‘Small axe’, cinc grans pel·lícules de Steve McQueen sobre l’Anglaterra negra

Però parlem de cinc pel·lícules que només es podran veure en televisió: l’ambiciós projecte, una exploració de les lluites i els goigs de la comunitat antillana de Londres entre els seixanta i els vuitanta, ha sigut coproduït per la BBC i Amazon; aquí començarà a veure’s dijous, dia 7, a través de Movistar+, amb una entrega per setmana.

La creació de McQueen ha revifat el mateix debat que van generar ‘Berlin Alexanderplatz’ o el recent lífting de ‘Twin Peaks’: ¿això són sèries o només pel·lícules trossejades o disponibles en televisió? ¿Les sèries dirigides per autors prestigiosos (Fassbinder, Lynch) són obligadament més cine que les firmades per noms menys coneguts? La segona entrega de ‘Small axe’, aquest excels cant a la felicitat negra anomenat ‘Lovers rock’, ha sigut triada pel·lícula de l’any a ‘Sight & sound’, que no inclou l’antologia al seu ‘top’ de sèries. La mateixa antologia és tercera sèrie de l’any a ‘The Guardian’.

Potser l’ideal, el més sa i saludable, seria deixar-ho tot en narrativa audiovisual i començar a disfrutar sense barreres semàntiques de les meravelles que arriben avui dia des de tota classe de plataformes, amb tota classe de formats. ‘Small axe’ reuneix en si mateixa infinites possibilitats: el seu primer episodi dura el mateix que un llarg estàndard el 2020 (127 minuts); altres, com les bones pel·lícules d’abans (80 minuts), i alguns com un episodi d’‘Ozark’ (al voltant d’una hora). Les històries s’han capturat en 35 mm, o en 16 mm, o en digital. Per desenvolupar aquesta espècie de breu història del racisme britànic, McQueen recorre al drama judicial, l’experiment musical, el ‘thriller’ policial circumspecte, el biopic més succint i el melodrama ‘kitchen sink’.

Episodis que mereixien explicar-se

Totes les històries són reals, algunes són més conegudes que d’altres. Però fins i tot la que més va aparèixer a la premsa mereixia el record i el sublim tractament fílmic de McQueen: ens referim a ‘El Mangrove’ (7 de gener), la història del judici de 1970 contra els Mangrove Nine, un grapat d’activistes que va cometre el (suposat) crim de protestar contra les batudes policials discriminatòries al restaurant antillà del títol.

Per a ‘Lovers rock’ (14 de gener), potser l’entrega més celebrada, McQueen s’ha basat en la història d’una familiar, una tia, que a la nit s’escapava (amb permís del seu pare, tot i que no de la seva àvia) a glorioses ‘blues parties’, festes privades de pagament, per ballar les romàntiques del reggae.

‘Rojo, blanco y azul’ (21 de gener) se centra en la figura real de Leroy Logan, científic forense que, després que el seu pare patís un atac en mans de dos agents, decideix fer-se ell mateix policia i mirar de canviar el sistema des de dins. John Boyega (el Finn de l’última trilogia d’‘Star wars’) va tenir ocasió de parlar amb el veritable Logan per compondre el personatge: «Sobretot, volia conèixer a fons el rerefons de les seves decisions», explica l’actor en una videoconferència. «Volia comprendre l’home darrere d’aquesta decisió, un home prou fort per empassar-se els conflictes i donar-nos la representació que necessitàvem en la força policial. Parlem d’un home negre que va decidir sumar-se a una institució que la seva comunitat, la seva pròpia gent, no recolzava. Ho va fer tot i que el seu pare va ser atacat per la policia».

En el fons, ‘Rojo, blanco y azul’ és la història d’un pare i un fill, de les llacunes que els distancien i l’abraçada que McQueen captura des de la distància. «Crec que el més bonic de tot això –diu Boyega– va ser tenir tota mena de converses importants en el rodatge. Vaig haver de parlar amb el meu pare de ficció [Steve Toussaint] sobre el meu pare i la nostra dinàmica, i ell alhora em va parlar del seu. En realitat, l’Steve va aconseguir colar les seves pròpies històries fins i tot a la pel·lícula. Aportava parts de diàleg de la seva pròpia vida i a McQueen li semblava bé».  

Boyega va arribar a McQueen a través de Fassbender; no té problema en reconèixer-ho. «Vaig aprendre sobre McQueen mentre seguia la carrera de Fassbender. ‘Shame’ és de les meves pel·lícules favorites. Està plena de prodigis formals. Al meu capítol, hi ha un moment en què Leroy arriba amb la seva nòvia a la que serà la casa de tots dos i s’emocionen mirant-ho tot. L’Steve deixa la càmera a dalt de tot d’una escala; de vegades, ni tan sols veus els personatges. Això és una cosa que ja podia fer a ‘Shame’». 

L’últim doble ‘knock out’

En la penúltima entrega, ‘Alex Wheatle’ (28 de gener), McQueen recorre parts significatives de la vida de l’escriptor juvenil britànic del títol: la seva infància en una llar de menors a Surrey, la seva arribada a Brixton (on es va ficar en la cultura del ‘sound system’) i el seu pas per presó després dels disturbis al districte de 1981. 

Notícies relacionades

Les sèries clau per a la setmana del 22 de febrer

Més pressió als fogons de ‘The Bear 3’

Rodada amb la textura granulada d’una sèrie BBC dels setanta, ‘Educación’ (4 de febrer) segueix les tribulacions de Kingsley, un noi que aspira a ser astronauta i a jugar amb el Tottenham, però que veu els seus somnis truncats quan el sistema l’arracona sense veritable motiu en una dubtosa escola per a nens amb necessitats especials. Hi ha un moment feliç al so del ‘Lazy Sunday’ de Small Faces, però sobretot hi ha llesques de tristesa immensa.

Parlant de música: així és, la sèrie (o, perdó, la col·lecció de pel·lícules) s’anomena així pel proverbi africà popularitzat a Jamaica i el Carib amb la cançó ‘Small axe’ de Bob Marley & The Wailers: «Si tu ets el gran arbre, nosaltres som la petita destral». Fins i tot els més gegants poden caure si molts presumptes petits decideixen unir les forces. Més que educar, ‘Small axe’ vol inspirar.