Dani de la Torre (director de ‘La unidad’): «L’acció i els personatges han d’estar sempre al mateix nivell»

 

Al parlar de ‘La unidad’, hi ha una referència en principi inevitable, que és ‘Homeland’, però personalment no deixo de pensar en una influència bastant constant en tot el que vostè ha dirigit: el cine de Michael Mann [‘Heat’, ‘Collateral’]. 

És un dels meus ídols cinematogràfics. Vaig créixer veient ‘Corrupción en Miami’ i després he anat seguint-lo tota la vida. El trobo molt a faltar, perquè ara dirigeix molt poc. I em fa pena que es perdi aquesta mirada. Forma part d’aquesta classe mitjana del cine que ens va enamorar: Ridley Scott, Tony Scott, John McTiernan… Tots aquests directors que tenien una mirada especial i que feien pel·lícules molt atractives, sempre amb personatges acollonants. Els estem perdent. Estem en mans de l’espectacle pur i dur o l’indie més absolut. Aquesta classe mitjana és potser més present a les plataformes que a les sales de cine.

Tinc bones notícies per a vostè: Mann dirigeix el pilot de ‘Tokyo vice’ que HBO Max estrena el mes vinent.

Ostres, genial. Gràcies per dir-m’ho. Allà hi seré, com un fan furibund. 

‘La unidad’ recorda bastant ‘Heat’ en aquest interès a tractar a un mateix nivell allò íntim i allò professional o criminal. 

Hi estic completament d’acord. I també hi influeix el seu estil de posada en escena. M’agrada que tot vagi a favor dels personatges, que la posada en escena estigui al seu servei. Quan algun d’ells està involucrat en un tiroteig o un atemptat, mai anem a la pirotècnia. 

¿I reconeix l’influx de Kathryn Bigelow i, en concret, ‘La noche más oscura’? Perquè sembla interessar-li la seva manera poc histriònica de tractar l’acció i el suspens, gairebé de documental dramatitzat. 

Em fixo molt en ella perquè barreja molt bé els personatges i l’acció. Cap dels dos elements és superior a l’altre. A ‘La noche más oscura’, per exemple, estàs molt interessat pel que li passa a Jessica Chastain, però d’altra banda els operatius són bestials. Em fixo molt en aquest equilibri, que també tenia Paul Greengrass. És una manera de no passar-me de voltes i no enamorar-me d’una seqüència d’acció si no té sentit dins del que els passa als personatges. A les pel·lícules de Marvel estan mitja hora barallant-se i tampoc saps per a què [rialles].

Va cocrear la sèrie amb el guionista Alberto Marini. ¿Quin és el punt fort de cadascú en aquesta aliança?

En realitat treballem alhora en tot, en continu contacte. Creem junts els personatges, les trames, i ens anem passant els guions l’un a l’altre. El mateix amb l’acció: ell proposa coses que jo porto a la posada en escena. Treballem mà a mà, com un equip perfectament equilibrat. Fins i tot durant el rodatge, jo li mano els premuntatges i estem contínuament parlant per reforçar coses de cara a futures seqüències que hem de rodar.  

¿Han continuat treballant amb membres de la Comissaria General d’Informació? 

Seguim en estret vincle amb ells. De fet, moltes històries d’aquesta temporada ens les han explicat ells, des de la ‘hawalla’ [transferències basades en la confiança entre diverses persones] fins al malvat Al-Hassan. Com que van quedar satisfets amb la primera temporada, s’han obert molt més. Aquesta vinculació és fonamental a l’hora d'explicar la història i que estigui enganxada a la realitat. Ens inventem coses, però sempre des d’una base molt fiable. 

¿De manera que Al-Hassan s’inspira en un personatge real?

Tot té una base real, incloent-hi la seva poligàmia. El real tenia vuit dones i 26 fills i vivia a la zona d’Alacant. Però tampoc ens basem només en aquesta persona, afegim elements d’altres per donar més cos al personatge.

¿A més de treballar amb la policia secreta, busquen assessoria en les comunitats àrabs o musulmana? 

