Paul Newman & Joanne Woodward: llums i ombres d’una aliança

A mitjans dels vuitanta, Paul Newman va començar a treballar, braç a braç amb el guionista Stewart Stern, en unes memòries en les quals els seus col·laboradors i pròxims compartirien records i després ell donaria la seva versió dels fets. Segurament alguna cosa va inquietar Newman de les declaracions recollides, perquè, cinc anys després d’haver començat el procés, va decidir cremar totes les cintes. Però les transcripcions van sobreviure i s’han convertit en nutrient d’un llibre i una minisèrie documental. El primer, ‘La extraordinaria vida de un hombre corriente’, és una immersió en la vida interior de Newman que arribarà a les nostres llibreries el 23 de novembre. Abans s’estrena ‘Las últimas estrellas de Hollywood’ (HBO Max, des de dijous, dia 3), la història d’un matrimoni explicada a través de les seves pel·lícules. 

Tot i que de vegades ho oblidem, Joanne Woodward va ser estrella abans que Paul Newman. Va guanyar l’Oscar a la millor actriu protagonista el mateix any en què es van casar, el 1958, pel ‘tour de force’ de ‘Las tres caras de Eva’. Alehores Newman mirava d’emergir de l’ombra de col·legues de l’Actors Studio com Marlon Brando o James Dean, la mort del qual li havia permès brillar en ‘Marcado por el odio’. Va ser també el 1958 quan es va estrenar ‘El llarg i càlid estiu’, la primera de les setze pel·lícules que Paul i Joanne van rodar junts. 

En la minisèrie, Ethan Hawke, director del projecte, recorre aquesta aliança vital i artística a través del que ell anomena «una obra amb veus». En plena quarantena, va reunir amics famosos per Zoom perquè interpretessin transcripcions després il·lustrades amb fotos i clips de pel·lícules. Entre els convidats, George Clooney, com a Newman; Laura Linney, com a Woodward, i Zoe Kazan, neta d’Elia Kazan, en un paper complicat: la primera dona de Newman, Jackie Witte, que havia abandonat els seus propis somnis d’actriu per criar els tres fills de tots dos i va patir les banyes del seu marit durant cinc anys.

Disgust a primera vista

Disgust a primera vistaDesprés de servir al Pacífic durant la Segona Guerra Mundial, Newman va estudiar a la Yale School of Drama durant un any i després va marxar a Nova York, on va passar per l’Actors Studio, igual que va acabar fent Woodward després d’haver estudia tart dramàtic a Louisiana. No es van veure per primera vegada en aquell mític taller d’actors, sinó a les oficines del seu mutu representant, Maynard Morris. I a Woodward no li va agradar gens que Newman semblés «com acabat de sortir d’un bloc de gel». Les espurnes van començar a saltar quan tots dos van ser suplents (ell es va guanyar el personatge) en l’obra de Broadway ‘Pícnic’ el 1953. 

Gairebé una dècada després, ‘El vividor’, com després ‘Hud’, treia Newman de la seva imatge d’estàtua grega per revelar un actor amb un carisma salvatge que podia ser equivalent a la seva delicadesa de matís. Havia nascut, finalment, una estrella, a més d’un activista polític que va recolzar Martin Luther King Jr. durant la seva marxa del 1963. Mentrestant, Woodward es veia obligada a aparcar part de la seva carrera per criar les seves tres filles i ajudar a criar els fills previs de Newman. Una cosa que, segons confessa en la sèrie, es pensaria dues vegades si tornés enrere en el temps: «Espero que els nens entenguin que, malgrat que tots i cada un d’ells fossin adorats, si hagués de fer-ho tot una altra vegada, potser no seria mare». 

Per amor i per bon gust, Newman la va fitxar per a gairebé totes les seves pel·lícules com a director, de ‘Rachel, Rachel’ a ‘El zoo de cristal’, passant per la preciosa ‘El efecto de los rayos gamma sobre las margaritas’. Woodward va brillar també en ‘Esperando a Mr. Bridge’, dirigida per James Ivory el 1990, el seu últim treball conjunt amb el seu marit. No es van apartar l’un de l’altre fins a la mort de Newman per càncer de pulmó el 2008, als 83 anys. Ella continua viva, però pateix Alzheimer i no ha participat directament en la docusèrie. 

Cap a una altra manera d’interpretar

Cap a una altra manera d’interpretar‘Las últimas estrellas de Hollywood’ havia de ser un llargmetratge fins que, segons ha comentat Hawke, la magnitud i amplitud del projecte es van fer evidents. Això no és només la crònica d’un matrimoni, sinó també una història de l’art d’actuar durant la segona meitat del segle XX. Quan Newman i Woodward van arribar a Nova York, professors com Stella Adler o Sanford Meisner estaven portant la interpretació de la teatralitat al realisme i apostant per l’instint abans que per l’intel·lecte. 

Notícies relacionades

‘Desde dentro’, ‘Las últimas estrellas de Hollywood’, i altres sèries per veure aquesta setmana

Més pressió als fogons de ‘The Bear 3’

«La seva generació va canviar la interpretació nord-americana», ha dit Hawke en entrevista amb ‘Variety’. «El que va passar en els anys cinquanta amb l’Actors Studio, amb Elia Kazan i Tennessee Williams, és un punt de gir en la història de la interpretació. Va canviar radicalment la nostra manera d’explicar històries i encara estem reaccionant a això». 

Amb el seu paper de desballestat líder abolicionista en la sèrie ‘El pájaro carpintero’, Hawke va iniciar la seva carrera «de vell» (és descripció seva), etapa que Newman va abordar de manera inspiradora amb els seus rols en pel·lícules com ‘Ni un pelo de tonto’, ‘Al caer el sol’ o ‘Camí de perdició’, que li va valer la seva novena nominació a l’Oscar el 2003. Havia obtingut la seva única estatueta (l’honorífica a part) per ‘El color del diner’ el 1987, gairebé tres dècades després d’haver-la aconseguit Woodward.