Crítica de 'The mandalorian (T2 E1)': tornada a la llar via Tatooine

La primera temporada de ‘The mandalorian’, juntament amb la resta del catàleg de Disney+, va salvar al març molts confinaments familiars. Ara, l’arrencada de la segona entrega del relatiu ‘sleeper’ del 2020 es presenta com un dels pocs rajos d’il·lusió en aquest cap de setmana de recolliment forçat.

Almenys durant una hora, tot s’oblidarà. Així és, una hora: tot i que un dels encants del ‘western’ espacial de Jon Favreau és, se suposa, la seva economia narrativa, aquesta obertura dura tant com la ‘finale’ de la primera temporada. Potser no era del tot necessari (alguna interacció dura més del compte i certa història de fons es podria haver tocat més succintament), però ho perdonarem perquè, al cap i a la fi, aquests dies tindrem alguna cosa de temps extra.

En principi, en aquesta temporada veurem un grapat de línies argumentals desenvolupar-se en paral·lel en d’altres tantes localitzacions, a l’estil de ‘Joc de trons’. Però almenys en aquest capítol, ‘El marshal’, la proposta està basada en la simplicitat argumental: de nou, tot es pot resumir en una línia, una cosa així com ‘Mando ajuda a matar un drac krayt a canvi de la devolució d’una armadura mandaloriana als seus propietaris ancestrals’.  

Si hi ha dracs krayt, som al mític planeta Tatooine, on Mando (Pedro Pascal) i el cinquantí Baby Yoda arriben després de saber de l’existència d’un mandalorià a la ciutat de Mos Pelgo. Mando confia que, a través dels seus, podrà trobar un camí de tornada a casa per al Niño. La pista l’ha obtingut de Gor Koresh (John Leguizamo), abyssin ficat en baralles clandestines de gamorreans. L’estimada mecànica Peli Motto (Amy Sedaris) ofereix alguna explicació extra sobre Mos Pelgo: a penes ja apareix al mapa del planeta perquè poc en queda d’ella després de la caiguda de l’imperi, quan va ser arrasat per bandits.

Notícies relacionades

Més pressió als fogons de ‘The Bear 3’

La cuina de les gastrosèries de l’estiu

El que queda d’ella és, com descobrirem, un petit assentament miner que pateix els atacs del drac ‘krayt’ del qual parlàvem. I com dèiem, Mando s’ofereix a ajudar si el marshal del lloc (el carismàtic Timothy Olyphant) accedeix a tornar l’armadura mandaloriana que corre per allà com si res, com si per vestir-la no hagués de superar l’ensinistrament i fer el jurament del Credo. Fins aquí puc llegir, perquè no es tracta d’espatllar una hora de (bones) sorpreses i felicitat.

Més enllà de la llarga durada (una cosa que, pel que sembla, anirà variant), tot el bo que vam dir de ‘The mandalorian’ serveix per a aquest esperat episodi, primer dirigit pel mateix Favreau. La sèrie brilla a tots els nivells (disseny de producció, efectes especials i banda sonora són una altra vegada exemplars) i ofereix plaers senzills en el marc d’un imaginari familiar que poques vegades s’ha trepitjat amb semblant inspiració. Quan ha d’oferir acció, a més, no es conforma amb cap classe de modèstia televisiva: la climàtica ‘set piece’ amb ‘jetpack’ d’‘El marshal’ és tan complicada com fàcil de seguir. ‘The mandalorian’ ens torna, en definitiva, la fe en la Força, tot i que de moment ni tan sols s’hagi esmentat aquest concepte.