Sí, és clar. Tenim una ‘coach’ en tot moment en el rodatge. Parla tots els idiomes i et diu com és un casament àrab; com es viuria dins la casa d’un salafista radical com és Al-Hassan; com són les seves relacions amb altres països; com són els seus accents. Tot això ho tenim molt estudiat. Un error en aquest apartat fa que la sèrie se’n vagi en orris.  

¿Quins eren els propòsits en aquesta temporada respecte a la primera? Sembla haver-hi un intent de cultivar la intensitat i fer-ho tot més dinàmic i sexi.

Crec que és més intensa perquè ets molt més a prop dels personatges. El que ells viuen aquesta temporada –tenir por de posar en perill els seus fills, o que el seu fill no pugui anar a classe perquè altres famílies tenen por per algun motiu– és fàcilment comparable al que tots hem viscut amb la pandèmia. Tot això ens ha influït molt a l’hora d’escriure.

En cada temporada hi ha un moment particularment intens, un en què us la jugueu realment i sabeu que hi haurà discussió entre els espectadors. En la primera seria la recreació de l’atemptat de la Rambla. En la segona, una recta final que farà parlar. Això és ficció i teniu dret a jugar, ¿però en algun moment heu dubtat sobre aquestes parts?

L’atemptat de la Rambla va passar i jo volia explicar-ho. Volia ser respectuós i, alhora, ser el màxim de fidel a la realitat possible. Quan abordem la recta final d’aquesta segona temporada recordem ‘Elephant’ o el que [el terrorista Anders] Breivik va fer a Finlàndia. Tot això passa. I crec que és bo que es reflecteixi. 

Hi ha seqüències bastant espectaculars en la segona temporada, com el final del primer capítol o cert moment de caos en el quart. Se sol dir que en les sèries no hi ha tant temps ni diners com en el cine, però a ‘La unidad’ no es percep cap d’aquestes carències. ¿O les han tingut i han sabut disfressar-les? 

És que al final tenim equips molt bons. En els efectes visuals, per exemple, treballem amb El Ranchito, que són molt bons. En principi, aquesta vegada teníem el mateix pressupost, però ha acabat sent menys perquè més d’un milió d’euros se’l van emportar els protocols de la covid-19. Hem hagut de ser molt rigorosos.

Sembla una sèrie perfectament planificada per endavant. ¿Li agrada arribar al rodatge amb el treball preparat al mil·límetre? 

Començo a dibuixar i planificar alhora que escrivim. Miro d’avançar-me i compartir de seguida les escenes complicades amb els meus caps de producció i caps d’equip, de manera que ells puguin treballar també per endavant. Si no, seria impossible tirar endavant amb això; no tindríem temps ni diners.

¿Com és el seu treball amb Oskar Santos, director de segona unitat?

En la primera temporada vam parlar molt, vam veure coses junts... I vam marcar una mica les pautes de realització, de direcció, d’estil. En la segona ja gairebé no ha calgut parlar, perquè realment entenem l’estètica i el cine de la mateixa manera. Estic encantat amb la seva feina. De vegades veia seqüències seves i deia: «¡Quin cabró!».

¿‘La unidad’ és realment rodamon [hi ha parts que es desenvolupen al Marroc, Nigèria i Jordània] o tan sols ho sembla?

En part ho és realment i en part no. Però en total hem estat en més de setanta localitzacions. Jo, per exemple, he pogut viatjar a Jordània. Vam rodar una setmana al camp de refugiats de Zaatari, on hi ha més de vuitanta mil refugiats sirians. D’altra banda, hem anat a llocs pròxims que poguessin simular l’Aràbia Saudita o Nigèria. Hem fet un esforç molt gran, perquè és una sèrie molt exigent i perquè el terrorisme global també és exigent; es mou per tots els territoris. Ara mateix es podria estar gestant a Sri Lanka una acció que podria succeir a Espanya.

Notícies relacionades

Més pressió als fogons de ‘The Bear 3’

La cuina de les gastrosèries de l’estiu

¿Quins són els plans per al futur de la sèrie?

Doncs... Primer l’ha de veure molta gent. És el més important perquè ens renovin. Ens encantaria fer una tercera temporada, en tenim els temes, però tot dependrà dels espectadors i de Movistar.