¿Per què no podem deixar de veure ‘El juego del calamar’? Set claus de l’última sèrie de moda Netflix

L’argument d’‘El juego del calamar’ és tan pueril com recargolat i enigmàtic: un grup d’‘outsiders’, exclosos del sistema i amb deutes, accedeixen a participar en un joc que els pot fer sortir de pobres (i guanyar fins a 45.600 milions de wons; més de 32 milions d’euros). Això, si no perden. Només hauran de sobreviure a sis proves inspirades en jocs infantils universals i d’origen coreà [el mateix joc del calamar es va popularitzar als carrers del país als anys 70]. Per començar, el de la despietada nena robòtica de mirada sàdica [primera imatge icònica, primer mem], ‘Llum verda, llum vermella’ [vaja, el vell ‘Un, dos, tres, pica paret’] amb què queda inaugurada la primera gran matança de la sèrie. De cop cauen abatuts més de la meitat dels 456 participants. Queden cinc jocs i vuit capítols trepidants. «La gent se sent atreta per la ironia que els adults sense esperança arrisquen la seva vida per guanyar un joc de nens», ha reflexionat en una entrevista el director.

Des de fa uns anys les ficcions sud-coreanes estan apostant pels jocs de supervivència. El mateix creador de la sèrie ho explica així en una entrevista amb ‘Variety’: «Quan vaig començar tenia problemes econòmics i passava molt temps en cafeteries llegint còmics com ‘Battle Royale’. M’imaginava com em sentiria jo si participés en aquests jocs. Però els trobava massa complexos, i per això vaig preferir utilitzar jocs per nens». La idea és que se salvi el més fort [com a ‘Els immortals’]. La mateixa que hi ha subjacent en una altra referència tan clara i popular com la de la saga d’‘Els jocs de la fam’. Però a diferència d’aquesta última, la sèrie no transcorre en el futur ni és una distòpia, tot i que la seva estètica sobreactuada i els gestos totalitaris recorden aquest subgènere de ciència-ficció. Sense anar més lluny, els icònics i ‘memetitzables’ passejos per les escales escherianes i a l’esil Ágata Ruiz de la Prada per on passegen els participants abans de cada prova. També estan més que clares les referències iconogràfiques a un altre ‘hit’ de Netflix com és ‘La casa de papel’, i les seves granotes vermelles, o la saga de terror de ‘Saw’, amb un psicòpata megaboig que disfruta torturant les víctimes. Tampoc s’ha d’oblidar una altra sèrie japonesa estrenada a Netflix aquest any, ‘Alice in Borderland’, basada en un altre manga, i en què els seus protagonistes lluiten per sobreviure en un Tòquio postapocalíptic.

Sense la grandiloqüència del missatge recargolat d’‘Els jocs de la fam’, rere la trama de la sèrie hi ha una ferotge crítica al sistema i com aquest fabrica desheretats a preu fet. Una cosa que també era present en la biòpsia social que era ‘Paràsits’, la pel·lícula de Bong Joon-ho. «Volia escriure una història que fos una al·legoria o una faula sobre la societat capitalista moderna, una cosa que representa una competició extrema, una mica com la competència extrema de la vida. Però volia fer servir el tipus de personatges que tots coneixem en la vida real», ha explicat Hwang Dong Hyuk. Fa una dècada que Seong Gi-Hoon, el protagonista interpretat per Lee Jung Jae, va perdre la feina a la fàbrica d’automòbils on treballava i ara viu a casa de la seva anciana mare, a qui roba la pensió per apostar a les carreres de cavalls que perd sistemàticament. No en té ni per comprar un regal d’aniversari a la seva filla, a qui no veu gairebé mai, ja que viu amb la seva mare. Com ell, altres desesperats, oblidats per la societat i amb crisis d’ansietat, s’ho jugaran tot a bales o estirant la corda. Però, a banda de la crítica a la nostra societat de consum i les desigualtats entre rics i pobres, ‘El juego del calamar’ és també un cop de puny als ‘reality shows’ que triomfen a Corea del Sud i la resta del món, i que cada vegada busquen fórmules més agressives per enganxar l’audiència a costa de persones d’allò més variades i disposades a tot.

