Diego San José: «'Vamos Juan' és com un viatge per la part més fosca de la democràcia»

Més que una seqüela, podríem considerar-ho un ‘comeback’. Diego San José (prestigiós guionista d’èxits com ‘Ocho apellidos vascos’ i creador de la sèrie), no volia fer una continuació convencional de ‘Vota Juan’, per això va enfocar ‘Vamos Juan’ (estrena a TNT Espanya aquest diumenge 29) com si fos una temporada independent perquè es pogués disfrutar sense la necessitat d’haver vist l’anterior. El que sí que es manté és la seva visió fosca de la rebotiga política a base de comèdia vitriòlica entre el patetisme i el costumisme i la figura d’aquest enorme personatge que és Juan Carrasco (Javier Cámara) que, després de ser desterrat pel Govern a Logronyo, intentarà venjar-se dels que van enfonsar la seva carrera fundant el seu propi partit.

¿En què es diferencia ‘Vamos Juan’ de ‘Vota Juan’?

Quan ens van proposar fer una segona temporada vam intentar reflexionar sobre què havíem fet bé i què malament. Ens vam adonar que el que més ens agradava era tot allò que no buscava fer riure de manera directa, que no apel·lava a la rialla i fins i tot puntualment es permetia el dolor i la melancolia. Així que aquests esclats els vam convertiren el to general de la temporada, que en realitat és una tragèdia còmica a desgrat.

En aquesta versatilitat de tons també deu haver-hi influït la capacitat interpretativa de Javier Cámara.

Jo crec que és un dels deu millors actors de parla espanyola, però té una cosa que el diferencia dels altres, i és que de veritat li agrada la comèdia. Va rodar ‘Vamos Juan’ després de participar amb Paolo Sorrentino a ‘The New Pope’, no tenia cap necessitat de fer una telecomèdia com la nostra, però és profundament generós amb el gènere, el disfruta i li importa més això que guanyar premis.

Els capítols estan firmats per Borja Cobeaga, Víctor García León... i Javier Cámara.

És el seu debut rere la càmera, i ha sigut una sorpresa. En contra del que pogués semblar, nosaltres l’hi vam proposar i es va mostrar molt prudent, ja que havia de dirigir i sortir en totes les escenes. Però realment hem flipat amb el treball que ha fet.

¿Com definiria vostè Juan Carrasco?

A l’escriure’l, a nivell moral odiava moltes coses que feia, però hi havia una part de mi que li tenia afecte, i després he entès per què. Jo crec que hi ha dues maneres de fer el mal. Hi ha qui fa les coses per egoisme i qui ho fa per supervivència. I jo crec que Juan Carrasco és així, perquè al cap i a la fi és un perdedor, i per això no se’l pot odiar.

A la sèrie no hi ha referències directes, però tot el que passa resulta estranyament reconeixible. ¿La realitat política del nostre país supera la ficció?

No volíem que l’eco es transformés en el focus de so. Moltes vegades l’humor polític que es fa a Espanya està teledirigit per riure’s de l’esquerra o de la dreta, fent acudits per a l’espectador de cada bàndol. I jo crec que l’humor li ha de clavar un calbot a l’espectador, perquè si no, el que és comèdia s’acaba convertint en propaganda. D’altra banda, els polítics al nostre país han passat de ser unes figures respectades a mostrar-se com a éssers imperfectes i en moltes ocasions mediocres, amb les mateixes inseguretats i pànics que qualsevol ciutadà, i això dona molt joc.

¿Quin costat fosc de la rebotiga política volia mostrar?

A la primera temporada ens havíem centrat en què passa als passadissos d’un ministeri, a les rodes de premsa o als mítings. I en aquesta ocasió, hem volgut optar per un costat més tèrbol, la part fumuda que no ens expliquen, per exemple, com es finança un partit o les renúncies morals que ha de fer un polític per caure bé als poders fàctics. Per a mi, ‘Vamos Juan’ és com una ‘road movie’ sobre la part més fosca de la democràcia, amb parades en aquestes petites clavegueres a cada capítol.

¿Per què creu que al nostre país s’aprofita tan poc la política en la ficció?

‘Vota Juan’ es va intentar tirar endavant en un ‘prime time’ convencional i mai es va fer fins que no s’hi va interessar una cadena de pagament. A Espanya no hi ha tradició com a Anglaterra, potser perquè la nostra democràcia és molt jove. Jo crec que a poc a poc anirem agafant hores de vol per poder anar més a sac contra el sistema.

Notícies relacionades

Més pressió als fogons de ‘The Bear 3’

La cuina de les gastrosèries de l’estiu

La sèrie, a més de parlar de política, també s’acosta al que suposa l’èxit i el fracàs en la nostra societat.

Sobretot, fins a quin punt ets capaç d’hipotecar la teva vida per buscar el que tu creus que és l’èxit. Per a mi el motor d’aquesta temporada és el rancor. El rancor és molt desagradable, però és un dels combustibles més potents que mouen l’ésser humà. Et fa anar més ràpid i més fort cap als teus objectius que el romanticisme o els somnis. És com una espècie de querosè.