‘La Ruta’: la sèrie del fenomen del ‘bakalao’ com mai s’ha explicat

La ficció, una creació de Borja Soler (‘Antidisturbios’), que també dirigeix alguns dels capítols (dels altres s’encarreguen Belén Funes i Carlos Marqués-Marcet), i Roberto Martín Maiztegui (‘Sushi’), explica la història de cinc amics a partir d’una construcció narrativa que avança cap enrere: el primer capítol correspon a 1993, quan el fenomen comença el seu declivi i ells ja han arribat a la trentena, i va retrocedint dos anys en cada un dels seus vuit capítols fins situar-se en els anys 1981-1983. Llavors eren uns jovenets amb ànsies de menjar-se el món que van veure en aquest moviment una manera d’expressar-se, alliberar-se i donar curs a la seva creativitat.

Els cinc ‘ruters’

Són el Marc (Àlex Monner), un discjòquei que anava cap a informàtic fins que el seu germà, Lucas (Guillem Barbosa), també discjòquei i estrella de la nit ‘rutera’, li va contagiar la seva passió per la música. En el primer capítol, el Marc, que viu una profunda crisi d’identitat, accepta amb desgana un contracte a Eivissa. És pura insatisfacció vital. «S’explica una mica les vicissituds de l’ego creatiu, d’algú que està buscant la seva veu com a artista», diu Monner. El destí del Lucas, que, en paraules de Barbosa «a fora és molt estimat, reconegut i escoltat, però a casa té conflictes per la seva homosexualitat», ha sigut encara pitjor. 

Abans que el Marc marxi, es reuneixen tots per viure la seva última festa, que serveix també per dir adeu a una època de la seva vida plena de clarobscurs. El seu retrobament amb Toni (Claudia Salas), amb qui havia tingut una relació, destil·la aquesta amargor. Toni representa aquesta figura de la família valenciana tradicional, la de la paella dels diumenges, de la qual vol escapar. «Troba en la ruta un espai d’alliberament i gent que parla el seu idioma», indica l’actriu.

La Núria (Elisabet Casanovas) és una nena bé amb inquietuds artístiques que haurà de «conviure amb aquests dos mons tan oposats», detalla Casanovas. La jove havia sortit amb Sento (Ricado Gómez), un jove emprenedor que «buscarà treure benefici del que està passant a València», segons l’actor, i acabarà sent el representant del Marc. A més dels cinc protagonistes, en el repartiment apareixen Sonia Amarcha, Luis Bermejo, Victoria Oliver, Josep Manel Casany, Rosana Espinós i Nao Albet, entre d’altres.

La primera ficció

Una de les moltes virtuts de ‘La Ruta’ és que és la primera vegada que s’explica el fenomen en forma de ficció. Fins ara només semblava que interessava la ‘movida’ madrilenya. Però Soler, com a valencià, va sentir la necessitat d’explicar aquesta realitat. Ell també partia d’una idea estigmatitzada de la qual es va anar desprenent després d’investigar. Perquè va veure que no sempre havia sigut aquesta ruta que mostrava el 1993 ‘Hasta que el cuerpo aguante’, el documental de Canal+ que disseccionava les entranyes d’aquell monstre en el qual s’havia convertit i que va marcar per a la gent de l’època un abans i un després. «La imatge que es va crear d’aquest moviment va dilapidar la seva oportunitat de seguir el seu camí d’avantguarda, que va ser el seu origen. Aquell documental va fer molt mal», lamenta.

Calia explicar-ho com no s’havia fet fins ara, sí, i «vam veure que la manera de fer-ho era anar cap enrere», explica Soler, que reconeix la seva complexitat. «Té la seva pròpia perícia narrativa», afegeix. «Però no l’hem escrit i després li hem donat la volta», aclareix, com es podria pensar. Per al jove i veterà actor que va donar vida a Carlitos a ‘Cuéntame’, també ha suposat un gran repte interpretatiu. «La cosa era: marquem unes personalitats i després tirem de la corda d’on surten».

Un viatge per la música

La ruta és la història de l’evolució d’uns joves, de les seves relacions, però també la de la música que es ballava en aquells «centres de peregrinació». «Una de les grans restes d’aquesta sèrie és la banda sonora», apunta Soler. Tant com l’ambientació de les discoteques ( Puzzle, Espiral, N.O.D., ACTV, Spook, Barraca, Chocolate...), algunes ja desaparegudes i d’altres amb un interior totalment renovat, i el cuidat estilisme d’actors i figurants, amb qui molts se sentiran identificats. «Hem fet una construcció musical molt bonica que parteix de les llicències. En aquest ventall que comprèn 12 anys es veu una evolució. I vas descobrint com la gent dels anys 80 sortia d’una altra manera que no era el pàrquing i les drogues», explica Soler.

«Hem pogut crear un mapa sonor de l’època i l’ha reinterpretat gent que ens interessa», afegeix Martín Maiztegui. Perquè, a més de les llicències per reproduir composicions de l’època, han comptat amb músics actuals. Com Pinol i John Talabot, que es van encarregar dels primers capítols, i Álex de Lucas i Raúl Santos, autors de la banda sonora de ‘Cardo’, que van recrear aquesta part més guitarrera de 1987 cap enrere. El grup valencià La Plata hi ha contribuït, així mateix, amb una cançó original.

Obsessió pel realisme

Notícies relacionades

El suculent ‘boom’ de les sèries de cuina

Agatha Christie immortal: guia per veure les millors sèries basades en les seves novel·les

Aquesta obsessió pel realisme –malgrat que els seus creadors insisteixen que aquesta producció de Caballo Films per a Atresplayer Premium no és un documental, sinó ficció–, també s’ha plasmat a l’hora de punxar. Perquè els actors ho fessin a prova de puristes (hi ha molta expectació entre els ‘ruters’ per veure la sèrie) es va comptar amb l’assessorament de discjòqueis de l’època, com el mític Fran Leaners, un dels seus referents. «Els actors els han tractat moltíssim. Cada vegada que punxaven, els tenien al costat», explica Soler. Donaven indicacions contínuament. Com fan els especialistes en una pel·lícula d’acció. S’hi han implicat tant que «de vegades es ficaven fins i tot en el pla. Estaven supermotivats», recorda Monner. 

‘La Ruta’, diuen tots, pot agradar tant els nostàlgics com els joves que no la van viure. I pot interessar els qui la van arribar a abominar. «Jo crec que el viatge de la foscor a la llum netejarà molt la idea estigmatitzada que ens ha arribat», reflexiona Claudia Salas en relació amb com s’explica el fenomen, que, per cert, té l’aprovació d’un dels grans experts en el tema: Joan M. Oleaque, autor d’‘En èxtasi’. «És important que es coneguin els inicis, tot i que després la ruta anés per altres camins», insisteix l’actriu. Un camí enfangat en el qual es va perdre per sempre. Uns la van plorar. D’altres van poder, per fi, respirar.