Àlex Monner, Claudia Salas i Guillem Barbosa: «Projectes com ‘La Ruta’ arriben una vegada cada molt temps»

Són el Marc, la Toni i el Lucas a la sèrie d’Atresplayer Premium ‘La Ruta’, i són Àlex Monner (Barcelona, 1995) i Claudia Salas (Madrid, 1994), dos joves actors que hem vist a sèries d’èxit com ‘Polseres vermelles’, ‘Vivir sin permiso’ i ‘La línea invisible’, en el cas d’ell, i a ‘Élite’ i ‘La peste’, en el d’ella. I Guillem Barbosa (Badalona, 1994), intèrpret de teatre i cine, per a qui aquesta és la seva primera gran sèrie. Tots tres han descobert amb aquesta història que retrocedeix en el temps un moviment amb una música que és molt més que aquella pesada que tots recordem.

Els càstings van ser molt elaborats. ¿Van coincidir en algun?

Claudia Salas (C. S.): Tots cinc, no. Però sí que vaig fer alguna trama amb l’Àlex. Jo vaig tenir la meva prova individual i després tres o quatre. Ho vaig viure com la ‘ruta del càsting’. 

Àlex Monner (À. M.): Van molar molt. Jo poques vegades m’he trobat amb jornades de feina en què t’asseies, llegies textos... Eren com tallers. Feies una improvisació amb una situació ben marcada de 10 o 15 minuts. I vaig provar moltes Tonis. Totes eren increïbles. ¡Quin mal que ens fan els càstings! Quan ens donen una mica de llibertat i coses sòlides a les quals agafar-nos, les escenes volen soles. Vaig flipar. 

Guillem Barbosa (G. B.): El meu procés de càsting va ser molt diferent. N’hi va haver un de vídeo, després presencials... Un de dues hores o tres, de manera que ens va donar molt temps per improvisar. Vaig tenir la sensació que, a mesura que anava fent el procés, anava fusionant-me amb el personatge. 

¿Quin és l’any que més han disfrutat rodant-lo?

C. S.: Jo el tinc molt clar: 1981-83. Quan comença tot: les primeres festes a Barraca, els concerts a les sales, l’energia que hi havia tant de compartir, tant de crear... Aquella cosa que es genera quan estàs engegant alguna cosa. Com passa amb les relacions; el més bonic és el principi...  

À. M.: Jo recordo l’eufòria de quan vam fer el salt al 1987. L’ambientació de les discoteques, els estilismes eren més bojos... Hi havia un canvi d’estil des del punt de vista narratiu i el tècnic: passàvem de tenir plans amb teleobjectius al rodatge amb càmeres a l’espatlla. Ens podíem moure més lliurement; no havíem d’anar tant a la marca. 

G. B. : A mi em va agradar el 1988. És Cap d’Any, ens estem foten unes ratlles als banys de Spook. La Ruta està en la seva màxima esplendor de festivitat, de colors i de gent extravagant. Em va fer una mica la sensació que era quan la Ruta era més tendra, però més directa.

¿Aquest projecte els ha servit per descobrir aquesta música?

C. S.: Absolutament. Jo tenia la idea del ‘bakalao’ superestigmatitzada. I, quan vam escoltar algun tema, vam dir: «¿Això és ‘bakalao’?. Com que tens aquella idea del ‘parkineo’, de la música de txumba-txumba, que ens ha arribat a tots... Però hi ha música molt elaborada.

À. M.: I que no tenia res a veure amb el txumba-txumba.

C. S.: A més, la pots escoltar en qualsevol moment. Per dutxar-te, per cuinar, al llit... M’emporto molta música.

G. B.: Jo pensava que seria més ‘makinera’ i, en canvi, hi ha molt ‘guitarreo’. He descobert moltíssims grups i tinc una llista.

¿Com haurien viscut aquest fenomen, si haguessin nascut abans?

C. S.: Jo no hauria aguantat. Nao Albet em va dir que en un festival surts dos dies seguits, i jo li vaig contestar que ells ho feien tots els caps de setmana durant 10 anys. Això no hi ha cos que ho aguanti. 

Ni tampoc butxaca.

C. S.: Alguns treballaven i el seu premi era sortir de cap de setmana. I la gran majoria vivien amb els seus pares. A més, tenies la teva nevera, el teu alcohol, la teva aigua.. T’emportaves alguna cosa per menjar, eres al teu cotxe... La vida era més assequible i es compartia molt. Però jo seria més d’anar a les paelles al matí. Que feien. 

À. M.: A mi m’hauria passat com ara amb la festa: l’hauria viscut al màxim durant un temps i després m’hauria avorrit. Perquè estar amb la mateixa gent, als mateixos llocs, en bucle... La festa és divertida, però hi ha un moment que no dona més de si. Tret que tinguis molta inventiva, que és el que passa a Berlín, que continuen amb la música electrònica. Si a València s’hagués pres la Ruta seriosament, seria molt puntera en l’àmbit europeu.  

G. B.: Però a València hi ha aquest esperit de no voler marcar tendència. I això és el més bonic de la Ruta, que estava feta per gent que, més que voler demostrar al món un moviment cultural, el que feien era viure’l. I això va fer que fos el que fos. Jo l’hauria disfrutat ballant, prenent mescalina, i amb un cotxe que fes brooom-brooom. Però no hauria seguit fins al final. M’hauria jubilat abans.

Hi ha la història de la Ruta i la del rodatge. Van fer molta pinya.

C. S.: Per a mi ha sigut un regal i un privilegi crear amb gent que no para de fer-ho, fins i tot prenent un cafè. És com si agafes la teva família i els teus amics, us uneix alguna cosa i ho esteu fent. Jo vivia davant de l’Eli [Casanovas]. I la porta ja ni es tancava. Teníem un replà que es va convertir també en casa.

À. M.: Fa anys que estem en aquest món, però cal acceptar que projectes així arriben una vegada cada molt temps. Ha sigut increïble a tots els nivells. Disfrutàvem quan sortia el sol, quan plovia, quan anàvem a prendre alguna cosa, pencant... 

G. B.: Ha sigut la meva primera gran experiència audiovisual i em cuidaven molt. Em costa imaginar-me que les coses siguin diferents quant al grup. Així de bonic i positiu.

Notícies relacionades

La cuina de les gastrosèries de l’estiu

El suculent ‘boom’ de les sèries de cuina

Hi haurà una sèrie sobre el fenomen d’Eivissa. Àlex, el seu personatge rep un contracte a l’illa. ¿Li vindria de gust reprendre’l en aquesta ficció?

À. M.: Sí. Perquè el Marc em mola bastant com a personatge. Tant de bo fessin una segona temporada, perquè va ser tan guai... Pensar que aniríem a anar a Eivissa a rodar... Em fliparia.