Anna Torv (‘The newsreader’): «En aquesta sèrie no jutgem el passat amb la perspectiva actual»

Quan va treballar a ‘Mindhunter’, tenia una referència clara per al seu personatge: la Dra. Ann Wolbert Burgess [que va treballar amb els agents de l’FBI John E. Douglas i Robert K. Ressler i va confirmar amb ells un estudi sobre l’homicidi sexual el 1988]. ¿Hi va haver alguna figura de la vida real que li servís de guia per compondre la presentadora Helen Norville de ‘The newsreader’?

Jana Wendt va ser una veritable icona a Austràlia en aquells anys. Era impossible pensar en aquesta època i en aquesta redacció de notícies sense pensar d’alguna manera en ella. Vaig fer un cop d’ull a algunes coses seves, sobretot dels seus inicis. Ja abans de tenir el seu propi programa, va demostrar ser una autèntica força de la naturalesa. Era bonica i jove, però dura. Com a corresponsal podia anar on fes falta i fer les preguntes necessàries.

¿Va estudiar a fons les tècniques de presentació de notícies? 

Vaig treballar amb una dona que havia sigut periodista i presentadora en aquella època. Em va ajudar molt amb el teleprompter i coses així. Era interessant parlar amb ella, perquè et podia explicar com actuava la gent en una redacció per aquella època. I no donaré noms [riu], però ningú la respectava en absolut. Tothom l’odiava. En part perquè havia aconseguit arribar a presentar les notícies, la feina somiada per molts.

Pel que sembla, el teleprompter no se li va resistir gaire. ¿I si en realitat hagués nascut per a això?

És cert, no em va costar res agafar-li el truc. No sabia que els presentadors llegeixen amb aquest ritme mig lent perquè sempre estan esperant que aparegui la paraula següent. Volia que fos com més realista millor, així que vaig demanar no conèixer el text de les notícies i llegir-les per primera vegada en el teleprompter mentre rodàvem. ¡Va ser molt alliberador, a més, no haver d’aprendre’m tots aquests rotllos! Aquesta part es va convertir en un joc.

La Helen és realment diferent a Wendy Carr, el seu personatge a ‘Mindhunter’. La Wendy era recta; la Helen és més aviat voluble i volàtil. ¿Escull un paper en reacció a l’immediatament anterior?

És possible, però no sempre en soc conscient. La Wendy va ser un repte per tot el que reprimia i per la seva calma i concisió. La Helen és un personatge més obertament emocional. També s’expressa molt de forma física, una cosa que segurament em va atraure com a resposta al hieratisme de la Wendy. Crec que la comèdia física de ‘The newsreader’ no ha sigut prou valorada i que tots els actors de la sèrie han fet un gran treball en aquest sentit. També [la directora] Emma Freeman va voler explotar la naturalesa explosiva de la redacció, on passen mil coses alhora. Cada matí dissenyava enormes plans seqüència amb el nostre operador de ‘steadycam’, que no sé com va aconseguir sobreviure a tot allò.

La seqüència inaugural sembla un homenatge directe a certa carrera amb cinta de vídeo de Joan Cusack a ‘Al filo de la noticia’. ¿Va ser aquest clàssic d’Albert L. Brooks una referència per a la sèrie?

És un homenatge, així és. Des del principi, l’Emma es va plantejar fer no una sèrie d’època, sinó una sèrie que tingués l’estil i el tacte de pel·lícules com aquesta. Crec que ho va aconseguir. La veus i sembla realment una cosa creada en els vuitanta. És també qüestió de to, de mantenir una certa ambigüitat... No volíem jutjar el que passava llavors amb el punt de vista actual. És responsabilitat de l’espectador formar-se la seva pròpia opinió. 

Cada dia en aquesta redacció, cada emissió, és com una olla a pressió. ¿Ha viscut aquest clima en algun rodatge a la tele o cine? 

¡Sí, en tots! Cada primer dia significa nervis. ‘Mindhunter’, en particular, em va resultar difícil. Wendy Carr era tan recta i impossible de desentranyar que fins i tot anys després d’estar a la seva pell mai vaig arribar a sentir-me del tot còmoda. Cada vegada que he vist alguna cosa de la sèrie després, he tornat a tenir esgarrifances. Va ser difícil viure dins d’aquest personatge. 

¿I com recorda el seu pas per ‘Fringe (Al límite)’ sèrie que, després d’uns inicis complicats, va acabar convertida en producció de veritable culte?

Veient moltes sèries que surten ara, m’adono que hem deixat una empremta. No és que ‘Fringe (Al límite)’ no vingués d’unes referències clares, però crec que hem generat la nostra pròpia influència en el món de la ciència-ficció. O més enllà d’aquesta: se m’acosta molta gent molt variada a preguntar-me si sortia en la sèrie i dir-me que els encantava.

Ara mateix és a Austràlia, ¿és la seva base d’operacions de nou?

Vaig tornar aquí durant l’esclat de la covid-19 perquè volia ser a prop de la meva família. Ningú sabia el que passaria. Dit això, no tinc cap problema a treballar en altres llocs; acabo de tornar de fer una sèrie a Alberta (Canadà). La indústria ja no funciona com abans. Ara és més global. Fer les proves és el més fàcil del món; abans havies de gravar una cinta de VHS, transferir-la a [el sistema de codificació] NTSC i enviar-la per correu postal. Ara pots pujar alguna cosa al núvol i, si surt bé, voles i fas la teva feina.

Notícies relacionades

'Mindhunter': en la mente del asesino

L'episodi 100 acaba avui amb els misteris de 'Fringe'

¿Aquesta sèrie que diu haver rodat a Alberta... és ‘The last of us’? 

Aquesta mateixa [somriu amb malícia]. Tampoc puc explicar gaire cosa; és massa aviat. Tot i que tothom coneix bé el joc i el meu personatge [la Tess, contrabandista que ajuda el Joel i l’Ellie en les seves primeres hores de viatge], així que tampoc hi ha tant misteri.