Ummo, la història més gran d’ovnis celtibèrics que s’ha explicat mai

Aquest dilluns, Movistar+ Plus estrena ‘Ummo. La España alienígena’, unan minisèrie documental de tres episodis dirigida per Laura Pousa i Javier Olivera que posa llum sobre un cas que, 56 anys després, segueix estranyament viu entre la legió de seguidors de tot el món que estan encara convençuts que el remot planeta Ummo existeix i que els seus avançats habitants viuen infiltrats entre nosaltres. La sèrie no només indaga en les infinites ramificacions del cas, sinó que ofereix un apassionant paisatge social d’aquesta Espanya tardofranquista tan àvida de llibertat com d’alguna cosa en la qual creure. I què millor que una civilització extraterrestre de lluent aspecte nòrdic disposada a compartir amb els terrícoles celtibèrics les seves sorprenents cotes de desenvolupament científic, tecnològic i social.  

Dit això, es fa del tot imprescindible explicar, o almenys intentar-ho, de què es tracta el cas Unmo. 

Tot té origen en l’albirament i aterratge d’un plat volador a Aluche el 6 de febrer de 1966, en ple furor patri pel fenomen ovni. «El fet concret i innegable és que hi ha dos testimonis i una porció de terreny socarrimat que parlen de l’aparició d’un estrany objecte volador ahir diumenge a Madrid», relatava la crònica enviada per l’agència Cifra i recollida pel diari sensacionalista ‘El Caso’. Amb el temps es va saber que un d’aquests testimonis era José Luis Jordán Peña, intrigant enginyer d’origen alacantí que va ordir el fals albirament mentre participava en les animades tertúlies sobre ocultisme que el pioner de la ufologia a Espanya, Fernando Sesma, organitzava a La Ballena Alegre, espai situat en un soterrani de l’antic Café Lion de Madrid, al carrer d’Alcalá, davant Correus (avui és un pub irlandès). 

Estrella Wolf 424

Alguns participants en la tertúlia ufològica van començar a rebre estranyes cartes mecanografiades i trucades de presumptes habitants del planeta Ummo, situat a l’òrbita de l’estrella Wolf 424, a 14,6 anys llum de la Terra. En aquelles cartes, elaboradíssimes i dotades d’un ric i altisonant llenguatge, els ummites revelaven els seus sorprenents coneixements científics i tecnològics en un descomunal volum epistolar que, al llarg de tres dècades, va acabar superant les 1.500 pàgines. Una d’aquelles cartes anunciava que alguns ummites ja vivien a la Terra i que una nau espacial seria visible l’1 de juliol de 1967 a San José de Valderas (Madrid). Dit i fet: dos presumptes testimonis van assegurar que havien vist un ovni aquell dia i ho van documentar amb unes fotografies en les quals apareixia una nau circular que mostrava a la part inferior el signe amb què els ummites firmaven les seves comunicacions. 

Ningú podia imaginar-s’ho llavors, però les fotos (falses) eren una maquinació més de Jordán Peña, el mateix que escrivia les cartes mecanografiades. La delirant bola d’Ummo començava a rodar i avui encara no s’ha detingut, malgrat que el seu propi creador va admetre a principis dels 90 que tot era mentida. «Jo he sigut l’autor d’Ummo. És un experiment que vaig fer per estudiar la credulitat de l’home; se’m va escapar de les mans. Va ser un error meu, n’estic penedit», va relatar al seu dia el periodista Manuel Carballal. Certament, el tema es va complicar, i molt, quan van transcendir els excessos de la secta pederasta Edelweiss, que als anys 80 havia utilitzat el símbol d’Ummo com a coartada estètica: «Això em va espantar. Una cosa era Ummo i una altra era una secta que creia en Ummo. Va ser un error treure una idea innocent amb una càrrega científica». En qualsevol cas, la infinita legió de seguidors d’Ummo, inclòs l’escriptor J.J. Benítez, mai va creure que Jordán Peña fos l’únic artífex del cas i va preferir pensar en la conspiranoia; d’allà la seva obstinada persistència a l’hora de pensar, a tall de crit de guerra, que «¡Ummo existeix!». 

«Jordán Peña era un geni, un home brillant, lúcid. Ple de clarobscurs, però fascinant», afirmen Laura Pousa i Javier Olivera en una conversa amb aquest diari. «Va dedicar tota la seva vida a crear Ummo, tot el seu talent, que era inabastable. Podia haver-li donat forma d’obra literària i haver obtingut fama i diners. Però Ummo no li va donar res.  Llavors, ¿per què ho va fer?», es pregunta la parella de creadors, que consideren que l’inventor del cas és, en lloc d’un farsant, un artista d’una disciplina indesxifrable. «Tot el que va tramar i va escriure és obra... que no sabem ben bé on col·locar, però conté proposta artística, pròxima al concepte del ‘performer’», apunta Olivera.  

‘Más allá’ i Jiménez del Oso

Els dos directors han treballat durant tres llargs anys per donar forma a la sèrie. «Ha sigut duríssim perquè ha sigut un treball ingent d’investigació, però ens ho hem passat genial», afirma Pousa, doctora en Història del Cine per la Universitat Autònoma de Madrid. En efecte, hi havia centenars d’hores de fumejants  programes de Televisió Espanyola que debatien sobre el tema amb avidesa i (molt) rigor, com el llegendari ‘Más allá’, de Jiménez del Oso, on acudia amb freqüència com a veu autoritzada Jordán Peña a tall de pervers advocat del diable que qüestionava l’existència d’Ummo i la pròpia ufologia. «Eren programes sorprenents que convidaven gent que realment pensava en directe i que parlava amb serietat solemne sobre temes com Ummo. D’allà la seva influència i el seu eco: en aquella època, la gent pensava que si era a la tele havia de ser veritat», comenten els directors. 

Una altra història d’Espanya 

Notícies relacionades

La cuina de les gastrosèries de l’estiu

El suculent ‘boom’ de les sèries de cuina

«Vam conèixer el cas i ens va semblar fascinant com una història d’ovnis al Madrid dels 60 ens permetia explicar la història d’Espanya d’una altra manera», apunta Pousa. «En efecte, és gairebé una excusa per parlar de la societat i la cultura de l’època, d’aquella Espanya segrestada per una dictadura i un moment en què la religió no suplia ja la necessitat de creure», afegeix el realitzador i artista visual –fill del gran director argentí Héctor Olivera– sobre la seva sèrie, irresistible mixtura pop d’imatges familiars de Jordán Peña en super 8, cintes magnètiques de l’infinit arxiu de Televisió Espanyola, recreacions històriques i entrevistes a experts en la matèria com el periodista Eduardo Bravo (autor del formidable assaig ‘Ummo. Lo increíble es la verdad’), el director Nacho Vigalondo i la (incrèdula) filla de José Luis Jordán Peña, Maite Jordán. 

«Hi ha moments en què tot el que està relatat sembla mentida. ¿Però com pot ser això? ¡No pot ser! La frontera entre la realitat i la mentida és molt difusa i aquest joc també és apassionant per a nosaltres, en la mesura que creiem que pot generar una reflexió en l’espectador sobre el que passa avui amb el ‘fake’», explica Olivera. «Donaria per a moltes sèries. Tot té tantes capes, és tan complex, hi ha tantes coses allà dins: la creació de mites, la broma que esdevé fenomen, el paper dels mitjans de comunicació...», sentencia Pousa amb un gest inequívoc de fascinació sobre un fenomen tan únic i inabastable com Jordán Peña.