Bob Pop: «Tant de bo els que pateixen agressions homòfobes se sentin abraçats amb la meva sèrie»

¿Com sorgeix la idea de fer una sèrie sobre la teva pròpia vida?

Guillermo Farré i José Skaf, de TNT, havien vist la secció de ‘Late Motiv’ en què vaig explicar la història del ‘Rata’ [el jonqui que el va assetjar quan era adolescent] i la meva vida al poble. Em van dir que hi havia una sèrie allà. Jo els vaig contestar: «¿Esteu boges o què us passa?.» Però van tornar a insistir, vam quedar per dinar i ja llavors els vaig explicar el capítol pilot de principi a final. Em faig molt poc de pregar. 

Els últims anys s’han estrenat moltes comèdies protagonitzades i ideades per dones o membres de grups vulnerabilitzats. Sèries amb un punt de vista tan personal com ‘Fleabag’, ‘Better things’, ‘Special’ o ‘Podría destruirte’, aquesta última, també amb agressió sexual a la trama. ¿Van ser aquests títols una inspiració?

No per a mi. Però vaig veure ‘Podría destruirte’ després d’escriure els guions, i em va encantar. Això sí, entenc que la productora va veure que hi havia un espai per a aquest tipus de projecte, en què la narrativa i la història són molt personals; venen de qui l’ha viscut. També és qüestió de la indústria: hi ha tant espai per a tantes coses que no passa res perquè els rars també tinguem dret a explicar-nos. 

‘Maricón perdido’ té un punt bastant d’Almodóvar fet sèrie. És el seu humor costumista, com també el to reflexiu i existencial de ‘Dolor y gloria’. 

Aquesta pel·lícula em va marcar en molts sentits. La sèrie és en part un cant d’amor a Almodóvar, a tot el que m’ha ensenyat i m’ha permès. Hi ha un homenatge a les seves temàtiques, però també a la seva manera de treure la barrera entre el que és còmic i el que és tràgic.

La sèrie bascula realment entre extrems: sentimentalisme i franquesa, fantasia i cruíssima realitat. 

Això també ho he après fent televisió camb Andreu [Buenafuente] i amb Berto [Romero]. El que faig en aquesta sèrie fa molts anys que ho faig: agafar moments terribles i convertir-los en una cosa amb una mica d’humor. D’aquesta manera, si dono la tabarra o em fico en assumptes que podrien semblar incòmodes, almenys l’espectador se sentirà una mica acompanyat. No vull donar-li un filet sense cuinar i que se l’hagi de menjar cru. 

¿Fer aquesta sèrie, i haver de repassar certs moments foscos, ha sigut alliberador o més aviat un suplici? 

Ni una cosa ni una altra. Per mi al final tot era un material amb què jo volia explicar una història. I l’he utilitzat com a tal. El treball m’ha evitat haver d’entrar en reflexions emocionals. Simplement, volia explicar bé la història; que a la gent li agradés, l’entretingués, la divertís, l’emocionés... Hi ha un moment en què et desenganxes d’aquest material perquè el que més t’importa és que estigui ben explicat, independentment de si tracta de tu o no.

En certs moments, el seu personatge s’escapa a la fantasia, com els d’A dos metros bajo tierra’.

Aquestes parts de fantasia tenen a veure amb com funciona el meu cap. En els moments més durs de la meva vida, he utilitzat llibres, pel·lícules i cançons per compondre’m un guió original alternatiu i poder escapar-me. És una cosa que també té a veure amb l’escriptura. Hi ha coses que suportes només perquè ets conscient que seràs capaç d’escriure-les després, que és un material narratiu, que és una cosa que li diu en un determinat moment la Lola [Alba Flores] al meu personatge: «A tu el que t’agrada és fer de tot una novel·la». 

¿Com va ser el procés de fitxar-se a si mateix, en les seves versions fictícies més joves (d’adolescent, Gabriel Sánchez, i com a estudiant universitari, Carlos González)? ¿Què buscava en aquests actors? 

Per mi el més important al càsting era la mirada. Jo necessitava les seves mirades. Els dos em van donar una mirada meravellosa. I a més: cossos no normatius i una capacitat de generositat i carinyo.

¿Per què van elegir com a director Alejandro Marín, graduat de l’ESCAC? Era un director sense excessiva experiència que hauria de treballar en diversos tons i barrejar-los amb perícia.

Havíem vist part del seu treball, un ‘teaser’ formidable d’una pel·li que prepara... Era algú sense experiència, però em tenia a mi en tot moment donant-li la tabarra. La falta de bagatge es cobria amb la presència del creador, que estava allà per donar-li les claus.

¿Hi va haver moltes notes? ¿Es va entremetre molt en el treball de Marín?

Jo soc molt entremetedor. Sobretot en el treball amb actors. Però també pensi que són els meus personatges, per tant, és molt difícil quedar-se callat. 

Les agressions homòfobes no són, per desgràcia, cosa del passat. ¿Li agradaria que ‘Maricon perdido’ ajudés mínimament a generar una altra classe de clima social i cultural? ¿A educar d’alguna manera?

És una mica presumptuós esperar això. Però tant de bo, tant de bo succeís. Tant de bo els que pateixen les agressions se sentissin abraçats. I tant de bo aquells que cometen les agressions i es creuen impunes entenguessin que estem allà i que això ja és una altra cosa. Però és només una sèrie. 

Al presentar el protagonista en diversos temps, la sèrie té un ‘target’ múltiple. No és fàcil per a la joventut LGTBI trobar referents en la ficció. ¿Pensava en ells quan escrivia?

Quan escric, mai penso en el lector ni l’espectador. Si no, em bloquejo. Jo pensava com explicar aquesta història el millor possible i amb els elements que jo volia utilitzar. Aquest encreuament de línies temporals; els referents; la meva mirada de la família, l’amistat, el sexe... Només ara que l’he vist, penso: «Hòstia, tant de bo connectar amb aquests xavals» .

¿Quins són els teus plans per a la sèrie? 

El que digui la indústria. Si TNT/Warner em diu: «Hi ha segona temporada», m’ho puc plantejar perquè hi ha idees per a una altra temporada. Però com a obra acabada ja em funciona. Em quedo supercontent d’haver fet aquesta sèrie.

Notícies relacionades

Més pressió als fogons de ‘The Bear 3’

La cuina de les gastrosèries de l’estiu

Una última pregunta molt important: ¿realment era veí de Los Pecos? 

Sí. Era veí de Los Pecos, la seva mare i el seu germà. De fet, les fans de Los Pecos eren les meves úniques amigues quan jo estava ja molt avorrit de llegir i d’escriure. Travessava el carrer i me n’anava a fer-la petar amb fans ja granadetes.