‘Stranger things’: el salt definitiu al terror i altres claus de la nova temporada 

Per als més neòfits, unes brotxades d’introducció. ‘Stranger things’ gira entorn d’un grup d’adolescents de Hawkins –una petita ciutat fictícia de l’Oest Mitjà nord-americà, més o menys com el Derry de Stephen King– a qui els canvia la vida quan comencen a enfrontar-se al món ocult que hi ha sota la seva localitat. A sota de Hawkins hi ha un altre món, el Món del Revés, que de vegades s’infiltra en el nostre. Per als una mica menys neòfits, es pot recordar que l’últim missatger de l’altre costat va ser l’Azotamentes, tot i que els nostres protagonistes es van haver d’enfrontar també a uns russos de plans perniciosos i al seu particular Terminator, l’esbirro Grigori. 

Un tràiler-entremès de principis de 2020 va revelar el que, en realitat, ja s’endevinava amb l’epíleg de la tercera temporada: el policia Hopper (David Harbour), pare adoptiu de la jove heroïna telequinètica Jane, també coneguda com a Once (Millie Bobby Brown), no havia mort sacrificant-se per tancar el portal al Món del Revés. Però això no ho saben ni la seva estimada Joyce (Winona Ryder) ni la resta de la família Byers, que ha adoptat la Jane i s’ha mudat a la també fictícia Lenora Hills, al sud de Califòrnia. Ens retrobem amb el grup d’amics en un moment de divisió geogràfica o espiritual: Mike (Finn Wolfhard) enyora la Jane des de Hawkins, on, d’altra banda, Max (Sadie Sink), traumatitzada per la mort del seu germà Billy al final de l’anterior temporada, ha deixat el Lucas (Caleb McLaughlin) i aquest ha començat a canviar els seus amics friquis pels seus companys de l’equip de bàsquet de l’institut. «Potser no hem de ser friquis», diu a uns desconcertats Mike i Dustin (Gaten Matarazzo). 

Al principi, la Jane fa creure al Mike que ha fet noves i bones amistats al seu nou institut, però en realitat està sent víctima de ‘bullying’: de la Charlie d’‘Ojos de fuego’ ha passat a convertir-se en protagonista de ‘Carrie’. King, sempre King. Però la principal referència de la nova temporada és ‘Malson a Elm Street’. Els nois han de lidiar amb un nou monstre, l’humanoide Vecna, capaç de construir terrorífics espais mentals per a les seves víctimes, igual que Freddy Krueger feia en els millors malsons de la saga creada per Wes Craven. No és espòiler, perquè ja va ser notícia a finals de 2020, si apuntem que l’actor que donava vida a l’assassí amb cara de pizza, Robert Englund, surt aquí com el misteriós Victor Creel, un home tancat en un hospital psiquiàtric pel terrible crim que suposadament va cometre als anys cinquanta.

No tot són referències terrorífiques: alhora més còmica que mai, ‘Stranger things’ recorda també en aquests episodis el ‘destape’ de Phoebe Cates en ‘Aquel excitante curso’ o les comèdies fumetes de Cheech i Chong. Però el cert és que el to predominant és fosc, com si els Duffer tinguessin en compte els espectadors que han crescut amb la sèrie i ara, igual que els actors, ronden la vintena, però no tant els nens que puguin afegir-se al club a penúltima hora. Netflix qualifica la nova temporada per a majors de 16 anys. I amb tota lògica, perquè Vecna té la mania de fer papiroflèxia amb els cossos adolescents, més o menys com l’entitat d’‘It follows’. Per no parlar d’un sagnant pròleg retrospectiu. Tota la temporada està tenyida d’un fort sentit del macabre. 

Mentre la unitat dels amics de Hawkins es fractura, Dustin s’ha involucrat més i més en el Hellfire Club, l’equip oficial del joc de rol ‘Dracs i masmorres’ de l’institut, liderat per Eddie Munson (Joseph Quinn, vist en la sèrie ‘Regreso a Howards End’). És el mateix Munson a qui alguns atletes obstinats consideren culpable d’un crim i a qui persegueixen en una intensa «caça del friqui». Són ecos clars del pànic moral entorn del rol que va assolar els Estats Units als vuitanta, sobretot instigat per grups religiosos fonamentalistes. Cert episodi real –la desaparició de l’estudiant prodigi James Dallas Egbert III– va donar peu a una novel·la després adaptada com a telefilm, ‘Monstruos y laberintos’, amb Tom Hanks com a protagonista. 

Si el grup aconsegueix reunir-se, separar les seves diferències i fer caure Vecna, aquest monstre que, segons com es miri, pot recordar el malvat d’‘El torreón’ de Michael Mann, es podrien acabar per sempre les filtracions del Món del Revés. De manera que el missatge sembla clar: estar junts i no cedir a l’individualisme o les superficialitats passatgeres és el camí cap endavant. O turó a dalt, com en la cançó de Kate Bush (‘Running up that hill’), convertida aquí en fulminant leitmotiv musical.