Murray Bartlett, l’arma (ja no tan) secreta de ‘The last of us’

La tàctica de l’episodi (gairebé) autoconclusiu amb protagonistes inesperats comença a ser una petita tradició de la sèrie moderna: tenim exemples recents tan brillants com «Muerte silenciosa y oscura», episodi poc còmic de la telecomèdia ‘Mythic quest’ (com aquest de ‘The last of us’, història resumida d’un idil·li), o tots els discutits però indiscutibles episodis antològics d’‘Atlanta’ amb matussers personatges blancs al capdavant. 

El més sorprenent és que Craig Mazin i el cocreador de la sèrie, Neil Druckmann, pare dels videojocs originals, s’hagin atrevit a fer-ho tan aviat. Potser confiaven a cegues en les seves armes. D’aquesta estructura en la sintonia del pròleg demolidor d’‘Up’ a un parell de girs finals tant depressius com romàntics. De cert clàssic de Gary White (popularitzat per Linda Ronstadt), ‘Long, long time’, a una peça neoclàssica de Max Richter, ‘On the nature of daylight’, que mai falla. Però, sobretot, un parell d’actors com Nick Offerman i, sobretot, Murray Bartlett, arma (cada vegada menys) secreta dels creadors televisius actuals. 

Vinculat als culebrons 

Vinculat als culebrons O no tan actuals: Bartlett actua en sèries des de finals dels vuitanta; primer, a la seva Austràlia natal, i des de finals del segle passat, als Estats Units, començant per petits papers a ‘Farscape’ o ‘Sexe a Nova York’ (era un importador de sabates que la Carrie coneixia en un club gai). Durant molt, molt temps, com cantava Ronstadt, se’l van quedar els culebrons: després de fitxar per deu episodis de ‘Todos mis hijos’, en va assumir ¡més de dos-cents cinquanta! de ‘Guiding light’.

El públic de la tele de, diguem-ne, prestigi el va descobrir el 2014 amb ‘Looking’, l’infravalorat drama gai dirigit per Andrew Haigh (‘45 años’) per a HBO. Bartlett era l’aspirant a restaurador Dom, un dels millors i potser el més insegur dels amics d’en Patrick (Jonathan Groff). Cinc anys després el vam veure com a Michael ‘Mouse’ Tolliver, supervivent del VIH en relació serodiscordant, a ‘Historias de San Francisco’. A les dues sèries i ara en aquest tercer episodi de ‘The last of us’, Bartlett es preocupa realment per mostrar una intimitat entre homes ben sensible.

La millor grandiloqüència 

Notícies relacionades

La cuina de les gastrosèries de l’estiu

El suculent ‘boom’ de les sèries de cuina

La millor grandiloqüència Però, tot i que ara està considerada entre les millors ofertes d’HBO, ‘Looking’ va ser al seu dia massa poc vista i sovint incompresa. La seva sensibilitat es va entendre com a debilitat. De manera que Bartlett va haver d’esperar alguns anys més i complir-ne cinquanta per abraçar la fama. El personatge de la seva vida havia de ser, almenys fins a aquesta setmana, el gerent Armond de ‘The white lotus’, un home serè i segur convertit, desastre rere desastre, en un grapat d’ansietat, sobretot de classe. Gràcies a aquesta transformació va obtenir l’Emmy a millor actor secundari de sèrie limitada el 2022.

Van arribar poc després altres sàtires fosques, com la més que interessant ‘Physical’, a la qual brilla com a guru de la pèrdua de pes, i ‘Bienvenidos a Chippendales’, a la qual el veiem com a coreògraf de la seminal tropa de ‘striptease’ masculí. A totes dues es torna a treure partit de l’habilitat de Bartlett per a la millor grandiloqüència. Ara, a ‘The last of us’, aquest actor exemplar s’ha mostrat, simplement, tan gran com la vida.