¿Com es va convertir ‘La casa de papel’ en la tercera sèrie més vista de Netflix al món?

No fa falta ser un expert, no; però els entesos corroboren l’èxit. I fins i tot ho fan les dades, escasses, de les quals es disposa, donat l’hermetisme que té Netflix a l’hora de revelar els números de les seves produccions. En el rànquing de les sèries més populars per hores vistes en els seus primers 28 dies a la plataforma, ‘La casa de papel’ apareix (en concret, la seva quarta temporada) ni més ni menys que en el número tres, només superada per ‘El juego del calamar’ i ‘Los Bridgerton’, per sobre de títols tan emblemàtics com ‘Stranger things’. A més, dues entregues de la ficció espanyola més (la temporada 3 i la primera part de la cinquena temporada) també figuren al lloc 12è i 14è, respectivament, de la mateixa llista.

Segons Parrot Analytics, el llançament del principi del final, el 3 de setembre passat, es va convertir en el més demanat al món... i això que l’audiència ja sabia que el destí d’El Professor, Tòquio i companyia no quedaria sentenciada fins a aquest 3 de desembre, quan s’estrenen els últims cinc episodis que posaran punt final a l’espectacular atracament al Banc d’Espanya en el qual està mina ara ficada la banda.

Però ¿què és el que ha enganxat milions de fans de cap a cap del planeta a una sèrie protagonitzada, a priori, pels dolents de la funció, pels amics de l’aliè? ¿Què han vist en aquesta ficció ‘made in Spain’ que ha connectat amb un públic tan heterogeni? Aquí analitzem cinc punts que van fer desenganxar el fenomen a escala global.

Pot ser que abans de ‘La casa de papel’ el nom d’Álex Pina, el seu creador, no els sonés gaire. Però segur que sí que havien vist moltes de les sèries que havia desenvolupat, tenint en compte que van estar abonades als primers llocs dels rànquings d’audiència espanyols: ‘Los hombres de Paco’, ‘El barco’, ‘Vis a vis’, ‘Los Serrano’, ‘Periodistas’ ... Així que per a Antena 3, confiar en el nou projecte d’un creador enganxat a l’èxit era pràcticament una aposta segura, i més tenint en compte que la sèrie abordaria per primera vegada en una ficció televisiva espanyola un atracament, un gènere que havia funcionat molt bé en el cine. Pina es va envoltar del seu equip habitual, amb Jesús Colmenar com a director; Migue Amoedo com a director de fotografia, i Esther Martínez Lobato, la seva dona, com a productora executiva i guionista. Una altra ‘banda’ amb talent.

‘La casa de papel’ es va estrenar el maig del 2017 a Antena 3. Tot i que l’audiència va anar bé en la primera temporada, va anar baixant en la segona, amb la qual cosa la cadena va decidir donar-li carpetada. Els actors i creadors van pensar que la seva història conjunta s’acabava a partir d’allà. Però l’entrada en escena de Netflix ho va canviar tot. La plataforma la va afegir al seu catàleg a finals del 2017 sense cap tipus de bombo i platerets, com una altra més de les produccions espanyoles que sumava a la seva oferta...

La sorpresa va ser que l’interès per la banda dels atracadors comandada per El Professor va començar a disparar-se, sobretot a nivell internacional, ja que s’estrenava a 191 països alhora. Va ser la primera pedra del camí cap al fenomen global. El 2018, Netflix ja va anunciar que la ficció s’havia convertit en la sèrie de parla no anglesa més vista de la plataforma en tota la seva història, així que el seu següent capítol estava cantat: produiria més temporades. Les caretes de Dalí es van popularitzar en les manifestacions de països de tot el món, com una mostra del descontentament contra el sistema establert que tan bé reflectien en pantalla Tòquio, Denver i la resta del seu equip. El fenomen acabava de començar.

