'Gambito de dama', la sèrie de Netflix que convida a jugar als escacs

Dels escacs poden sorgir ficcions audiovisuals fascinants, com deixen clar pel·lícules tan diferents com ‘El setè segell’, d’Ingmar Bergman, i ‘En busca de Bobby Fischer’, de Steven Zaillian, una mica menys coneguda i a reivindicar. Però són pocs els directors que s’han atrevit a lluitar contra certs aspectes inherents al joc: l’escassa mobilitat dels participants, la preponderància del procés mental i les, en ocasions, llargues esperes entre un moviment i el següent.

El més conegut com a guionista Scott Frank, nominat a l’Oscar al millor guió adaptat per ‘Out of sight (Un romance muy peligroso)’ i ‘Logan’, ha acceptat el desafiament i ha cocreat i dirigit ‘Gambito de dama’, minisèrie de set episodis basada en el llibre de Walter Tevis sobre una jove prodigi dels escacs que, en plena època de la guerra freda, s’obre pas i imposa el seu estil en un entorn dominat pels homes.

Pel·lícula somiada per Heath Ledger

‘Gambito de dama’ –nom d’una famosa obertura d’escacs la primera menció de la qual es remunta al segle XV– havia de ser, en els 90, una pel·lícula escrita per Allan Scott (‘Amenaza en la sombra’), que apareix en la sèrie com a cocreador. Ja el 2008, Heath Ledger havia triat aquest guió per debutar com a director de llargs. Ellen Page n’havia de ser la protagonista. Quan Ledger va morir, el projecte es va enfonsar i mai més es va saber de l’adaptació fins que Scott va contactar amb Frank per si volia dirigir-la.

Al Hollywood d’avui, llevat que parlem de superherois, és més fàcil aixecar una minisèrie de set hores que un film de dos. Frank ja n’havia fet una per a Netflix i, a més, premiada amb diversos Emmys: el ‘western’ ‘Godless’. La llum verda estava cantada. Tres dècades després que Scott aconseguís els drets del llibre, l’adaptació de ‘Gambito de dama’ és una realitat. Arriba a Netflix divendres, dia 23.

L’addicció com a principal enemiga

La nostra heroïna és Beth Harmon, una nena de nou anys (Isla Johnston) enviada, després de la mort de la seva mare, a un orfenat on no troba l’elevació en l’oració i la fe, com voldria la directora (Christiane Seidel), sinó en les seves partides d’escacs amb el bidell (Bill Camp, emotiu en la seva contenció). Alhora, Harmon es fa addicta als tranquil·litzants que administren als nens.

Després d’aquest primer episodi, filmat com una fantasia iniciàtica a l’estil d’‘El jardín secreto’ o ‘La materia oscura’, ens endinsem en la vida d’una Beth ja adolescent (Anya Taylor-Joy, revelació de ‘La bruja’), adoptada per un matrimoni cristià i més que disposada a jugar tots els tornejos que se li posin per davant, a fer caure oponents i prejudicis misògins. La seva pitjor rival és ella mateixa, o per ser precisos, la seva addicció a les pastilles i la beguda.

Kaspàrov com a consultor 

Notícies relacionades

Més pressió als fogons de ‘The Bear 3’

La cuina de les gastrosèries de l’estiu

Si algun defecte se li pot treure a aquest drama d’escacs, és que les seves partides no sempre resulten visibles o comprensibles. La sèrie convida a jugar, però no ens deixa jugar amb la Beth. No sabem com guanya la primera partida del seu primer torneig, i sovint, els angles triats pel director de fotografia Steven Meizler no ajuden a entendre què passa sobre el tauler. És una pena, entre altres coses perquè el mateix Garri Kaspàrov en persona, campió mundial d’escacs entre 1985 i el 2000, s’ha encarregat de dissenyar els moviments de les partides més assenyalades.

A Frank no li interessa tant la defensa siciliana com el camí de creixement personal de Harmon: els seus alts i baixos, la seva radical independència i la seva solitud de geni. Com una noia abandonada per tots s’arriba a convertir en reina d’un món de 64 caselles i, per extensió, del real. 

En quines altres sèries sortien...