Ethan Hawke: «Els gurus són terrorífics»

Ha tardat molt a endinsar-se en terreny superheroic. ¿Per què ara? ¿Per què amb ‘Caballero Luna’?

Al final les meves decisions es basen sempre en els companys. I m’encanta l’Oscar. La seva idea del treball s’assembla a la meva: els dos som actors de Nova York amb una certa visió entregada i intensa del que significa aquest ofici. Si ell estava a la sèrie, l’experiència havia de ser bona. Més enllà dels possibles resultats, seria un treball que valdria la pena. D’altra banda, Mohamed Diab [director de la meitat d’episodis] és un cineasta que tinc en alta estima. També m’ho vaig plantejar com una oportunitat de formar part d’aquestes aventures de ciència-ficció que devorava de nen.

Si un espera molt per fer una pel·lícula o una sèrie de superherois, és probable que acabi com a superbrivall. També fa de dolent a la pel·lícula de terror ‘Black Phone’, que veurem al juny. ¿S’ho està passant bé fent el mal?

La bona notícia és que segueixo aquí. ¡La dolenta és que em toca ser el dolent! [riu]. És com el que passa amb els atletes: compleixen anys i de sobte es troben que han de canviar de posició i deixar la que tenien en el seu moment de glòria. Però els actors tampoc ho tenim tan malament. A mi almenys m’agrada fer personatges complicats. 

El seu espectre d’inspiracions per al brivall Harrow va de David Koresh (el líder de la secta que va acabar en la matança de Waco) al molt allunyat de l’anterior Dalai-Lama. ¿Què li passa amb els gurus?

Em passa que els trobo terrorífics. La gent massa segura de si mateixa i de les seves creences em fa tremolar els genolls. I com més amables són explicant-te el que és el cel i el que és l’infern, més terribles em semblen. No, no sabeu què és el cel ni l’infern.

Aquesta interpretació és, bàsicament, tot l’oposat a la que ens va oferir en la seva anterior sèrie, l’excel·lent ‘El pájaro carpintero’ (basada en la farsa literària de James McBride sobre John Brown, abolicionista que va creure en el poder de les armes). Almenys en els primers episodis, és implosió abans que explosió.

Això és veritat. Però, si es fixa, els dos personatges s’assemblen en el fet que són fanàtics. Sabia que tenia el perill de repetir-me i era una cosa que no volia. De manera que amb Harrow havia de buscar un fanàtic... amable. John Brown no tenia res d’amable.

¿Hi ha hagut algun altre personatge de la seva trajectòria del que pogués nodrir-se, directament o indirectament? 

Fa uns anys vaig rodar amb Paul Schrader ‘El reverend (First reformed)’ en la qual feia d’un reverend que entra en una espiral d’autodestrucció. Hi ha una certa similitud entre els dos personatges: quan algú mira de ser devot tant sí com no, sovint acaba caient en l’automenyspreu. Per això vaig voler que Harrow estigués sobre vidres trencats tot el temps. Perquè una part d’ell està banyada d’autoodi. Si odies el pecat i saps que una part de tu està pecant, aquest és el resultat. La història és plena d’exemples de gent noble i sàvia que acaba fuetejant-se a si mateixa. Sempre m’ha interessat molt aquesta contradicció.

Esmenta ‘El reverend (First reformed)’ i penso en com d’interessant que resulta que ‘Caballero Luna’ enfronti els protagonistes de les dues últimes pel·lícules de Schrader (Oscar Isaac va protagonitzar ‘El contador de cartas’). ¿Això és l’UCM o el Schrader-vers?

L’Oscar i jo parlem tot el temps sobre això. Somiàvem i fèiem broma tot el temps amb la idea que si la sèrie tenia èxit, el Paul hauria d’escriure la següent temporada. Perquè és un geni en això d’escriure sobre gent desequilibrada.

La sèrie tracta amb inesperada serietat els problemes psicològics del seu heroi.

Per a mi és el més interessant de la sèrie. Estem habituats a veure brivalls que pateixen de malaltia mental, però tampoc hem vist tants camins de l’heroi en els quals aquest heroi pateixi realment, no sàpiga qui és, quina és la seva identitat, com funciona al món... Em sembla la part més dinàmica de tota la història.

També resulta interessant el joc de la sèrie amb el terror, un gènere tampoc massa cultivat per Marvel a les seves últimes pel·lícules i sèries. Com a actor últimament associat a aquest gènere [a través de produccions Blumhouse com ‘The Purge: la noche de las bestias’, ‘Sinister’ o l’esmentada ‘Black Phone’], ¿li interessava aquesta part del projecte?

Els còmics de Caballero Luna són més foscos del que pot esperar-se de Marvel. Crec que allà hi ha una oportunitat per a l’estudi d’evolucionar i canviar i començar a proposar pel·lícules terrorífiques. Em sembla una direcció a explorar.

Després de l’aventura de ‘Caballero Luna’, ¿ha canviat d’opinió sobre el cine de superherois?

El faria si és en bona companyia. I em refereixo a tot el món, des dels directors de càsting fins a la gent que va fer els còmics originals. Un actor és part d’una imaginació col·lectiva. Quan veus una cosa com ‘El Padrí’ o ‘Toro Salvatge’, el que estàs presenciant és la fusió d’un munt d’imaginacions brillants en una sola obra. Això pot passar en molts contextos: pot passar en una pel·lícula de Schrader feta amb un mòbil o a l’univers Marvel. Hem vist bones pel·lícules èpiques de grans estudis i hem vist grans pel·lícules rodades per estudiants al carrer.

Notícies relacionades

‘Caballero Luna’: el gir cap a la foscor de Marvel

Oscar Isaac: l’estudiat quarantí que agrada a tothom

I pot passar en televisió també. ¿Té pensat tornar a crear i produir una sèrie, com va fer amb ‘El pájaro carpintero’?

Per a mi les sèries limitades són el més interessant que ha passat al cine últimament. Durant els primers vint-i-cinc anys de la meva carrera, explicar una història a la pantalla era com escriure un haiku. Ara pots fer una sèrie de 4 o 12 episodis, els que vulguis. Estirar la tela segons les necessitats de la pintura. Amb ‘El pájaro carpintero’, amb prou feines vam haver de canviar el llibre, perquè podíem explicar la història tal qual. Saber que fer sèries així és possible m’entusiasma. A més, hi ha gent disposada a invertir-hi diners. I molta gent amb ganes de veure-les.