Janine Turner (‘Doctor en Alaska’): «El personatge de Maggie O’Connell va ser molt atrevit per al seu temps»

¿Com va experimentar l’inesperat èxit de ‘Doctor en Alaska’? Va tenir audiències modestes en la seva estrena estiuenca de 1990, però el seu retorn primaveral va ser rebut com un petit esdeveniment.

Pel que fa a mi, feia temps que buscava un personatge femení fort. M’havia decidit a esperar i a fer un paper que realment pogués respectar, que sentís que era respectable. Quan vam fer-ne la primera lectura, vam sentir la màgia en l’aire. Sabíem que allò era especial. Hi havia dues franges en el repartiment: d’una banda hi havia grans veterans com Barry Corbin [el petit magnat Maurice Minnifield] i John Cullum [Holling, l’amo del bar], que tenia molta experiència a Broadway, i per l’altra estàvem la resta, novells, ansiosos i més que preparats per a aquell moment. Ens miràvem entre nosaltres dient: «¡Això és especial!». Com que la sèrie s’havia d’estrenar a l’estiu i se suposava que no la veuria tanta gent, teníem camí lliure per ser tan excèntrics, tan únics com ens donés la gana.

La sèrie es movia constantment entre tons: ara humorístic, ara dramàtic, ara somiador... I, de vegades, tot alhora. Aquesta barreja és habitual ara mateix, però llavors era bastant original.

Sí, ho era. No puc ser objectiva, però crec que la sèrie va ser trencadora en molts aspectes. Combinava comèdia, drama, excentricitat, intel·ligència... I d’aquesta manera desafiava l’espectador, una cosa que a les cadenes generalistes potser els feia por. El personatge de Maggie O’Connell era un atreviment. Llavors no hi havia tants personatges femenins així de forts en televisió. Mary Richards [Mary Tyler Moore] a ‘La chica de la tele’ era una excepció. Maggie pilotava la seva avioneta, disparava als cérvols, s’arreglava les canonades de casa i es canviava les rodes del cotxe.

¿En quins personatges ficcionals o reals es va inspirar per interpretar-la? ¿Potser en els mateixos models de conducta de Maggie, dones com la veritable aviadora Amelia Earhart o la detectiva de ficció Nancy Drew?

Amelia Earhart va ser una gran inspiració. Vaig escriure sobre ella en un llibre [‘Holding her head high’] sobre dones que van criar els seus fills sense ajuda d’un marit, començant per Helena de Constantinoble a l’imperi romà. Hi havia moltes dones en les quals em podia inspirar. I algun home, perquè el meu pare era pilot també, així que sabia com es comporten, com reaccionen mentre volen. D’altra banda, vaig créixer amb una mare amb caràcter [rialles]. Vinc d’un llinatge de dones així. 

Els diàlegs o discussions entre Joel i Maggie solien ser encantadors. Era gairebé com veure una ‘screwball comedy’ dels trenta i quaranta. ¿Van parlar d’aquesta classe de pel·lícules mentre feien la sèrie?

Els creadors [Joshua Brand i John Falsey] van portar a col·lació el nom de Katharine Hepburn i les pel·lícules d’aquella època. Volien fer una cosa similar. Era un estil que s’havia perdut quan es va estrenar ‘Doctor en Alaska’ i que encara avui continua perdut. Es buscava aquesta classe d’estira-i-arronsa basat en l’atracció i l’antagonisme. 

Un episodi de la sèrie en concret, ‘Cicely’, final de la tercera temporada, va ser molt aclamat i premiat. ¿Però té vostè algun altre de preferit?

¡N’hi ha tants, en realitat! ‘Requiebro primaveral’ [temporada 2, episodi 5] va ser divertit perquè es podien veure tots aquells homes corrent nus pel carrer. O ‘Quemando la casa’ [temporada 3, episodi 13], en el qual la meva mare ve de visita i crema la casa. O ‘Mal viento’ [temporada 4, episodi 16], en el qual Maggie i Joel per fi es magregen al graner i ella ho oblida tot perquè li resulta traumàtic [rialles]. També m’encanten aquestes seqüències oníriques i ‘flashbacks’ en els quals podia ser Amelia Earhart, ser en un iglú o parlar rus. 

¿Va ser difícil seguir endavant quan Rob Morrow va deixar la sèrie [per disputes contractuals] a meitat de l’última temporada?

Sens dubte, van ser temps difícils. Em vaig assabentar per accident i va resultar dolorós. En certa manera, érem com una família. Al cap i a la fi, passava amb aquestes persones divuit hores al dia, deu mesos a l’any. Ho vaig viure com un divorci. Però la sèrie va continuar sent excèntrica i intel·ligent i encara era un lloc que volies visitar i on et senties a gust. Quedaven molts personatges adorables.

Fa uns anys hi va haver rumors d’un possible ‘reboot’. ¿Fins a quin punt eren certs?

S’ha parlat del tema, però res ha arribat a bon port. Fa un temps em vaig preguntar per què ‘Doctor en Alaska’ no estava en cap plataforma ni es reposava en cap cadena. Em preocupava que les futures generacions se la perdessin. Així que vaig trucar a Universal i els vaig preguntar pel tema. He estat treballant durant anys amb ells perquè la sèrie es tornés a veur i tingués almenys aquesta classe de ‘reboot’. I ara, per fi, estem aquí parlant. Potser, segons es vagi distribuint, sigui possible un ‘revival’. 

Notícies relacionades

Guia actual de plataformes (Netflix, Amazon, HBO...): ¿quina és la que més et convé?

Més pressió als fogons de ‘The Bear 3’

En els últims anys, a més d’escriure llibres, ha exercit com a oradora política i religiosa.

Mentre criava la meva filla vaig haver de trobar altres maneres de ser creativa. Un cop la meva filla va créixer i se’n va anar a estudiar Dret, vaig entendre que podia tornar a la meva carrera. He escrit una telecomèdia i he escrit i compost un musical de Broadway [sobre Belva Lockwood, la primera candidata a unes eleccions presidencials nord-americanes que va fer campanya] en el qual, a més, canto i ballo. He agafat por de la política. ¡Ja no vull fer-la!