L’èxit de les sèries espanyoles no impulsa (del tot) les ‘showrunners’

Segons Concepción Cascajosa, presidenta de l’Observatori d’Igualtat de RTVE, «sí que hi ha més sèries espanyoles creades per dones, però cal tenir en compte que també s’està produint més», així que no significa que s’estigui reduint la bretxa. Aquesta investigadora especialitzada en ficció televisiva i membre del Consell d’Administració de RTVE aporta una dada aclaridora: les xifres del 2021 revelen que la ficció exclusivament femenina representa el 17,2%, en comparació amb el 62% de la masculina. Partint dels seus estudis per al sindicat de guionistes ALMA, «si alguna cosa ha canviat ha sigut testimonial»: del 22,9% de participació femenina de l’informe del 2019 (que analitzava dades de sèries no diàries de les temporades 2015-2016 i 2018-2019) al més recent 23,6% del de la temporada de setembre del 2021 a agost del 2022. Als EUA, en canvi, les xifres són una mica més encoratjadores: les dones representen ja el 33,3% dels ‘showrunners’, segons l’últim estudi del WGAW (Writers Guild of America West).

Així que ara pot ser que hi hagi més possibilitats per a les ‘showrunners’, «i això per si sol ja és positiu», però estan funcionant dins d’una lògica molt concreta, com els equips mixtos. «Sembla que elles han d’anar acompanyades d’un home perquè tinguin oportunitats», denuncia. Exemple de parelles dels dos sexes són algunes de tan fructíferes com les de Ramón Campos i Teresa Fernández Valdés (i Gema R. Neira) en la productora ‘Bambú’ (‘Las chicas del cable’, ‘Un asunto privado’, ‘Velvet’...) i Álex Pina i Esther Martínez Lobato a Vancouver Media (‘La casa de papel’, ‘Sky rojo’...). «A Espanya hi ha un discurs sobre l’augment de la producció i que en destaca casos d’èxit. El problema és que els casos d’èxit no necessàriament defineixen la situació real de la indústria», reflexiona Cascajosa.

No separar-se «en guetos»

Martínez Lobato, en canvi, defensa fefaentment aquests equips mixtos, en els quals se sent una igual: «Generar equips monogènere del que sigui l’únic que afavoreix és que cada vegada ens entenguem menys i ens enfrontem més. Ens separem en guetos. I reforça la competitivitat i la distància. M’interessa, com a creadora, el cervell d’un home tant com el d’una dona. Som companys del planeta. ¿Per què no ser-ho a l’oficina?», afirma. Aquesta ‘showrunner’, que roda actualment ‘Berlín’, ‘spin off’ de ‘La casa de papel’ i prepara una sèrie sobre una ciutat sota terra, creu que els qui es dediquen a explicar històries i a posar el dit a la nafra de l’emocionalitat» estan en el camí de buscar «la identitat pròpia, però dins de l’universal». «I entendre que això no és una lluita per dividir-nos, sinó una epopeia per trobar-nos, en igualtat de condicions, és el que a mi em sembla que seria el camí», assegura.

Altre dels condicionants que Cascajosa ha detectat perquè tiri endavant un projecte liderat per una dona és que ella mateixa sigui la protagonista de la sèrie, com passa, per exemple, amb Leticia Dolera (‘Vida perfecta’), Nadia de Santiago (‘El tiempo que te doy’), Abril Zamora (‘Todo lo otro’) i Ana Milán (‘ByAnaMilán’). També és el cas d’Ana Rujas, actriu al capdavant de ‘Cardo’ junt amb Claudia Costafreda. Cap de les dues considera que hagin tingut més dificultats per tirar endavant el projecte per ser dona, tot i que destaquen «la lluita que han fet altres companyes anteriors» perquè elles hagin tingut «el camí més pla». Així que advoquen per «polítiques públiques de suport, igual que es fa en el cine».

