Sexe, luxe i xafarderies: ¿per què no podem treure’ns del cap ‘Los Bridgerton’?

En aquesta nova tanda d’episodis, com ja deveu saber tret que hàgiu passat les últimes setmanes en un univers paral·lel, les estrelles ja no són la nívia Daphne (Phoebe Dynevor) ni l’esmentat Duque, feliçment casats després de les fogoses trobades i dels desacords que van tenir al llarg de la primera temporada. Replicant l’estructura original, el protagonista ara és el germà gran de la Daphne, l’Anthony (Jonathan Bailey), atrapat en un incòmode triangle amorós amb les germanastres angloíndies Kate Sharma (Simone Ashley) i Edwina Sharma (Charithra Chandran). La sèrie acaba sent pura ambrosia de seducció, dotada d’una sufocant tensió sexual difícil de resoldre; repuntada, també, per la veu en ‘off’ i la ploma afilada de Lady Whistledown, gasetillera a l’ombra de les xafarderies i els escàndols matrimoniers de l’alta societat.

‘Los Bridgerton’ atrapen l’espectador en una sedosa teranyina de la qual resulta impossible escapar. És freqüent haver devorat la sèrie en maratons d’un o dos dies en què el temps es desfà com arena. ¿Quin és el secret de la seva sorprenent capacitat addictiva, la que impedeix que deixem de mirar tot i que sapiguem que és pecat mortal de gola i luxúria? Intentem aquí desentranyar les claus d’una addicció insòlita en el panorama de la ficció audiovisual. ¿Per què no podem treure’ns del cap ‘Los Bridgerton’?

Shondaland s’ha convertit no només en la productora de Shonda Rhimes (‘Anatomiía de Grey’, ‘Scandal’), sinó també en una marca d’estil. Amb ‘Los Bridgerton’ va inaugurar la seva col·laboració amb Netflix, però ja havia imprès el seu segell en els seus anteriors treballs. Els seus ingredients són clars: les seves trames són alhora ridícules i sublims, xavacanes i sofisticades, sempre a través d’històries en les quals es plantegen drames que connecten a la perfecció amb l’espectador, potser perquè són tant bàsiques com efectives. A partir d’aquí, hi ha el goig pel joc, pels girs narratius, la volença pel plaer culpable.

En el cas de ‘Los Bridgerton’, totes aquestes característiques se salpebren amb l’opulència de l’entorn, la lluminositat dels espais, una producció artística exquisida, una realització increïble i immersiva, uns personatges atractius que defugen els clixés i una banda sonora plena de cançons pop actuals arreglades com a música de cambra. Les seves heroïnes són fortes i decidides, capaces de fer front als estereotips de la societat castradora en la qual habiten. A més, gira entorn del desig, del desig insatisfet, de les il·lusions frustrades, de la sexualitat joiosa i, per què no, de l’amor romàntic com a forma d’alliberament en una època en què sembla que haguéssim sucumbit al cinisme. En definitiva, un còctel hipervitaminat ple d’estímuls a què resulta difícil resistir-se. 

Cada capítol de ‘Los Bridgerton’ és una bacanal per als sentits, una opulenta ‘english afternoon tea party’ plena de la pastisseria britànica més selecta: apetitosos ‘scones’, pastissos de la reina Victòria, ‘cupcakes’, pans de pessic de Battenberg, ‘custards’ i ‘crumbles’ que omplen la pantalla pla, sí, i pla, també, deglutits pels personatges amb la naturalitat de qui s’ho pot permetre tot. Més enllà que la sèrie sigui una fantasia sobre un Londres de la Regència i una cort que mai no va existir, és probable que el que ens atrapi sigui la ‘royal fascination’, la irresisitible atracció per la història i els idil·lis de la família reial britànica: la dicció exquisida, les maneres refinades, l’elegància en el tall i la confecció... I, també, els palaus sumptuosos, els jardins edènics, els clubs privats amb olor de cuir. Gent guapa a cavall, de cacera, jugant a ‘pall mall’. Impossible deixar de mirar: Un imant estètic, un forat negre sensorial, en forma d’explosió de colors vívids en 4K.  

