Crítica de ‘Dahmer’: retrat d’un assassí amb víctimes al capdavant

Rere la tíbia recepció crítica dels seus últims projectes (incomprensible en el cas de ‘Halston’), el productor Ryan Murphy (‘Glee’, ‘American horror story’, etcètera) ha negat als cronistes el període probatori i ha estrenat gairebé sorpresa el seu nou retrat d’un assassí: el tristament famós Jeffrey Dahmer, més conegut encara com ‘el carnisser de Milwaukee’, que entre 1978 i 1991 va matar 17 homes i nois, majoritàriament de color, en algun cas els va desmembrar i, en l’última etapa de la seva trajectòria, a més, se’ls va menjar.

Hi ha sobre el personatge no poca filmografia, tot i que dos títols emergeixen com els més destacats. David Jacobson va dirigir, ara fa dues dècades, l’el·líptica i inquietant (com no podia ser d’altra manera) ‘Dahmer, el carnisser de Milwaukee’, amb Jeremy Renner en un dels seus primers papers protagonistes. El 2017 va arribar la vista a Sitges ‘Mi amigo Dahmer’, adaptació de la novel·la gràfica de John ‘Derf’ Backderf sobre la seva pròpia amistat d’institut amb el futur assassí necròfag. Aquell Dahmer adolescent, interpretat per un Ross Lynch pre ‘Sabrina’, no arribava a matar en pantalla: la pel·lícula acabava quan recollia amb cotxe la que acabaria sent la seva primera víctima, l’autoestopista Steven Hicks.

‘Dahmer – Monstruo: La historia de Jeffrey Dahmer’, que per economia lingüística deixarem en ‘Dahmer’, ens mostra què va passar després que Hicks pugés al cotxe de Dahmer. Però comença en un altre punt de la seva història: 1991, l’any en què, finalment, va ser detingut al seu apartament de Milwaukee. Aquest primer episodi és una espècie de brillant migmetratge de terror, dirigit amb pols ferm i intel·ligència pel veterà Carl Franklin, a qui devem un bon tram de ‘Mindhunter’, la millor sèrie sobre assassins en sèrie. El segueixen altres firmes interessants, com Clement Virgo, Jennifer Lynch i Gregg Araki, antic far tèrbol del ‘new queer cinema’.

Notícies relacionades

Més pressió als fogons de ‘The Bear 3’

La cuina de les gastrosèries de l’estiu

La presència d’aquest estendard gai no hauria de sorprendre en absolut, no només perquè faci temps que Araki fa tele. ‘Dahmer’ havia sigut anunciada com un intent de relatar no només la història de Dahmer, la psicologia i les circumstàncies vitals i existencials que van poder empènyer-lo a fer el que va fer, sinó també d’unes persones que van ser víctimes per igual de l’assassí i d’una investigació policial llastada per l’homofòbia i el racisme. L’atenció prestada a aquestes persones compleix una doble funció: d’una banda, converteix el terror de la sèrie en terriblement eficaç, massa creïble, i de l’altra, afirma una voluntat de crítica a les institucions. N’haurien pogut morir molts menys, començant pel noi de 14 anys que la policia va retornar a l’apartament de Dahmer després de relativitzar la situació com una simple picabaralla entre homosexuals. Nicey Nash (nominada a l’Emmy pel seu paper a ‘Así nos ven’) brilla com a Glenda Cleveland, la veïna negra de Dahmer que va insistir a avisar les autoritats sobre les fetors i fins i tot els crits que provenien de l’apartament del costat. 

En part per la decreixent reputació de Murphy, en part per aquesta estrena gairebé més d’amagatotis que per sorpresa, ‘Dahmer’ no està tenint l’acollida merescuda. Murphy hauria d’haver confiat més en el que tenia entre mans. Perquè és una cosa realment seriosa: de totes les seves produccions, la que més recorda (dit com el millor piropo) és a ‘El asesinato de Gianni Versace’, per aquest ritme pacient, aquestes ressonàncies polítiques i aquesta capacitat per a la torbació. És una cosa tan seriosa que la música original ve firmada per Nick Cave i Warren Ellis.