Ajudes públiques

Amb les artífexs de ‘Cardo’ hi coincideix Leticia Dolera. «El canvi potser l’hem notat més en el cine perquè hi intervenen les ajudes públiques, mentre que en les sèries de plataformes els diners són privats», assenyala. «Les caps d’equip guionistes, les directores, no apareixen de sobte, sempre han estat allà, però són les polítiques públiques les que fan que es transformi la societat o la indústria», recalca Dolera, que acaba d’estrenar nova sèrie a Amazon Prime Video, ‘El fin del amor’, un projecte que considera «un miracle» a l’estar liderat per quatre dones «en una indústria tan masculinitzada com l’argentina».

La seva creadora, l’argentina Erika Halvorsen, està convençuda que la sèrie va sortir «del nínxol al qual estan destinades les dones» gràcies a la projecció que li ha donat la seva protagonista i coproductora, l’actriu i cantant Lali Espósito. «Ella és una artista ultraconeguda a Llatinoamèrica, de molt èxit, i que s’embarqués en aquest projecte ha fet que arribés als despatxos on havia d’arribar», afegeix la seva companya Dolera.

Aurora Guerra, que ha creat, coordinat i portat el control creatiu de les longeves ‘El secreto de Puente Viejo’ i ‘Acacias, 38’, atribueix al reflex de la societat en general el fet que no existeixi una bona representació de dones que exerceixin com a ‘showrunners’. «En el conjunt de consells d’administració de les empreses que formen part de l’Ibex 35 ha sigut del 30,7%. I només és un exemple».

El problema de la invisibilitat

La ‘showrunner’, que està a punt d’estrenar ‘Fuerza de paz’ a TVE-1 i ‘Escándalo, relato de una obsesión’ a Telecinco, parla «del problema de la invisibilitat»: «Massa vegades, a les notícies, no trobo el nom de companyes que positivament sé que creen i supervisen sèries», comenta Guerra, que, a més, estarà al capdavant d’un projecte de sèrie diària a Telecinco, ‘Mía es la venganza’. Per això també advoca per polítiques públiques que recolzin les creadores: «Tota ajuda seria benvinguda. Tot i que he de dir que s’han de tirar endavant els millors projectes, independentment que estiguin fets per homes o per dones, per crear un ventall plural d’entreteniment per a una societat que el demana». Anna R. Costa, creadora de ‘Fácil’, que s’estrena a Movistar Plus+ l’1 de desembre.

Notícies relacionades

La cuina de les gastrosèries de l’estiu

El suculent ‘boom’ de les sèries de cuina

Parlant d’invisibilitat, Anna R. Costa, que va estar darrere de molts dels projectes del seu ex, Paco León, assegura que fent ‘Fácil’, la sèrie que estrena Movistar Plus+ l’1 de desembre, per fi ha conquerit el seu espai. «Em vaig adonar que jo havia sigut una dona discapacitada, perquè una dona que treballa a l’ombra és una dona discapacitada, ja que s’apoderen de la teva veu, del teu treball, el firmen per tu, el cobren per tu, s’emporten els teus mèrits», li va confessar a Beatriz Martínez en l’entrevista que li va concedir al Festival de Sant Sebastià. «Quan t’hi enfrontes sola resulta que no hi ha cap diferència, perquè la feina és la mateixa, simplement ja no estàs darrere de ningú i per fi se’t veu», s’enorgullia. 

Un altre dels requisits que se sol exigir a les dones perquè les seves sèries acabin arribant a bon port és que els seus treballs abordin temes femenins. «Els homes, en canvi, no tenen aquest problema», recalca Cascajosa, que recorda que «s’han de trobar els mecanismes perquè els projectes liderats per dones arribin a les plataformes i les cadenes». «I trencar aquesta espècie d’excusa que tenen que ja disposen d’una sèrie creada per una dona, com si això fos una quota», destaca. Martínez Lobato no creu que s’hagin de fer diferenciacions. «Estem fets d’una pasta comuna que és el germen del meu treball: el que sentim. I aquest sentir, unit a la capacitat intel·lectual d’entendre les coses, d’aprendre, de llegir i d’interessar-se, és el que permet que tant un home com una dona puguin explicar històries d’amor, de violència, de tancs i míssils o de poesia».