PREN-T’HO EN SÈRIE
‘Dickinson’: desmuntant tòpics sobre una poeta poderosa
Parlem amb la creadora i ‘showrunner’ Alena Smith sobre la temporada final d’una sèrie que ha negat brillantment els clixés sobre la llegendària poeta nord-americana

‘Dickinson’ (Apple TV+) no és un altre drama d’època amb aires solemnes. Malgrat els tòpics tenebristes que envolten la seva heroïna titular, aquesta creació d’Alena Smith (guionista de ‘The newsroom’) és més comèdia que drama i trenca amb els clixés mitjançant l’energètica interpretació de Hailee Steinfeld o una banda sonora plena de cançons pop, rap i trap de dos segles després. «Aquesta insistència en la música moderna ja estava en el primer guió que vaig escriure i vaig presentar», ens explica Smith a través de Zoom. «Aquí indicava una cançó de Kanye West, aquí una de Taylor Swift... Aquests temes ens condueixen a la consciència contemporània d’Emily, que està atrapada en una cotilla d’època. La música ens ajuda a notar la discordança entre les expectatives socials d’aquell temps i com és Emily per dins en realitat».
Distingida amb el prestigiós premi Peabody el 2020, la sèrie és el retrat irreverent però trist d’una dona que va mirar d’imposar la seva expressió personal en un entorn sotjat per les convencions. Smith i el seu equip desdenyen la imatge de Dickinson com a soltera reclusa i anèmica: «Tots la veiem com una agitadora que no va deixar de lluitar pel que creia i crear una obra sense comparació», diu la ‘showrunner’ i productora. «La gent no hi hauria de pensar com una força tímida. És més gran i poderosa que això». Al llarg d’un treball que ha durat gairebé una dècada, Smith ha comptat amb l’ajuda i el beneplàcit de molts erudits de la poetessa. «Ha sigut una de les millors experiències durant aquest temps: poder connectar amb tanta gent que realment ha passat la vida estudiant Dickinson i escrivint sobre la seva vida i obra. A aquests especialistes els agrada la sèrie perquè, d’alguna manera, arriben a veure-hi el seu treball reflectit».
Reflectit, això sí, a través d’un prisma de colors intensos, de modernitat i esperit de Gen Z. «En termes estètics, les meves influències han anat des de Jane Campion fins a [la comèdia cafre de culte] ‘De culo y cuesta abajo’. La meva idea amb la sèrie sempre ha sigut agafar Emily Dickinson, el seu context històric i biogràfic, i utilitzar-ho com a mirall inesperat de la nostra situació com a societat avui dia i què significa créixer als Estats Units».
Poetessa de guerra
La primera temporada, estrenada el novembre del 2019 amb el llançament d’Apple TV+, cobria aproximadament el període comprès entre 1850 i 1856, quan Dickinson encara no havia escrit els seus millors poemes (tot i que a la sèrie es prenguessin la llibertat d’incloure’n alguns). La segona girava ja al voltant de la fama i els seus perills; com la sobreexposició podia dificultar la comunicació de l’artista amb la seva veritable veu interior. Divendres, dia 5, s’estrena (amb un triple episodi) la tercera i última, sobre el període més productiu per a l’autora, que va coincidir amb els anys de la guerra civil nord-americana.
«Des del principi vaig imaginar ‘Dickinson’ com una sèrie de tres temporades que culminaria amb la guerra de Secessió –explica Smith–. Perquè va ser llavors quan Emily va esclatar com a poeta, quan la seva productivitat es va disparar i va començar a escriure centenars dels seus millors poemes. Em fascinava saber com estava impactant la guerra en aquesta jove aïllada i reclosa; com el violent paisatge del seu país es filtrava de manera subconscient en la seva obra artística».
Notícies relacionades
Aquests nous episodis es van rodar durant la pandèmia i inclouen, de forma sorprenent, referències a aquesta altra forma de guerra. «Els paral·lelismes entre la pandèmia i la guerra són insòlits. Quan la mort comença a tenir lloc a tan gran escala, canvia la nostra manera d’entendre-la, de relacionar-nos-hi. L’acabem veient com una part més del dia a dia». La mort sempre ha estat, sigui com sigui, molt present en la sèrie: un dels millors personatges és la mateixa Mort, aquí amb el rostre del raper Wiz Khalifa. «Emily sempre va saber, perquè la Mort l’hi va dir, que no seria reconeguda fins després de morir. La mort podria ser una mena de motivació per ella. Però en la tercera temporada es fa una pregunta que va en una altra direcció: ¿i si l’art pot ser una font de curació i esperança per a una altra gent? És una pregunta que nosaltres mateixos, els guionistes, ens fèiem durant les nostres infinites sessions de Zoom, enmig dels dies més foscos».
Nous fans per a Dickinson
Internet i les xarxes socials, terrenys de missatges breus i concisos, han servit últimament per recuperar la poesia i acostar-la a noves generacions de lectors. ¿Creu Smith que la sèrie pot haver tingut un paper similar? «Sens dubte, crec que hem acostat la seva poesia a un nou públic. Segurament l’haurien trobat igualment; al cap i a la fi, parlem d’Emily Dickinson. Però amb la sèrie poden entendre l’autora en un context actualitzat. Poden veure que és una dona que va tenir una relació complicada amb una altra dona [Susan Gilbert, aquí Sue, interpretada per Ella Hunt]. O que fins i tot als Estats Units del segle XIX, quan les dones no podien ni votar, va saber crear un espai d’acció on moure’s amb plena llibertat. Escrivia amb la seva pròpia veu».
Els grans ‘cameos’ literaris de la sèrie
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.