‘Estación Once’, el paisatge després de la supergrip

Abans de sentir acusacions d’oportunisme, una informació necessària: ‘Estación Once’ (HBO Max, des de divendres, dia 17) es basa en una novel·la d’Emily St. John Mandel publicada el 2014 i els autors ja tenien dos capítols rodats quan van començar a sorgir les notícies sobre el coronavirus. De manera que no, no hi ha intenció d’explotar tragèdies per la seva part. «Només volíem explicar una història sobre com viure en una catàstrofe i com superar-la sense perdre del tot la gúspira als ulls», explica per videotrucada Patrick Somerville, novel·lista reconvertit ara en guionista (‘The leftovers’) i ‘showrunner’ (’Maniac’, ‘Made for love’). 

Preservant l’estructura de la novel·la, ‘Estación Once’ segueix un grup de personatges abans i després d’una supergrip que fulmina la majoria de la humanitat. En el primer episodi, dirigit amb mà mestra per Hiro Murai (‘Atlanta’, ‘Barry’), seguim Jeevan (Hamish Patel, protagonista de ‘Yesterday’) i la petita Kirsten (revelació Matilda Lawler) en un inesperat trajecte conjunt per un Chicago tenyit d’absència i perill. «Aquest és el canvi principal respecte al llibre», assenyala Somerville. «A la novel·la, Jeevan i Kirsten són com barcos en la nit. Només parlen una vegada i no es tornen a veure. Nosaltres ens fèiem una pregunta: ¿Com seria si dos desconeguts es veiessin obligats a passar 80 dies en quarantena?». 

Somerville i el seu equip, com abans ho havia fet Mandel, es pregunten també com se’n sortiria la humanitat d’una situació com aquesta i quina mena de creences serien el nostre oxigen. A ‘Estación Once’ el camí més clar cap a la supervivència i la reconstrucció es presenta en forma de la cultura. Ja d’adulta, Kirsten (la sensacional Mackenzie Davis) forma part d’una ‘troupe’ ambulant, la Simfonia Viatgera, especialitzada en versions ferrovelleres de clàssics de la música popular i el repertori shakespearià. En aquest futur ruïnós però lluminós, els supervivents han format grups per seguretat i s’han assentat en baixadors de camions o motels. 

Les primeres imatges d’aquest paisatge lleugerament utòpic malgrat tot, ens arriben a través de petits flaixos. De vegades la càmera s’atura en un determinat lloc i ens arriba la visió fugaç del que serà el seu aspecte en el futur: desolador però alhora ple de vida. Murai ha citat la influència del fotògraf Joel Sternfeld, retratista d’una Amèrica oblidada i inoblidable. «El que volíem –explica Somerville– era presentar un món buit com un espai utòpic, però sense deixar de reconèixer la pèrdua. Recordp que al principi de la pandèmia ens encantava veure la naturalesa desencadenada i com els animals envaïen la ciutat. Però hi havia una cosa falsa en aquell moment: encara no enteníem la profunditat del problema, les morts que hi havia, com afectaria la quarantena a la nostra salut mental. En la nostra història mostrem un món bonic sense negar el que es perd». 

Ciència-ficció emocional

Ciència-ficció emocional

Notícies relacionades

Més pressió als fogons de ‘The Bear 3’

La cuina de les gastrosèries de l’estiu

Des que va passar per sala de guionistes de ‘The leftovers’, Somerville ha utilitzat marcs conceptuals de ciència-ficció per explorar les qüestions més terrenals del món. La versió nord-americana de la sèrie noruega ‘Maniac’, escrita per Somerville i dirigida per Cary Joji Fukunaga, era lúdic retrofuturisme per fora i reflexió emotiva sobre l’esquizofrènia per dins. ¿És la ciència-ficció emocional (o poètica) el millor subgènere del món? «Sens dubte, és una idea que combina tot el que m’agrada», assenyala Somerville. «Alguns dels meus llibres són així. També ho són totes les meves adaptacions per a televisió d’obres alienes. Per algun motiu, al parlar de ciència-ficció de seguida pensem en una ‘space opera’ o un exercici d’història contrafactual. En canvi el que em fascina a mi és la idea de retorçar una mica, només una mica, una premissa fonamental de la realitat. I observar com aquest canvi de paradigma altera el nostre sentit de la normalitat. Quan apliques un punt de vista empàtic, sorgeix l’emoció». 

Hi ha moltíssima empatia a ‘Estación Once’ i el seu retrat d’aquesta societat fulminada per l’inexplicable, però decidida a trobar un camí cap endavant: ¿Igual que els que queden enrere a ‘The leftovers’? «Gràcies a [el seu cocreador] Damon Lindelof i el seu equip vaig aprendre molt sobre l’art d’explicar històries i la classe de narrador que volia ser», confirma Somerville. «De fet, Lindelof va ser el meu mentor. És el meu mentor. Amb ell vaig entendre que no tens per què deixar de banda l’alegria, la diversió i l’extravagància quan explores temes difícils». Lliçó aplicada a ‘Estación Once’, una sèrie en la qual s’obren constantment escletxes d’humor i esperança enmig del terror. Potser no oportunista, però sí oportuna.