'Dead to me', humor negre de dona

De ‘Dead to me’ és millor no revelar pràcticament res, tret que és la història dues dones formidablement interpretades per Christina Applegate i Linda Cardellini i unides per tremendes dissorts. Només aquesta força invisible de la sororitat se suposa que les manté unides davant la còmica tragèdia i davant el vertigen dels originals girs argumentals en què les situa la creadora de la sèrie, Liz Feldman, també dona, detall important en aquest cas.

‘Dead to me’ és una infinita nina russa de ‘cliffhangers’, un altre vocable que els seriòfils coneixen bé i que defineix aquell truc de guionista de deixar de sobte el relat penjat d’un abisme i obrir en l’espectador la fam de saber-ne més. No és res de nou. Aquesta era l’essència de les pàgines de còmics als anys 40, 50 i 60, deixar al protagonista, ja fos Flash Gordon o Tintín, en una dificultat de nassos en l’última vinyeta i no resoldre la situació fins a l’entrega de la setmana següent. ‘Dead to me’ porta el ‘cliffhanger’ a una dimensió nova, a l’estratosfera, i, com hem dit, amb sororitat, la qual cosa ja és la repera.

Notícies relacionades

Més pressió als fogons de ‘The Bear 3’

La cuina de les gastrosèries de l’estiu

Feldman no era, fins a crear aquesta sèrie, una gran coneguda. Es podria fins i tot estirar el fil i apuntar que la seva condició de lesbiana aporta un altre plus a un guió ja de per si enginyós. No val la pena ficar-se en aquest jardí. Qui això firma no voldria afegir-se a la legió d’homes que donen lliçons de feminitat i feminisme a les dones, set-ciències que fins i tot ensenyarien a nedar a un peix. Només, humilment, dir que l’humor negre d’aquesta joia no es pot concebre sortit de la ploma i el tinter d’un home. Si Feldman fos un home, hauria concebut una d’aquelles comèdies que mà a mà protagonitzaven Jack Lemmon i Walter Mathau, però, admetem-ho, Willy Wilder, el seu director fetitxe, era al·lèrgic a la sororitat.

Postdata. ¿Què té de graciós la mort? Swift, el 1729, va trencar tots els motllos passats, presents i futurs amb una fenomenal sàtira que va deixar bocabadat tot un país, en la qual amb profusió d’estadístiques i anàlisi posava sobre la taula un remei contra les endèmiques fams d’Irlanda. Va calcular els fills que de cada família camperola, previ pagament d’una compensació econòmica, podrien dedicar-se al sector carni. Hi afegia, fins i tot, receptes. «M’ha assegurat un jove americà molt entès que conec a Londres que un tendre nen saludable i ben criat constitueix, a l’any d’edat, l’aliment més deliciós, nutritiu i sa, ja sigui estofat, rostit, al forn o bullit; i jo no dubto que servirà igualment en un fricasé o en un guisat». Waugh, uns 200 anys més tard, va regalar al món un altre referent de la comicitat fosca, ‘Los seres queridos’, una immersió en el negoci de les pompes fúnebres i la tanatoplàstia. El misteri és per què causen riure aquestes incursions a les fronteres de la vida. Un escriptor enfrontat a la seva pròxima defunció (disculpin, no sé ara qui era) va explicar en una ocasió que morir-se no és que enmig d’una festa algú truqui a la porta i et digui que te n’has d’anar ja a casa. És pitjor. Te n’has d’anar cap a casa, però la festa continua sense tu. L’humor negre potser és el ball dels que es queden. ‘Dead to me’ és una gran melodia. Passin i ballin.