‘Supongamos que Nueva York es una ciudad’ Scorsese es rendeix a Lebowitz

Des que es van conèixer, un moment que, per cert, cap dels dos recorda, Martin Scorsese i l’escriptora satírica Fran Lebowitz han mantingut una gran amistat desdoblada ocasionalment en camaraderia creativa. Ja fa una dècada van treballar junts a Public speaking, documental al voltant de la figura de Fran, mig biogràfic, mig conversacional. Ara col·laboren en una sèrie anunciada per sorpresa a finals de l’any passat, Supongamos que Nueva York es una ciudad, que ja no té tant de biogràfica, tot i que Lebowitz pugui parlar de la seva vida. La sèrie és bàsicament una excusa per sentir divagar Lebowitz sobre Nova York i, per extensió, la vida urbana: el soroll, l’excés de gent, el caràcter esgotador alhora que addictiu, el cost personal i econòmic, o el que costa no gastar-se tots els diners en llibres. Scorsese pregunta coses, però sobretot riu, riu sense parar.

Cada episodi gira al voltant d’una temàtica diferent. Bé, més o menys. El discurs veloç de Lebowitz pot acabar molt lluny del punt molt concret de què va partir: per exemple, dels conductors de bus es pot arribar al coriandre. El primer episodi és el més general, una espècie d’introducció a les alegries i les ombres de Nova York. L’infern, recorda aquesta geni, són els altres, des dels que es queden aturats enmig d’una vorera de trànsit dens als bicivoladors que no saben per on van ni a tota la gent que podrien atropellar. Lebowitz també dedica vituperis a Times Square, «el pitjor barri del món», assegura; quan veu una obra teatral busca la ruta per trepitjar-lo el mínim possible. A més, s’ofereix voluntària com a alcaldessa nocturna («a Nova York passen moltes coses de nit») i promet dedicar els seus primers esforços a arreglar el metro.

Notícies relacionades

Més pressió als fogons de ‘The Bear 3’

La cuina de les gastrosèries de l’estiu

Hi ha també un episodi centrat, en principi, en la cultura, oportunitat per a Lebowitz de reflexionar sobre els misteris del talent, les qualitats terapèutiques del so Motown («la música és una droga que no mata») i la vegada que el seu amic Charles Mingus la va perseguir pel carrer. En l’episodi dedicat al transport urbà, Scorsese es permet un autohomenatge: la referència de Lebowitz als taxistes més accelerats serveix al director per citar unes imatges del conductor amant del flamenc de ‘Quina nit!’. Altres capítols giren al voltant dels diners (per a Lebowitz, un tema de conversa poc fascinant), els esports o les llibreries i biblioteques. «Soc totalment incapaç de llençar un llibre», diu l’autora. «No puc llençar un llibre. Per mi és com llençar un ésser humà». Abans de vorejar la cursileria llibresca, afegeix: «Bé, tot i que hi ha molts més éssers humans que llençaria».

Com pot esperar-se d’una cosa dirigida per Scorsese, la sèrie no només s’escolta amb alegria, sinó que es mira amb delit. No hi ha cap pla descurat i la fotografia d’Ellen Kuras (¡Olvídate de mí!, per exemple) captura la metròpolis prepandèmica amb una bellesa elegíaca. Pel que sembla, van arribar a rodar durant el confinament, però es va preferir desestimar el metratge i fer una cosa menys lligada a l’actualitat. És a dir, no hi ha un episodi final tan sublim com a How to with John Wilson, una altra sèrie en què teníem l’oportunitat de veure Nova York a través d’una òptica particular. Però, a la seva elegant, atemporal manera, ‘Supongamos que Nueva York es una ciudad’ és un altre clàssic en tota regla