'White lines': sexe, drogues i techno house

La trama de ‘White lines’ es podria resumir en aquestes cinc paraules: ¿qui va matar Axel Collins? En aquesta història de poder i corrupció ambientada a l’assolellada Eivissa i la grisenca Manchester, en la qual drogues i sexe es barregen aquesta vegada amb el techno house en comptes del rock’n’roll, el que busca tothom és trobar els culpables de la mort d’Axel, un jove de Manchester que se’n va anar a Eivissa després de ser un contestatari de les festes àcides i les ‘raves’ de música electrònica.

Vint anys després de la seva misteriosa desaparició, les restes d’Axel són trobades a les terres d’Almeria d’una de les famílies més poderoses d’Eivissa. La seva germana, que l’ha idolatrat sempre, intenta esbrinar què ha passat. Mitja dotzena de personatges s’uneixen, per diferents motius, a aquesta recerca que, com sempre, farà sortir a la llum secrets inconfessables.

‘White lines’ està plantejada com un (lúdic) serial al ritme musical que marquen Primal Scream, Death in Vegas, Groove Armada i descàrregues de deep house i altres ramificacions musicals gestades a Manchester i explotades, per a un turisme artificiós de ‘yuppies’, ‘hippies’ reciclats i pastillers de professió, a les platges, xiringuitos i discoteques de l’illa balear. DJ nostàlgics de temps millors, ratlles de cocaïna –a les quals al·ludeix el títol de la sèrie, pres d’una cançó de Melle Mel i Grandmaster Flash sobre l’addicció a aquesta droga–, conflictes generacionals, orgies de superluxe, sacerdots venuts al poder, negocis fraudulents, terratinents que enterren els seus gossos al panteó familiar i famílies riques que no desentonarien a ‘Dallas’,’Dinastía’ o ‘Nissaga de poder’.

Notícies relacionades

Agatha Christie immortal: guia per veure les millors sèries basades en les seves novel·les

’Yellowstone’, Kevin Costner contra tots

És un mosaic reconeixible i expeditiu diversificat en subtrames de guió bastant delirants, tot sigui dit, però alhora amb una sana convicció de no prendre’s massa seriosament res del que s’està explicant. En el fons, hi ha una mica de subversió dels tòpics del serial televisiu en aquesta nova creació d’Álex Pina, que després de ‘Los Serrano’, ‘Los homes de Paco’, ‘El embarcadero’ i la seva criatura més popular, ‘La casa de papel’, fa el salt a la ficció televisiva en anglès associant-se amb la companyia productora de ‘The Crown’.

El resultat és limitat si es veu ‘White lines’ des de la perspectiva de la cultura de la música electrònica de ball. Curiós com a ‘thriller’ alambinat. Ferotge quant a la nostàlgia del passat per part dels que han complert els 40. Divertida com a fulletó catòdic en els límits de l’impossible.