‘La casa de papel’ és una sèrie d’acció. És evident. El ritme de ‘thriller’, que deixa gairebé sense respiració el telespectador, amb una tècnica narrativa basada a comprimir el temps (passen moltes coses en pocs minuts) és una de les seves grans cartes. Costa recordar una ficció tan trepidant en una televisió generalista (les seves dues primeres temporades les va emetre Antena 3) i, com diu Jesús Colmenar, amb ella es trencava la tònica de la ficció de ‘prime time’ de les cadenes espanyoles al canviar «la senyora de Conca» per uns atracadors amb nom de ciutat.

Però no es queda en això. La part emocional –que impregna totalment aquesta part final de l’última temporada– ja sigui en forma de ‘flashbacks’ del passat dels components de la banda o de les relacions afectives que estableixen entre ells en aquesta convivència 24/7 que són els atracaments, té una gran importància, i col·locada entre escenes de molt acció, fins i tot de gran violència, serveix per sufocar el foc de l’adrenalina amb la humitat d’alguna llagrimeta. Aquest humor propi de la comèdia negra, que apareix en les situacions més inversemblants, fruit dels imprevisibles (i excel·lents) guions, és un altre dels components que serveix per rebaixar la tensió. 

Que uns personatges de ficció que operen fora de la llei despertin la simpatia del teleespectador no és una cosa nova. Els sofisticats robatoris de guant blanc que mostren pel·lícules i sèries de tots els temps sempre l’han posat al costat ‘dels dolents’. L’èxit en l’operació és celebrat. Però aquí aquesta empatia envers el delinqüent es converteix en alguna cosa més. En un moviment. El moviment de la resistència. Perquè aquests lladres roben als dolents de veritat: a la Fàbrica de la Moneda i Timbre i al Banc d’Espanya. I s’acaben convertint en antisistema.

Fins i tot tenen el seu himne, que es repeteix al llarg de les temporades: l’enganxosa ‘Bella Ciao’, cançó que corejaven els partisans en la seva lluita contra els feixistes durant la Segona Guerra Mundial, que ha representat els ideals de llibertat al segle XX (i que va ser l’equivalent al ‘Resistiré’ en el confinament a Itàlia i Alemanya). L’avi d’El Professor (Álvaro Morte) l’hi va ensenyar i aquest la va passar als seus ‘pupils’. Versionada per artistes com Yves Montand i Manu Chao, la sèrie té la seva pròpia en les veus de Manu Pilas i Nawja Nimri (la inspectora Sierra). Els manifestants que apareixen en la sèrie enarborant pancartes a favor dels atracadors fora de l’edifici on aquests es mantenen parapetats d’alguna manera ens representen.

Notícies relacionades

Més pressió als fogons de ‘The Bear 3’

La cuina de les gastrosèries de l’estiu

Els creadors volien donar una identitat visual que donés marca a la sèrie i la granota vermella (que ha copiat ‘El juego del calamar’) i la careta de Dalí (una inèdita versió de la revolucionària de ‘V de vendetta’) que lluen els atracadors (i col·loquen als ostatges, per jugar a la badada davant la policia) ho ha aconseguit. Aquest ‘uniforme de treball’ ja forma part dels carnavals de diversos punts del planeta. Però aquesta és només la part més visible. Els decorats i attrezzo són també impecables. Al plató on es va gravar ‘Vis a vis’ es va recrear la Casa de la Moneda amb tota mena de detalls. I en la temporada final, cobra especial protagonisme una sala del Banc d’Espanya que reprodueix fidelment l’original, amb els seus quadros de Goya pintats a mà (res de làmines) i teginat en lloc de ‘pladur’. Un treball de 181 dies que salta pels aires en la primera explosió. Però el preciosisme que exigeix la sèrie ho justifica tot.

També està molt cuidada l’estètica en els ‘flashbacks’ protagonitzats pel difunt Berlín (Pedro Alonso) tan manipulador com culte i sibarita, unes delicioses joies que apareixen entre la barbàrie i que han propiciat un ‘spin-off’ (que arribarà el 2023, amb Berlín com a fil conductor) que sobreviurà a la sèrie. Com ho farà la versió coreana, amb l’actor de El juego del calamar’ Park Hae-soo, que s’estrenarà el 2022. El fenomen és imparable.