CRÍTICA DE SÈRIE

'Vernon Subutex': entre el caos i la melancolia

jmdiaz54229543 icult atlantida film fest pelicula vernon subutex200920104922

Al París de 1995, ’Vernon Subutex’ és un ídol. La seva botiga de discos, Revolver, és sempre plena de gent i organitza freqüentades festes i actuacions. No s’és ningú si no s’és entre les cubetes de discos de Revolver. Per a Subutex i els seus, el rock és una religió, «l’última gran aventura de la nostra civilització», tal com ho explica el mateix protagonista al capítol inicial de la sèrie. Però, al cap de poc temps, el CD va matar al vinil i van desaparèixer les cintes i el Walkman. I, en l’època actual, amb la botiga tancada definitivament, Subutex és desnonat del seu apartament per gairebé dos anys d’impagament i emprèn un recorregut de casa a casa, d’amic en amic, amb la poca roba que té i un grapat de discos en una bossa.

La iconoclàstic i irada Virgine Despentes, autora de ‘Fóllame’, ha explicat les experiències de Subutex en tres novel·les aparegudes entre el 2016 i el 2018. La directora i guionista Cathy Verney els ha donat forma de relat televisiu comptant amb les excel·lents prestacions de Romain Duris, que en pantalla llueix pintes de Charles Manson, però sense res de violència i alienació en la seva mirada.

L’actor expressa molt bé l’estranya barreja entre caos i melancolia del personatge, recordant sempre temps millors mentre fa inversemblants exercicis de supervivència, intentant pernoctar a cases d’amics, examigues enfadades i joves cambreres amb pares que, en el passat, acudien tots els dies a la mítica botiga de discos. És un recorregut gairebé fantasmal per un pretèrit divertit que ara és un present agre.

Notícies relacionades

La peripècia de Subutex va unida al suïcidi d’un dels seus millors amics, i el passat d’aquest apareix relacionat amb un productor de cine, la cercatalents que ha contractat per a la seva companyia, i l’enigmàtica La Hiena, una mestra a l’hora de destrossar la reputació d’una estrella musical o del cine a través de ‘fakes’ i altres argúcies. Les dues històries, els dos espais (el París de Subutex i el Cannes on es reuneix la resta de personatges durant el festival), no acaben de barrejar bé, tot i que les dues històries estiguin sempre connectades i convergeixin cap a un únic final.

Sent el rock de les últimes dècades del segle XX el nutrient principal del personatge i la seva nostàlgia, la sèrie tira de manual –però ho fa molt bé– per il·lustrar-la musicalment i emocionalment amb cançons de Suicide, Sonic Youth, Janis Joplin, Karen Dalton, Jesus and Mary Chain, Low, Les Thugs, Spacemen 3, Mink de Ville, Ramones, New Order... Déu n’hi do.