Crítica de ‘Los Irregulares’: un ‘Expedient X’ juvenil del segle XIX

¿Qui són Los Irregulares? En l’origen va ser un grup de pillets que eren al carrer i ajudaven Sherlock Holmes en les seves investigacions. Tot i que tampoc es van prodigar gaire a l’obra de Conan Doyle (tan sols van aparèixer a dues novel·les i un relat), van adquirir bastanta aura de culte i, de fet, ja als vuitanta van tenir una sèrie pròpia (‘The Baker Street boys’) a la BBC. 

Ara, el nom del grup, i poc més, ressorgeix en una sèrie creada pel guionista Tom Bidwell, a qui coneixem sobretot pel seu treball a ‘My mad fat diary’ i l’adaptació del 2018 de ‘La colina de Watership’. Especialitzat, així és, en el juvenil i familiar, Bidwell s’atreveix ara a endinsar-se en allò macabre per explicar la història d’una banda de joves orfes que lluiten contra les forces del mal al Londres victorià.

Al capdavant del grup hi ha la Bea (Thaddea Graham), que es preocupa pel benestar de tots, però en particular de la seva malaltissa germana petita Jessie (Darci Shaw). El paio dur Billy (Jojo Macari, Kyle a ‘Sex education’) està colat per Bea, igual que el príncep Leopold (Harrison Osterfield), afegit a l’aventurer clan malgrat patir hemofília en secret. Completa el grup Spike (McKell David), un paio que ho aconsegueix tot a base de carisma natural.

L’actitud, sigui com sigui, no paga les factures, així que es veuen abocats a acceptar la proposta del sinistre Doctor Watson (Royce Pierreson) i el seu esmunyedís soci, Sherlock Holmes (Henry Lloyd-Hughes): arribar on ells no volen arribar, buscar les pistes més difícils als llocs més perillosos. «Som homes respectables, i com a tals, no tenim accés a les zones de pitjor reputació de Londres», els assenyala Watson.

Parafrasejant certa gloriosa cançó de Catatonia, aquests podrien ser casos per a Mulder i Scully. Sobrenaturals, amb tocs de terror. Nadons nascuts el mateix dia que desapareixen sense rastre, dents arrencades a la nit a nens o no tan nens, parts del cos robades... I, com que la protagonista de l’esmentada cançó, Jessie no pot dormir sola: està sent víctima d’estranys malsons en què recorre uns túnels de l’infern i acaba sent capturada per un home emmascarat.

Els macabres casos semblen relacionats amb un problema més gran, una trama més general. Alguna cosa s’està apoderant de Londres. Una mica com passava a ‘Stranger things’, algú s’ha deixat una porta oberta a un altre món. I si la nostra colla no aconsegueix tancar aquesta esquerda, al final s’acabarà no només Londres, sinó el món sencer tal com el coneixem. Sens dubte, quina obsessió amb deixar-se oberts els portals entre mons. ¡L’últim, que tanqui el portal!

Notícies relacionades

10 sèries per veure aquesta Setmana Santa a Netflix

Més pressió als fogons de ‘The Bear 3’

Més que una història de detectius (tot i que el tercer episodi tingui aires de qui-ho-ha-fet a l’estil d’Agatha Christie), ‘Los Irregulares’ és un ‘Expedient X’ amb l’època canviada i personatges centrals més joves i intensos, tan preocupats pels fenòmens estranys com pels seus canvis hormonals. Una mica menys d’angoixa i una mica més d’humor haurien beneficiat el projecte.

Bidwell no manifesta cap reverència al llegat de Conan Doyle, com tampoc a la música folklòrica d’aquella època: tant l’‘score’ original de Paul Haslinger (‘Halt and catch fire’) com la selecció de cançons empenyen l’aventura a cop de ‘beats’ electrònics. En aquest apartat, igual que en les seves llibertats amb el llenguatge profà, ‘Los Irregulares’ és pur ‘Dickinson’. Imaginar un ‘crossover’ de totes dues resulta bastant divertit.