La veu en ‘off’ de Lady Whistledown (Julie Andrews en la versió original) vertebra la sèrie des del primer capítol de la primera temporada. És una manera d’endinsar-nos en els secrets d’una societat que viu de cara a la galeria i que intenta amagar tant sí com no les seves misèries. ¿Però què passa si es posen al descobert? ¿Què passa si fins i tot s’atreveix a desafiar els poders monàrquics? Lady Whistledown és, d’alguna manera, un element subversiu en aquest espai ple d’intrigues i xiuxiuejos, una espècie de predecessora de Hedda Hopper i de les revistes del cor, del nostre ‘Sálvame’ diari, en el qual no queda cap canya dreta i que en realitat, en aquest cas, és el transsumpte real sota el qual s’amagava la senyora Crackenthorpe, columnista anglesa de principis del XVIII. Ella sap bé el que el públic necessita: una mica d’entreteniment per escapar de les nostres míseres existències amb els personatges populars de l’alta societat, gràcies als quals ens podem acostar a les baixes passions. Un clàssic del nostre temps que aquí es posa de manifest a través d’una ploma incisiva i il·luminadora a l’hora de traçar els destins dels personatges.

Notícies relacionades

La cuina de les gastrosèries de l’estiu

El suculent ‘boom’ de les sèries de cuina

Si en la primera temporada va impactar la naturalitat de la seva diversitat racial, inclosa una reina d’Anglaterra negra, en aquesta nova temporada s’hi afegeix un valor en línia, també, amb els temps que corren: l’empoderament femení. Ja Daphne Bridgerton era una heroïna que defugia la mirada patriarcal del seu entorn i que es qüestionava en tot moment el que s’esperava d’ella. Però ara, amb Kate Sharma, es fa un pas més enllà. Des de la seva primera aparició a cavall en hores intempestives demostra que està per sobre de les imposicions socials, una cosa que s’anirà remarcant pel fet que és l’única dona del seu entorn que sap caçar i que es troba en aptituds tradicionalment herteropatriarcals en igualtat absoluta amb els seus homòlegs masculins. A més, també assistirem al despertar, i no precisament sexual, sinó intel·lectual, d’Eloise Bridgerton (Claudia Jessie), que començarà a investigar entorn de les teories feministes endinsant-se en un camí entorn de la reivindicació dels drets de les dones, que ens fa remuntar a les albors de la primera onada del moviment. L’Eloise començarà a qüestionar-se un sistema que la condemna al matrimoni i la invisibilitat i intentarà alliberar-se dels lligams del seu propi estatus a través de l’amistat amb un noi que treballa en una impremta, el Theo (Callam Lynch). 

La tensió sexual no resolta (fins al final) es converteix en una de les bases constitutives d’aquesta nova tanda de capítols. Si en la primera temporada s’apostava per l’erotisme desinhibit i la carnalitat juganera, en aquest cas s’ha preferit coure a foc lent la tensió que provoca el desig fins que resulta insostenible. Des de la seva primera trobada, Anthony Bridgerton i Kate Sharman jugaran al gat i al ratolí de les mirades, que passaran de frecs a sospirs, de llavis a punt d’explotar a nits senceres sense dormir. Una infinitat de trobades sustentaran una relació en la qual definitivament el bo es fa esperar, si amb això ens referim al petó (i al coit) que coroni aquest festeig infinit que deixa exhaust, però que es converteix en un dels elements de màxima expectació al llarg dels vuit episodis. ‘Los Bridgerton’ semblen reivindicar que, davant la urgència de les noves tecnologies, l’art de l’espera també té el seu ‘sex-appeal’.