. 

Atrapat pel seu passat

A l’actor també conegut com el Professor X d’’X-Men’ no li venia de gust la idea d’anar corrent per allà vestit d’uniforme, com si en els 18 anys des de l’acció de ‘Némesis’ no hagués passat res. El que li interessava (i que Chabon i els seus col·legues cocreadors proposaven) era imaginar un Picard més crepuscular i una galàxia conforme als temps que vivim, és a dir, molt lluny de la somiada per Gene Roddenberry en els 60.

En l’actualitat de la sèrie, Picard viu com un ermità a la vinya familiar, el Château Picard; no confondre amb la vinya real d’igual nom de Bordeus. Dorm intranquil, perseguit per la mort del seu amic androide Data (Brent Spiner) i la destrucció del planeta Romulus. «Des que va deixar la Flota Estelar, Picard viu amb la culpa», ens explica Stewart en un hotel berlinès. «Sobretot, se sent culpable per no haver continuat amb l’evacuació de Romulus i no haver-se enfrontat a la Federació d’aquell moment. Tan sols els va dir que renunciaria si no seguien els seus plans. I ells li van dir adeu, sense més ni més».

Malgrat la decepció i la tristesa, Picard continua sent Picard: altrament, no s’entregaria a una última missió. El que ha canviat és el món al seu voltant. La galàxia per complet. La Federació s’ha tornat aïllacionista, a la manera dels Estats Units de Trump i l’Anglaterra del ‘brexit’. «Però no vam ser específics en la referència a aquestes situacions», comenta el cocreador Akiva Goldsman, guanyador de l’Oscar pel guió d’’Una ment meravellosa’. «Simplement, fas històries sobre coses que tens presents a la ment. I el món necessita una cura».

Diu el cocreador Alex Kurtzman, associat a aquest univers des del ‘reboot’ fílmic de J. J. Abrams del 2009: «Ara necessitem un líder com Picard, un que sigui reflexiu, que no actuï impulsivament, que consideri les repercussions de les seves decisions no només en la seva generació, sinó també en les venidores». Un que no sigui Trump, li falta dir.

Encreuament de diverses èpoques

Més que simple seqüela de ‘La nueva generación’, la nova sèrie és un ‘mash-up’ de diversos ‘treks’. Comparteix protagonista amb el ‘hit’ dels 90, però és més fosca, una mica com Voyager, de la qual recupera Siete de Nueve (Jeri Ryan), humana assimilada pels Borg. «Ha passat per moltes males experiències en els últims vint anys, però ha sigut prou resistent com per superar tot això. És més dura, més cínica», explica l’actriu. Nous personatges com la jove Dahj (Isa Briones), la singular naturalesa de la qual dispara la sorprenent trama de la sèrie, o el romulà Elnor (Evan Evagora) arriben per, en principi, quedar-s’hi. Briones es va haver d’amarar de la saga: «Sabia que aquest univers existia, havia vist alguna cosa de la sèrie original i de ‘La nueva generación’, però tampoc n’era un gran fan». Evagora ho sabia tot: «No m’aclaparava començar en aquesta indústria amb alguna cosa així perquè vaig créixer veient ‘La nueva generación’ amb la meva mare i les meves germanes», assegura.

Per la seva acció explosiva i alambinats desplegaments d’efectes especials (vegeu la introducció al Cubo Borg), ‘Star Trek: Picard’ sembla també una extensió dels ‘blockbusters’ finançats per Paramount. «Ara som capaços de crear pel·lícules a la televisió», diu Kurtzman. «Abans les sèries eren petites i les pel·lícules eren grans. Això s’ha acabat. La pregunta que ens solem fer ara és: ¿quina història és millor per a dues hores de pel·lícula i quina per a 10 hores de ‘streaming’? Cinematogràficament, en realitat, ja no hi ha diferència».

L’element Chabon

Notícies relacionades

Sir Patrick Stewart: «L'avorriment és la pitjor cosa del món»

Més pressió als fogons de ‘The Bear 3’

La presència d’un premi Pulitzer de ficció al capdavant (només de la primera temporada) d’’Star Trek: Picard podria resultar intrigant. Però és que parlem de Michael Chabon, encantador cas de novel·lista, diguem, seriós que no oculta la seva passió per la suposadament baixa cultura, és a dir, la ficció pulp, els còmics o ‘Star Trek’. «A molts dels meus llibres hi ha almenys una referència oculta o oberta a la saga», ens recorda. I passa a explicar com va començar la relació amorosa.

«Aquest món va arribar a la meva vida quan tenia 10 anys, a través d’una fan. Era una de les meves mainaderes. Em va encomanar el fanatisme per la sèrie original, que era l’únic que hi havia per llavors, tot i que per un temps també hi va haver la sèrie animada. Em disfressava dels personatges, escrivia ‘fan fiction’, episodis propis... Crec que tota la meva passió escriptora neix d’aquestes ganes del fan de crear més del que li agrada. Vaig acabar escrivint perquè m’agradava llegir».