‘La casa del dragón’: la preqüela feminista de ‘Joc de trons’, explicada pels seus autors

Els que no hi participen són els ‘showrunners’ de ‘Joc de trons’, David Benioff i D. B. Weiss, des de l’estiu del 2019 associats en lucratiu acord amb Netflix. Els caps són ara Ryan Condal (cocreador de ‘Colony’), superfan i gairebé fillol de Martin, i un veterà de la sèrie mare, Miguel Sapochnik, director d’episodis tan assenyalats com ‘Casa austera’, ‘La batalla dels bastards’ i ‘Vents d’hivern’. «Vaig contribuir a crear un estil diferenciat, sobretot pel que fa a les escenes de batalla», ens remarca el mateix Sapochnik per videotrucada. 

Simplificar una triple història

Simplificar una triple històriaAl contrari que l’anunciada seqüela sobre Jon Snow, aquesta preqüela es basa en una trama que Martin havia detallat per escrit. En concret, en el seu no tan llegit totxo del 2018 ‘Foc i sang’, (triple) recompte (falsament) històric d’antics esdevenirs de la Casa Targaryen. Adaptar-lo era un desafiament, recorda Condal: «No és una novel·la a l’ús. Un mestra de la Ciutadella repassa tres relats diferents d’uns esdeveniments històrics i mira d’esbrinar què va passar realment, perquè les versions no encaixen entre si. El llibre té un punt de vista polièdric a l’estil de ‘Rashomon’, el clàssic d’Akira Kurosawa. Allò va acabar donant-nos certa llibertat de moviment. Vam escollir els aspectes que ens interessaven per construir una versió senzilla i lineal d’una obra molt complicada».

Desenvolupada un parell de segles abans de ‘Joc de trons’, la sèrie explica les arrels i el curs d’una guerra civil entre els ancestres de Daenerys Targaryen (Emilia Clarke), reina de dragons. Si el nom no hagués estat agafat, s’hauria pogut dir ‘Succession’. Conscient del final dels seus dies, el rei Jaeharys Targaryen (Michael Carter) convoca una assemblea de nobles per elegir un successor. Sense fills vius com a candidats, acaba elegint el seu net Viserys (Paddy Considine), descartant pel camí de la cosina més gran de l’anterior, Rhaenys (Eve Best), només per tractar-se d’una dona.

Catorze anys després, el mateix Viserys té tants dubtes com Logan Roy sobre a qui traspassar el poder. Víctima de nombrosos avortaments, la seva dona no ha arribat a donar-li un hereu masculí. Una opció lògica seria la seva primogènita Rhaenyra (Milly Alcock), però cap dona s’ha assegut abans al Tron de Ferro. El germà petit de Vyseris, un guerrer voluble i violent anomenat Daemon (Matt Smith), sembla destinat a ser l’hereu. L’opció preocupa Ser Otto Hightower (Rhys Ifans), la Mà del Rei, fins al punt de posar en braços de Vyseris la seva filla Alicent (Emily Carey), millor amiga de Rhaenyra, per a més senyals.

«Aquesta és, en essència, la història d’una amistat femenina que acaba anant-se’n en orris per culpa del patriarcat», ens diu Emma D’Arcy, que interpreta la princesa Rhaenyra d’adulta. En aquesta línia temporal, la gran Olivia Cooke (‘Slow horses’) és Alicent, dona del rei i, per tant, reina. «El patriarcat entén que la manera de controlar les dones és sembrant la discòrdia entre elles i enfrontant-les –segueix D’Arcy–. Al llarg de la sèrie, elles busquen una reunificació lluitant contra l’estructura que està intentant dividir-les».

Sèrie política... ¿però menys? 

Sèrie política... ¿però menys? Sense buscar-la realment, Condal i Sapochnik van trobar una clara idea central per a la seva sèrie: el patriarcat prefereix autodestruir-se a deixar que una dona governi. «L’únic que podia enderrocar la Casa del Dragó era ella mateixa», se sent en el pròleg. D’Arcy confirma aquest pertinent angle feminista: «La sèrie parla de líders femenines i de la seva falta. Una de les preguntes que planteja és: si ets una dona que vol governar, ¿com convences un electorat? Crec que és una pregunta d’actualitat. Continuem elegint líders masculins». D’altra banda, ‘La casa del dragón’ posa el focus sobre els perills del part en aquella era –el part és un altre camp de batalla– i la violència sexual patida per les dones en mans dels homes. 

Fa només uns dies, l’actor Sean Bean (antic Ned Stark) sembrava certa polèmica a l’assegurar a ‘The Times’ que la figura del coordinador d’intimitat ha arruïnat les escenes de sexe. Figura reforçada a ‘La casa del dragón’ per no caure en temptacions de mera explotació dels cossos. No és l’única diferència amb la sèrie mare: «Volíem que ‘La Casa del Dragón’ resultés familiar i que, alhora, quedés clar que es desenvolupa cent setanta anys enrere», diu Comtal. «Havia de ser un retrobament amb Ponent, però clarament en una era diferent; fins i tot en el període medieval, quan la tecnologia podia avançar més lentament que ara, gairebé dos segles eren gairebé dos segles. El desafiament era saber què s’havia de canviar i què s’havia de mantenir en cada aspecte, del disseny de producció a la moda i la sensibilitat».

Notícies relacionades

La cuina de les gastrosèries de l’estiu

El suculent ‘boom’ de les sèries de cuina

«Ja només per com vesteixen, els Targaryen eren feixistes», apunta Sapochnik. «Són el més pròxim a una raça ària que es pugui imaginar. I, no obstant, mirem de posar-nos a la pell d’aquesta gent, gent que fa el mal sense creure que el fa. El personatge de Considine és interessant perquè és un Targaryen progressista».

Com mirant de conservar el públic conservador, Condal es refereix a ‘La casa del dragón’ com a «escapisme divertit» i nega que sigui una sèrie política, «tot i que hi passin coses polítiques». Vol que busquem les lliçons en altres parts. «No estàvem mirant d’escriure un treball de final de carrera ni d’ensenyar res a ningú. Només volíem treballar en els temes i les idees de la primera sèrie i presentar tot això de manera fresca: fer el mateix però diferent».