El guió té en cada capítol diversos moments antològics amb una estètica icònica per difondre a l’engròs a les xarxes socials en forma d’imatges, vídeos i mems (¿quina millor publicitat?). Per exemple, el comunista xandall verd amb ratlles blanques [una altra icona] amb el número a la solapa i la samarreta interior, des del 001 del participant més vell al 456 del protagonista, deixa clara la igualtat entre els competidors. Així ho remarca el jutge del torneig. «Tots els participants són iguals. Els estem donant a vostès, persones que han patit un tracte injust i discriminació al món exterior, una última oportunitat de guanyar una competència justa». Els guardians [la pròxima disfressa d’aquest Halloween] porten les granotes vermelles que devien sobrar de ‘La casa de papel’ i els han tunejat amb cascos d’esgrima amb gairebé tots els símbols, menys la X, de la PlayStation, de la nipona Sony Interactive Entertainment. La nena robot del primer capítol també és carn de marxandatge, així com els taüts amb llacet rosa, l’illa on tenen lloc els jocs i els missatges amagats a les parets on s’apilen les lliteres dels jugadors.

L’espectador que s’ha graduat en la gloriosa ‘La batalla dels bastards’ [el novè episodi de la sisena temporada de la fantàstica i ‘gore’ ‘Joc de trons’ (HBO), sí, també una altra sèrie titulada amb ‘joc’] ja no utilitza la mateixa vara de mesurar per a les morts i el sang i fetge a la pantalla. Ja tot li pot semblar poc, si bé aquí, des del primer capítol, amb la seva aniquiladora versió de l’‘Un, dos, tres, pica paret’, serà un no parar d’escenes de violència explícita, amb trets i autèntiques carnisseres a la taula d’operacions, a què l’espectador s’acaba acostumant i fins i tot insensibilitzant. Això no treu que a aquests moments esborronadors els succeeixin altres de cuidada estètica visual. Com el moment ‘trompe-l’oeil’ de les escales, de vibrants colors com els escenaris on es desenvolupen els jocs infantils però mortals, els plans generals simètrics i les originals perspectives que la càmera busca tota l’estona. Tot al servei de portar les emocions al límit, fins a arribar a un gir inesperat al final de cada episodi. I així voler veure un nou capítol, i després un altre, i devorar tota la sèrie de cop.

Una altra de les virtuts de la sèrie és que és un relat intergeneracional, que connecta tant amb el públic més gran, el que jugava a l’esbarjo i al carrer als jocs infantils de la sèrie, com amb gent de menys edat. Fins i tot la generació més jove que pugui sentir alienació i ressentiment contra el sistema també empatitza amb els personatges, units per un sentiment de derrota, desil·lusió i frustració. Malgrat treballar molt no sempre s’arriba a una bona universitat, una bona feina o un bon sou. Tot i que tots els personatges tenen problemes de diners, cada un prové de diferents sectors de la societat: el pare addicte al joc, el banquer que ho perd tot al mercat de valors, la desertora nord-coreana que sobreviu fent de carterista, qui té un càncer cerebral terminal, el poli infiltrat rere la veritat... Tots bastant arquetípics, el bo, el dolent, la jove, l’avi entranyable...

‘El juego del calamar’ proposa un altre divertit joc paral·lel, que no és cap altre que el que estableix Hwang Dong Hyuk amb l’espectador segons avança la trama i s’afegeixen els dilemes morals dels personatges, que no són pocs. ¿Fins a quin punt són lliures per prendre decisions en un sistema asfixiant? ¿Series tu capaç de matar per salvar la teva vida o la de la teva família? ¿Podries trair el teu millor amic o algú que t’acaba d’ajudar? Sembrar el dubte entre l’audiència és també tenir-la lligada a la pantalla esperant la resposta. Un altre dels mèrits d’‘El juego del calamar’, amb una primera temporada que no tanca la porta a una segona, volguda per milions de fans, però encara no confirmada oficialment per Netflix. El que sí que ha avançat el seu creador a mitjans nord-americans és que el part d’aquesta hipotètica entrega tardarà, ja que encara no ha desenvolupat cap continuació. Per avançar alguna pista: va començar a planejar ‘El juego del calamar’ el 2008, s’hi va posar a treballar un any després i va tardar sis mesos a escriure els dos primers capítols, que va haver de refer diverses vegades.