Jon Favreau: el pare de ‘The Mandalorian’ (i Grogu)

Una sèrie d’autor 

Una sèrie d’autor Dues coses en aparença contràries poden ser veritat alhora, i ‘The Mandalorian’ és, alhora, una explotació tardana d’una franquícia gairebé mil·lenària i una sèrie tan autoral com ‘The Kingdom Exodus’, de Lars von Trier. En aquest cas, l’autor és el seu creador, Jon Favreau, qui lluny d’abandonar el lloc de guionista després dels primers episodis, ha escrit o coescrit gairebé tots els que formen la sèrie, sempre ben ajudat per Dave Filoni, impulsor de Lucasfilm Animation i bíblia errant de la(les) galàxia(es) creada(es) per George Lucas.

Posats a aprofitar uns quants minuts amb Favreau, potser és millor desistir de qualsevol pregunta sobre nous arguments: no la contestarà, això ho tenim clar. Però es pot intentar que ens resolgui cert dubte, per no dir inquietud: ¿veurem una tornada a la joiosa narració episòdica de la primera temporada, o serà tot de nou tan expansiu com en la segona i a ‘El libro de Boba Fett’, en què va treure una inesperada dependència de la saga Skywalker? «És una cosa sobre sobre la que parlem tot el temps», explica.

«Al principi de ‘The Mandalorian’, vam apostar molt per la narració episòdica i vam aconseguir distanciar-nos del que la majoria de sèries de cable feien en aquell moment. ‘Star Wars’ és un univers construït sobre ‘Flash Gordon’ i els vells serials cinematogràfics, aquells que els nostres pares veien en sales. Això és el que va influir George Lucas. Semblava lògic explicar històries relativament autònomes en cada episodi. A més, teníem directors diferents per a cada un i volíem que poguessin aportar un gust propi per a cada entrega. Volem preservar aquesta idea, però a l’estar aprofundint cada vegada més en els personatges, també hem de tenir en compte l’amplitud dels seus arcs i embastar les seves experiències en una trama més àmplia». 

Els personatges evolucionen, adquireixen experiències, les utilitzen. Això significa que Grogu haurà de madurar en algun moment. Però, senyor Favreau, digui’ns que encara no ho fa i que continuarà robant macarons. «Tenim l’avantatge de jugar amb un personatge que viu durant segles. Pots allargar un munt cada època del seu desenvolupament. No és el mateix amb els nens actors: aquests creixen ràpid. En el nostre cas, és un ninot, així que podem fer el que ens demani la història. De tota manera, també ens agrada que el personatge es desenvolupi i la seva relació amb el mandalorià evolucioni. Vull veure’l passar per totes les èpoques que jo, com a pare, recordo haver vist en els meus fills».

Del cine ‘indie’ al ‘blockbuster’ 

Del cine ‘indie’ al ‘blockbuster’ La del mateix Favreau ha sigut una evolució curiosa: després d’uns inicis associats a la comèdia d’improvisació i, sobretot, el cine independent, primer com a actor i després com a guionista i director, va anar ascendint esglaons gairebé sense adonar-se’n al Hollywood dels grans pressupostos. «Sempre vaig voler ser un narrador, més enllà de ser un actor, però em veia més fent comèdies independents o alguna cosa així». Una cosa com ‘Swingers’, el petit clàssic de Doug Liman que el 1996 el va revelar com a guionista i que va propulsar també la carrera de Vince Vaughn. «Quan la vaig fer ja havia protagonitzat algunes pel·lícules, però ningú sabia que era guionista», ens comenta Favreau. «Amb aquesta vaig poder fer un gran salt. Ja tenia un ‘background’ en aquest sentit, havia escrit comèdia d’esquetxos, però ningú em coneixia realment per allò». 

Segons Favreau, cap experiència és inútil i tots els seus primers treballs li han anat servint més endavant. «I incloc en això el meu passat d’estudiant, és a dir, tot el que vaig aprendre sobre ciència anant a l’institut [a la Bronx Science, escola pública secundària coneguda com a planter de premis Nobel]; allò em va ajudar a comunicar-me amb la gent més tècnica de la indústria i entendre els efectes visuals».

Notícies relacionades

Més pressió als fogons de ‘The Bear 3’

La cuina de les gastrosèries de l’estiu

La seva col·lecció d’habilitats el va ajudar a superar reptes i a permetre’s controlar pressupostos notablement més grans amb cada nova pel·lícula com a director. Després de debutar el 2001 amb la petita comèdia criminal ‘Made’, va saltar al clàssic de culte nadalenc ‘Elf’, comèdia per al lluïment de Will Ferrell en què va provar amb modestos efectes visuals. I d’allà a l’aplaudida ‘Zathura’, ‘spinoff’ de ‘Jumanji’ situat, gairebé com en una profecia del que estava per venir, en l’espai exterior. 

Superat el període de proves, va arribar l’hora d’assumir franquícies majors. De saltar d’una marca gegant a l’altra per modelar el ‘blockbuster’ modern. Parlem de l’home que va dirigir la primera pel·lícula de l’Univers Cinematogràfic de Marvel: ‘Iron Man’, del 2008, el principi d’una obsessió global. I de l’innovador que va apostar per l’acostament fotorrealista als efectes infogràfics en les últimes versions d’‘El llibre de la selva’ i ‘El rei lleó’. O de, recordem, l’home que va tornar la màgia a ‘Star Wars’ amb ‘The Mandalorian’.