‘Love, death & robots: Volumen 3’: noves visions al·lucinades i al·lucinants

Ens quedarem sense saber què hauria sorgit del projecte de David Fincher i l’animador Tim Miller si haguéssin fet una nova ‘Heavy Metal’, aquella pel·lícula d’episodis de 1981 amb inspiració en la revista de còmics per a adults aquí coneguda com ‘Métal Hurlant’. Però a canvi d’aquell projecte anunciat (i caigut en desgràcia financera) el 2008, vam aconseguir el 2019 una sèrie antològica de no poca força visual ni altura conceptual. El seu acabat d’estrenar tercer volum casa, de nou, els últims avenços en animació digital amb les més esbojarrades idees de fantasia, terror i, sobretot, ciència-ficció (de la branca dura), amb resultats sovint subjugadors. 

La col·lecció s’obre amb ‘Tres robots: Estrategias de escape’, seqüela de la peça que va obrir el primer volum. Patrick Osborne (guanyador de l’Oscar per ‘Feast’) visualitza amb precisió una nova exploració postmortem del projecte de la humanitat: els androides titulars recorren els nostres intents desesperats per sobreviure a l’apocalipsi, des de les sectes de la fi del món a l’amartatge de luxe. També ‘La noche de los minimuertos’, de Robert Bisi i Andy Lyon, una ‘Guerra mundial Z’ desenvolupada en el que semblen les petites maquetes més elaborades del món, incideix en la idea de la nostra facilitat per a l’autodestrucció.

Però abans hem pogut anar-nos de ‘Mal viaje’ del braç del mateix Fincher, en el primer curt que dirigeix per a la sèrie (i la seva primera obra d’animació). Escrit per Andrew Kevin Walker (‘Seven’) a partir d’un relat de Neal Asher, aquest ‘Diez negritos’ monstruós explica el setge d’un crustaci gegant a la tripulació d’un barco mercant. És tan fosc, cruel i finalment virtuós com es pot esperar del seu autor. Però el millor que es pot dir d’aquesta edició de ‘Love, death & robots’ és que el curt de Fincher ni tan sols és el millor. Aquesta distinció correspon a ‘El propio pulso de la máquina’, adaptació d’Emily Dean del relat que va valer un Hugo a Michael Swanwick el 1999. Fent veritable honor a les arrels de còmic fantàstic europeu d’aquest projecte, Dean aposta per una animació 3D revestida d’un traç carismàtic (amb aparença de) fet a mà i assentada sobre paisatges impossibles que evoquen l’obra de Moebius. La seva visió és progressivament més al·lucinada, per no dir al·lucinant. Obra mestra.

Notícies relacionades

Més pressió als fogons de ‘The Bear 3’

La cuina de les gastrosèries de l’estiu

Dean no és l’única directora involucrada en el projecte: també Jennifer Yuh Nelson (segona i tercera entregues de ‘Kung fu panda’) fa la seva aportació amb ‘Equipo mortal’, desequilibrat episodi de ‘G.I. Joe’ amb un os os bru mecanitzat com a brivall letal. Francament divertit, en part per aquesta dement banda sonora hardcore techno que serveix Skrillex. L’acció militar torna a ‘Sepultados en salas abovedadas’, de Jerome Chen, que a aquest cronista li va portar flashbacks tant d’‘Aliens’ com de la més oblidada ‘Runaway: Brigada espacial’. I la destrucció irònica regna també a ‘Las ratas de Mason’, de Carlos Stevens, tot i que el seu missatge final és càlid, curiosament conciliador.

En contrast amb l’acció expeditiva d’aquestes tres últimes peces, ‘El enjambre’ i ‘Jíbaro’ proposen visions esquives, misterioses i inagafadisses. En la primera, Tim Miller parteix d’una història de Bruce Sterling per desenvolupar una inquietant història de sexe, filosofia i, de nou, impietat humana. En la segona, l’espanyol Alberto Mielgo (guanyador de l’Oscar per ‘El limpiaparabrisas’) revisa el mite de les sirenes i el seu cant màgic amb un estil sensorial i poètic, que no exent de virulència ni sexualitat, com es pot esperar en ell.