Un fenomen inesperat

Crítica de ‘Solo asesinatos en el edificio (temporada 2)’: purpurina rosa i dolors foscos

  • Sense deixar de ser un ‘qui-ho-ha-fet’ absurd i autoirònic, la comèdia de misteri ha explorat aspectes dolorosos de les relacions entre pares i fills

Crítica de ‘Solo asesinatos en el edificio (temporada 2)’: purpurina rosa i dolors foscos

Joan Mateu Parra

3
Es llegeix en minuts
Juan Manuel Freire
Juan Manuel Freire

Periodista

Especialista en sèries, cinema, música i cultura pop

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Solo asesinatos en el edificio (temporada 2) ★★★★

Creadors:  Steve Martin i John Hoffman

Direcció:  John Hoffman, Cherien Dabis i d’altres

Repartiment:  Steve Martin, Martin Short, Selena Gomez, Nathan Lane

País:  Estats Units

Durada:  entre 30 i 37 min. (10 episodis)

Any:  2022

Gènere:  Comèdia de misteri

Estrena última capítol:  23 d’agost de 2022 (Disney+)

La primera temporada de ‘Solo asesinatos en el edificio’, èxit sorpresa de la tardor del 2021, va acabar d’una manera que demanava a crits continuació i, si és possible, ben ràpida. Dit i fet. Tot i que hem dit «èxit sorpresa», els seus responsables devien saber el que tenien entre mans, perquè una nova temporada d’una sèrie tan cuidada no s’acaba en vuit mesos i només això vam haver d’esperar per (començar a) esbrinar si Mabel Mora (Selena Gomez) havia matat o no la presidenta d’escala de l’Arconia, la rondinaire però irresistible Bunny (Jayne Houdyshell). 

En realitat, no només Mabel, sinó també Charles-Haden Savage (el cocreador Steve Martin, en el que podria ser el seu últim paper) i Oliver Putnam (Martin Short), els seus companys en el ‘podcast’ ‘true crime’ ficcional que dona títol a la sèrie, tenien els seus problemes amb Bunny. Els tres estan en el punt de mira. Si volen treure partit de la notorietat rebuda per resoldre l’assassinat de Tim Kono en la primera temporada, abans hauran de netejar el seu nom. Excusa perfecta per tornar a posar-se el barret detectivesc i, de passada, gravar una altra temporada del seu ‘podcast’. 

De nou, la infal·lible química entre els neuròtics boomers Oliver i Charles i la més apàtica mil·lennista Mabel ha ofert els millors moments còmics. El xoc generacional ha anat, d’altra banda, un esglaó més enllà: l’aparició inesperada de Lucy (Zoe Colletti), semifillastra ‘zoomer’ de Charles, ha propiciat alguna gran batalla dialèctica. «És com veure ‘El juego del calamar’ sense subtítols», diu el semipadrastre de Lucy mentre mira de traduir tot aquest galimaties. 

Però la sèrie ha tornat a brillar també en els seus esclats de ‘metahumor’. Quan els superfans dels tres de l’Arconia feien comparacions, no sempre positives, entre la primera i segona temporades del seu objecte de devoció, gairebé semblaven estar avançant-se a possibles pensaments del públic de la sèrie. El que no està clar és que molts espectadors es queixarien, com ells, de dedicar tot un episodi a la lora de Bunny, possible coneixedora de la identitat de l’assassí. Són aquesta classe de girs inesperats els que esperem de ‘Solo asesinatos’. 

Mitja hora antològica

Notícies relacionades

Com en l’anterior temporada, un dels episodis (aquesta vegada dels primers) va resultar estar protagonitzat de manera pòstuma per la víctima. L’explícitament titulat ‘El último día de Bunny Folger’ no és un simple caprici, sinó una de les millors mitges hores de l’any, recordatori emotiu que ningú és només el que sembla; en el cas de Bunny, un tros d’harpia. En altres capítols, els imaginatius creadors ens han portat a una festa que podia ressituar-se en els setanta en un tres i no res o mostrar els veïns de l’Arconia marcant-se una versió amb distància social de ‘The sounds of silence’ (Simon & Garfunkel) a punt de la paròdia del moment més divisiu de ‘Magnolia’

En l’episodi final es descobreix, és clar, qui ho va fer i, tot i que les peces encaixen (o gairebé), mirant cap enrere s’adverteixen massa pistes falses, personatges secundaris una mica incoherents i cameos sense conseqüències. La part de suspens ha resultat menys sòlida que la pura comèdia o la reflexió dramàtica sobre secrets familiars i relacions entre pares i fills, sobretot relacions que no arriben a durar, a fructificar. Així és: la mateixa sèrie amb un assassí anomenat ‘El Purpurino’ podia vestir-se seriosament de dol. De nou, el trànsit entre gèneres ha sigut fluid i intel·ligent, dinamitzat per l’excel·lent ús de la banda sonora de Siddhartha Khosla.