‘Sweet Tooth: El niño ciervo’, buscant una família a la fi del món

Res d’això feia preveure que Mickle es posaria algun dia al capdavant d’una fantasia familiar com ‘Sweet Tooth: El niño ciervo’, aposta forta en sèries de Netflix per a aquesta setmana. ¿O sí? «Fa un temps, després d’haver fet les meves tres primeres pel·lis, un periodista em va fer una pregunta que em va sorprendre», ens explica el director per videotrucada. Em va dir: “¿Per què té vostè aquesta obsessió amb la família?’. I mentre estava començant a dir-li que no tenia raó, em vaig adonar que... era totalment cert».

‘Sweet Tooth: El niño ciervo’ és, en essència, una altra història de Jim Mickle sobre el nucli familiar i la seva irreversible necessitat: com acabem recorrent a la família que ens va tocar o fabricant-ne una amb qui ens trobem al llarg del camí. Els personatges busquen aquests vincles en les pitjors circumstàncies: estem en una gloriosa Nova Zelanda disfressada d’uns Estats Units postapocalíptics, sacsejats per una tràgica pandèmia i trastocats per l’aparició d’una generació de nens mig humans, mig animals que molts culpen del virus anihilador. Després de la mort del seu pare (Will Forte), el petit Gus (Christian Convery), un nen amb orelles i banyes de cérvol, busca una altra vida en companyia del forçut rodamon Jepperd (Nonso Anozie), que promet portar-lo a un lloc segur per a criatures celestials com ell. 

Còmic admirat de Jeff Lemire

La fabulosa creació prové d’un dels còmics que va revelar Jeff Lemire, singular autor independent convertit després en renovador del gènere superheroic. «El vaig llegir quan va sortir, el 2009, i de seguida vaig pensar a adaptar-lo. Però no vaig acabar de trobar una estructura per a una pel·lícula i vaig deixar la idea al calaix. Anys després, el 2016, Team Downey [la productora de Robert Downey Jr. i la seva dona, Susan Downey] em va comentar la possibilitat de fer-ne una sèrie. Semblava el més apropiat estructuralment. A més, al públic li interessaven les odissees apocalíptiques, això era clar». Després de la producció d’un captivador pilot, Warner Bros, que coprodueix la sèrie amb Team Downey, va fitxar Beth Schwartz (‘Arrow’) com a ‘co-showrunner’. «Jo acabava de tenir un nadó –explica la guionista– i em van dir que aquesta història em captivaria. Vaig passar tot el pilot plorant, així és. No vaig dubtar ni un minut a unir-me a Jim per a l’aventura».

Notícies relacionades

’Yellowstone’, Kevin Costner contra tots

‘Miércoles’ i ‘Alien’, l’anhelat retorn a les pantalles

Quan n’havien escrit diversos episodis, va aparèixer una pandèmia real, gairebé tan mortífera com la mostrada a la ficció. (Schwartz): «En certa manera, estàvem vivint el mateix que els nostres personatges deu anys enrere. Però poder escriure la sèrie va ser una llum brillant en una era fosca. I després vam tenir la sort de rodar a Nova Zelanda, on les coses estaven millor que en molts altres llocs. Fer aquest projecte ens va ajudar a tirar endavant i esperem que, ara, serveixi al seu torn a la gent per ser més optimista». En lloc de fugir de la Covid, els creadors van acabar abraçant alguna picada d’ullet, com els avisos de distància social o l’escassetat de paper higiènic. 

Carpenter, sempre Carpenter 

Novament, tot i que Mickle miri de distanciar-se provant amb altres gèneres, hi treue el cap el terror. Aquest element cohesiona la seva obra tant com el nucli familiar. «En aquesta ocasió els meus referents eren Spielberg i les produccions d’Amblin, que solen tenir algun element de terror. L’altra nit vaig veure de nou ‘Indiana Jones i l’última croada’ i algunes seqüències són purament terrorífiques. Em semblava divertit aplicar aquestes essències a les peripècies d’un protagonista de nou anys». També segueix allà una influència persistent: la del mestre del cine de gènere(s) John Carpenter. «Sempre hi acabo tornant. Sembla difícil imaginar que hagi contribuït a aquesta història, però recordo haver vist ‘Starman’ durant la pandèmia i pensar que Jeff Bridges era tan innocent com el nostre nen cérvol».