Crítica de 'The mandalorian': la saga 'Star Wars torna a brillar

Algun dia s’estudiarà a fons el paper de Jon Favreau en l’evolució de l’entreteniment modern: qui va ser epítom del cine ‘indie’ (per exemple, va escriure i va coprotagonitzar ‘Swingers’) va acabar dirigint la pel·lícula que va donar el tret de sortida a l’Univers Cinematogràfic de Marvel (’Iron Man’, el 2008), explorant noves tecnologies per rodar ‘remakes’ en imatge real (o fotorrealista) de clàssics Disney, i traient la saga ‘Star wars’ de cert descrèdit creatiu. 

Això últim ho ha aconseguit escrivint ’The mandalorian’, sèrie ariet de Disney+, la plataforma que dimarts, dia 24, arriba a Espanya per salvar famílies confinades amb el seu contingut infinit. Bé, infinit fins a cert punt. De la sèrie de Favreau només es podran veure dos dels seus vuit episodis; la resta arribaran setmanalment cada divendres. Avui divendres, dia 20, a les 22.00 h., Cuatro preestrena el primer per als més impacients... o més legals.

¿Quines parts de la saga convé repassar per entendre aquesta? Cap. Aquest és un dels seus encerts: la presentació d’una història lògica, simple i fàcil de seguir, dividida a més en les porcions adequades per fer satisfactori cada episodi. No farem grans ‘espòilers’ si diem que la història gira, inicialment, entorn d’una petita criatura de 50 anys anomenada, diguin el que diguin, Baby Yoda, i el caçarecompenses (Pedro Pascal atrapat en un casc) que prova de localitzar aquest ésser adorable per encàrrec de... Werner Herzog, és a dir, El Cliente. Per a devots de cronologies, un apunt: la sèrie succeeix cinc anys després de la caiguda de l’Imperi i vint-i-cinc abans de l’ascens del Primer Ordre, el règim autoritari que controla la galàxia al començar ’El despertar de la Força’.

Notícies relacionades

Disney+, el colós que arriba al rescat de les famílies confinades

Disney+: les seves sis millors sèries originals

¿Què té ‘The mandalorian’ que no tingui, diguem, ’L’ascens de Skywalker’? Doncs mil coses, deixant de banda aquesta trama senzilla alhora que addictiva. La narrativa visual guanya la xerrameca inconseqüent: el mandalorià, Comandament per als amics, és tan de poques paraules com John Wick. L’acció és gairebé constant: només en el primer episodi assistim a una baralla en una cantina, l’espectacular assalt d’un monstre dels gels a la Razor Crest (la nau militar del protagonista) i un tiroteig dirimit pel tremend droide assassí IG-11. Pel qie fa a estètica i iconografia, la sèrie significa una tornada a la galàxia d’’Una nova esperança’ i en particular a aquell primer acte a Tatooine. Aquesta enorme banda sonora firmada per Ludwig Göransson (’Black Panther’) reforça, amb les seves aromes de Morricone tecnificat, la sensació d’estar davant d’un neowestern.

¿I què dir d’aquestes il·lustracions a l’estil Ralph McQuarrie que il·lustren els crèdits finals de cada episodi? Sense desviar-se de les essències originals, o el que és el mateix, sense inventar gran cosa, però potenciant l’elegància i la simplicitat, Favreau ha aconseguit que ‘Star wars’ torni a molar. Alguns ja esperen la segona temporada de ‘The mandalorian’ amb més ansietat que qualsevol seqüela cinematogràfica.